12.11.2023 - 21:40
“Em dic Velibor Čolić, sóc refugiat polític i escriptor. Sóc poliglot. Escric en dues llengües: francès i croat. Però ara em sembla que tinc accent quan escric i tot. La meva frontera és la llengua; el meu exili, l’accent. Fa vint-i-sis anys que visc el meu accent a França. Tota una vida, de fet. I em sento bé, tan bé que sovint em sorprenc pensant: ostres, si sóc francès.”
Així es presenta l’autor al principi d’un llibre que és una reflexió constant sobre l’exili i la literatura o, més ben dit, sobre el fet d’esdevenir escriptor en una pàtria i una llengua alienes. Čolić va néixer el 1964 a Modriča, una petita ciutat bosniana que va ser arrasada per la guerra dels Balcans i per la neteja ètnica. Casa seva i els seus manuscrits van ser reduïts a cendra. Es va allistar a l’improvisat i precari exèrcit bosnià. El maig del 1992 va desertar. El capturaren, però es pogué escapar i refugiar-se a França, on viu d’aleshores ençà, fa trenta anys. És autor de nombrosos llibres en francès. L’any 1994 va publicar en francès Els bosnians (Periférica, 2013), un relat excel·lent i colpidor sobre la guerra dels Balcans, que va significar un debut literari reeixit en el país i la llengua que l’han acollit com a exiliat.
De fet, ell no és un refugiat polític qualsevol, d’ençà que va posar els peus a l’estat francès aspirava a guanyar el premi Goncourt, salvar la vida, reinventar-se, renéixer com a escriptor i ciutadà en una llengua aliena. Una lluita quotidiana difícil, sempre fent equilibris en els marges de la societat i de la burocràcia, bevent, vivint, escrivint i treballant d’allò que podia. És una experiència total, radical, amarga, dura, que relata sempre envernissada d’un subtil i resignat humor balcànic.
En les primeres pàgines, ho resumeix així: “Un refugiat no parla, sinó que viu una llengua. L’alegria de salvar la vida de seguida se substitueix per la por. On sóc? Analfabet i sense veu, pobre i sense papers, la llengua va ser el primer esglaó en la meva recerca de la verticalitat de l’home dret. Al principi comptava probablement amb un petit avantatge. El de ser un estranger europeu, invisible. El de ser estranger només per la meva incapacitat de parlar la bella llengua francesa. Reduït, anihilat, retornat a l’analfabetisme. I era terrible. A un home que no diu mai res, que no sap res i que, a més, és pobre. Sempre és pres per un idiota. Una ombra.”
No oblideu d’inventar-vos la vostra vida
L’univers mental de Velibor Čolić fa anys que viu immers en una lluita de gests i senyals, una supervivència en terra de ningú, entre l’anada cap a no sap on i la tornada on no resta res. En un trànsit permanent entre estacions, passadissos i vies de tren. Aprendre i oblidar al mateix temps. Primer, aprendre; després, oblidar. Per separat. “L’exili és bipolar”, reflexiona. “L’exili és una balança. Mesurar el pes metafísic d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. Comparar sense interrupció. Inventar-se alhora un passat i un futur. Canviar la ciutadania per un estatus.”
Tal com ha explicat amb ironia contundent, quan va arribar a l’estat francès i va demanar asil polític, tan sols sabia tres paraules de l’idioma. Jean, Paul i Sartre. Tot i això, quan va omplir els primers formularis administratius, en l’apartat “Objectius” va tenir la gosadia d’escriure la paraula Goncourt. En trenta anys d’esforços per a sobreviure, conviure i escriure, trenta anys d’alts i baixos humans, socials i psíquics, ha escrit un bon grapat de llibres i s’ha guanyat l’elogi de la crítica i del públic. No ha obtingut el premi Goncourt, encara, però sí el Premi Literari dels Joves Europeus per Jesús i Tito (2010) i el Premi Literari Europeu per Sarajevo òmnibus (2012). En castellà, l’editorial Periférica, a més del Libro de las despedidas, també ha publicat Los bosnios (2013) i Manual del exilio (2017).
Una cita de Michel Foucault encapçala el llibre: “No oblideu d’inventar-vos la vostra vida.” De fet, el llibre relata anàrquicament, a pinzellades, la reinvenció de l’autor en un altre país i una altra llengua. Quan ja la sabia parlar, es va convertir en un home nou, diu que va passar d’Homo erectus a Homo sapiens. La segona dificultat, explica, era espacial. Fa un metre noranta-cinc i pesa cent dotze quilos. A força de cops i accidents, es va haver d’adaptar a un país on les portes són pensades per homes de metre setanta-cinc, les habitacions són baixes i, per a ell, els ascensors, impracticables. Se sentia com si visqués en un joc del milió (pinball), en un món ple de cantonades i perills.
