Mitigar el fet diferencial menstrual

Finalment, les farmàcies de Catalunya ja distribueixen productes menstruals reutilitzables a tothom qui en tingui necessitat. La mesura tira endavant per a befa i escarni d’una part de la catalanosfera, sempre amatent a tota iniciativa que pugui qualificar de woke, la nova joguina sintàctica dels nostres conservadors. En aquest sentit, la notícia ha generat una allau de comentaris en profunditat –“L’aigua i sabó també seran gratis?”; “Quan puc anar a recollir els meus calçotets ‘última goteta’?”; “Podríeu gastar aquests diners amb coses més importants i necessàries com les dessalinitzadores!”–, sense descuidar la dosi de transfòbia, racisme i xenofòbia nostra de cada dia –tota ocasió és bona, us en faríeu creus–, en un aiguabarreig indignat i confluent contra la possibilitat d’alleujar un bri el fet diferencial menstrual.

Com a apunt curiós, mesures similars aplicades en altres indrets han estat rebudes per les nostres xarxes amb un ànim diferent. L’any 2022, quan Escòcia va establir el dret universal de la seua població a accedir a tampons, compreses i copes menstruals, les reaccions es decantaven majoritàriament en el sentit d’aquesta mostra: “Una gran i necessària mesura que podríem prendre a Catalunya”; “Quan un país pren una bona decisió, s’aplaudeix, i punt”; “Hola @gencat, això sí [que] és fer política”. També la iniciativa catalana, vista des de fora, s’ha jutjat amb uns altres ulls: “Tant de bo la resta d’Espanya segueixi el seu exemple!”; “Quina enveja!”; “Per a quant a les altres comunitats?”, piulaven usuàries del país del costat, fent-se sentir entre missatges catalanòfobs, trànsfobs o combinats –tota ocasió és bona, bla, bla.

Tornant a les crítiques que ens ocupen, cal destacar els comentaris que van en la línia d’informar, precisar, puntualitzar que la mesura “no és de franc, que la paguem amb els nostres impostos” –no me’n sé avenir, Josep Maria– i que tal com està la sanitat, l’ensenyament, la llei de la dependència, la sequera, només ens falta malbaratar milions d’euros en copes, compreses i calces que a sobre s’han de rentar com feien les nostres iaies. I trobo que són reflexions pertinents, perquè volent o sense voler fan surar una realitat que fins ara donàvem per descomptada: els milions d’euros que mou el negoci menstrual, els milions que costa a la meitat de la població activa tindre la regla, els milions que l’occident acomodat llença en forma de residus sangonosos i contaminants d’un sol ús –només a la UE, s’estimen en un milió de tones anuals, de les quals un 90% són plàstics.

En un planeta normal, un problema públic i ambiental d’aquesta envergadura seria al capdamunt de l’agenda pública; fins quan l’hem de considerar un interès restringit a allò privat? Per sort, a mesura que van sortint dirigents dones que no es limiten a fer allò que hom esperaria d’un home, la regla i els seus inconvenients costen més d’ignorar. Potser per al gust de molts la història s’hi torna massa de pressa, però creieu-me: va lenta, lentíssima si la mires des de l’altre costat. Només cal recordar que les primeres proves de compreses i tampons amb sang de debò daten de l’any… 2023. Resulta que milions de dones no estaven equivocades: l’absorció indicada a les capses era una enganyifa, no era culpa d’elles per no menstruar un líquid amable i blau. De la despesa global d’aigua i de sabó i de temps i de quartos derivada d’aquests productes ineficaços i fraudulents, ves per on, ningú no se’n plany.

Tampoc no vull deixar de fer esment al corrent crític del “sí, però així no”. El que es declara favorable a la gratuïtat dels productes menstruals, però lligada a la renda; o que troba més just reduir-ne o eliminar-ne els impostos afegits i cadascú que disposi segons el seu gust. En aquest sentit, la meua opinió és que menstruants i no menstruants hem de poder sortir de bon dematí des de la mateixa ratlla, i ho exemplificaré amb un cas quotidià: moltes dones canvien a