I així, es va anar adaptant a la seva segona oportunitat de vida fins a aconseguir, tal com diu ell, de viure protegit amb tres airbags: el temps, l’espai i la llengua. Va haver de canviar de paraules. Ara, vell o usat es deia vintage, calia dir “gràcies” o “perdó” constantment, caminar i menjar en silenci i escriure amb educació. En definitiva, li calia tornar a dibuixar les fronteres. Tornar-se a orientar en els mapes. La gent –observa, sagaç– no et pregunta d’on ets o com estàs, sinó d’on véns. Obstacle que va anar superant responent: “No vinc, m’he quedat aquí.”
Quan llegeixo aquests paràgrafs recordo unes paraules de l’escriptor romanès Cioran, també refugiat a l’estat francès, que confessà en una entrevista a Fernando Savater l’any 1977, quan ja feia més de trenta anys que s’havia exiliat: “Encara ara em fa l’efecte que escric en una llengua que no és lligada a res, una llengua sense arrels, una llengua hivernacle… La llengua francesa no s’adiu al meu tarannà: necessito una llengua salvatge, una llengua d’embriacs” (La llengua nòmada, Norman Manea).
Però, de mica en mica, en tots aquests anys, el bosnià Velibor Čolić que va desertar de la guerra s’ha anat transformant en un escriptor francès. Per això ha hagut de substituir els seus records per un nou destí. Anotar i esborrar els noms dels seus éssers estimats difunts. Tal com explica, “l’exili poques vegades és una qüestió de presència. És, gairebé sempre, una suma d’ombres, la història d’una absència”. Quan he llegit les seves reflexions d’exiliat no he pogut evitar rememorar converses que he tingut amb exiliats catalans de la guerra del 1936-1939. I com tots han patit i reflexionat sobre què ha significat l’exili en la seva vida. Recordo, per exemple, que la pintora Roser Bru em va dir un dia a Santiago de Xile que l’exili era una acumulació d’absències.
Viure en el laberint
L’autor confessa que durant anys va tenir la sensació gairebé física de viure en un laberint, de passar un dia i un altre pel mateix lloc. El relat ens guia pel seu laberint personal. Va descobrint i ens descobreix els detalls i reflexions que més l’impacten del seu pas pel laberint: el seu nou món. La seva transició personal, de l’ofici d’escriure i del paisatge en tots aquests anys d’exili. De les diverses feines que ha hagut de fer, com ara bibliotecari d’una mediateca i transportista de mudances de burgesos amb piano. O les fires i estades en residències d’artistes que ha freqüentat com a escriptor. Passant per albergs, bars, oficines de l’administració, hospitals, psiquiàtrics, ciutats i estacions de tren.
El seu sentit de l’humor i la ironia són dues de les crosses que, segons que sembla, més l’han ajudat a circular pel laberint sense ensopegar. O, més ben dit, sense ensopegar gaire. En un cert moment, posa els seus noms particulars als personatges de la Bíblia. Déu és Arthur Schopenhauer –ho sent per Nietzsche, però Déu no porta bigoti. Maria, Oscar Wilde. Jesús, Franz Kafka. L’esperit Sant, Emily Dickinson. Moisès, Ernest Hemingway, però, en la seva versió, Moisès es va beure la mar Roja i després va anar a prendre unes cerveses a la Terra Promesa. Llucifer és el realisme. Els àngels són l’equip nacional del Brasil vencedor del Mundial del 1970 a Mèxic. I els dotze apòstols són el quintet de Miles Davis més el quartet de John Coltrane, Thelonious Monk, Charles Mingus i Charlie Parker.
Les descripcions dels personatges que va coneixent del món literari són sarcàstiques i irreverents. Ací se’ns torna a mostrar com a agut crític de la superioritat intel·lectual gestual, si més no, dels literats francesos i el món fals que els envolta. “Em sorprèn la grisor d’aquest món”, escriu. “Me l’imaginava d’una altra manera, més acolorit, més lliure, anàrquic. Però no, els escriptors francesos de veritat estan com jo: desemparats, mal vestits, incòmodes. Un món insípid, esmorteït. No fan res més que escriure sobre això, però el seu patiment resta en l’anonimat.”
Convidat a una fira literària, passa el temps observant i catalogant els escriptors que l’envolten. N’hi ha de diverses menes, dedueix. “La primera és: tinc èxit, però encara sóc accessible. La segona: no tinc èxit, però no sóc accessible. La tercera: tinc èxit perquè sóc una dona. La quarta: no tinc èxit perquè sóc una dona. I així, successivament: home, negre, blanc, gras, prim…”
Durant el seu periple d’aquests anys passarà per tota mena d’etapes i anirà adaptant el seu personatge a cadascuna: bohemi, alcohòlic, poeta maleït, escriptor de la mena d’André Malraux, etc. Sempre extraient agudes reflexions de la realitat que explora. “França és una terra tan antiga que les nostres ombres es comuniquen entre elles independentment de nosaltres.” O bé, “sé que un idiota pobre és un idiota, però que un idiota ric és un ric”.
La seva escriptura salta lliurement de temes i d’espais. Com si anés improvisant segons l’estat d’ànim, tal com fan els músics de jazz, una de les seves grans referències culturals. Se’n fot de si mateix. “Sóc un pixatinters xerraire que escriu poc, un Yukio Mishima trampós, un Oscar Wilde grassonet i un Ernest Hemingway immadur.” I quan li agafa per fer llistes d’allò que li agrada i allò que no, és molt perspicaç i provocador. Per exemple: “No m’agrada oblidar els somnis, no m’agrada la mar, ni la gent, ni els globus inflables, ni la pàtria, ni la nació, ni la família, ni Nadal, ni el cafè amb llet. No m’agraden els animals no comestibles. Entre un porc i un gos, sempre preferiré el porc. Al forn, amb patates.”
En tota la novel·la s’esforça, no sense un cert escepticisme, per ser al costat bo del mirall. Confessa que vol situar la narració en l’espai metafísic existent entre el “me’n recordo” i el “no menteixo”. Vol explicar la seva història, tornar humà l’immigrant i el seu món. Tal com indaga (cau i s’aixeca) en la seva nova realitat, ens fa partícips del seu drama, ens descriu amb acidesa crítica el nostre món. Reflexiona sobre l’exili i el desarrelament alhora que ens assenyala les dificultats de reinventar-se en una altra llengua, cosa que han patit tots els escriptors que han hagut d’aprendre a crear i viure en una llengua que, en principi, desconeixien absolutament.
Norman Manea, la llengua nòmada
“La integritat i la interioritat de l’escriptor es troben en la seva llengua; quan la hi prenen, resta una nebulosa inestable, una indeterminació. Els seus dubtes de sempre poden adquirir, per causa de l’ambigüitat i de les incerteses de la nova situació, un pes aclaparador.” Són paraules de l’escriptor romanès Norman Manea (Bucovina, 1936) al preciós assaig La llengua nòmada (Arcàdia, 2008). Manea és un altre exiliat emblemàtic dels països de l’est que ha reflexionat molt sobre el desarrelament, l’escriptura i la vinculació del creador amb el país i la llengua.
Manea va néixer al nord, als Carpats, a Bucovina, una regió històrica d’Europa central dividida entre Ucraïna i Romania. Pertanyia a una família jueva que va ser deportada, quan tenia cinc anys, a un camp de concentració del Transdnièster, Ucraïna, entre el 1941 i el 1945. De retorn al seu país, va ser un jove i entusiasta comunista, va estudiar i va exercir d’enginyer, fins que va poder dedicar-se completament a la literatura. Amb els anys, va esdevenir un destacat dissident del règim de Nicolae Ceausescu, al qual al·ludeix en les seves obres com “el pallasso” o “el tartamut”. Es va exiliar el 1986, a Berlín. Avui viu a Nova York. Ha escrit El retorn del brètol, Felicitat obligatòria, Pallassos. El dictador i l’artista i El sobre negre, entre més obres.
Entre el romanès, l’alemany, el rus, el jiddisch i l’anglès, Manea ha estat un veritable nòmada lingüístic. Val la pena d’acabar aquest article amb una de les seves reflexions sobre la llengua i l’escriptor exiliat, unes paraules que valen, també, per a Velibor Čolić i tots els desarrelats del món i de la història:
“Per a l’escriptor, un exiliat per excel·lència, la llengua és la seva placenta. Més que per a qualsevol altre ‘estranger’ en la seva pròpia terra, la llengua esdevé per a l’escriptor no només una conquesta lenta i apassionant, sinó la legitimació, la llar espiritual. A través de la llengua, se sent arrelat i lliure, i només mitjançant la llengua, agermanat amb els seus interlocutors potencials d’arreu. La llengua representa la nacionalitat veritable de l’escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n’és la casa i la pàtria. Ser exiliat també d’aquest refugi últim i essencial comporta el desballestament més brutal de l’ésser, aquella ‘consumpció total’ (Holokaustos) que colpeix el cor mateix de la creativitat.”
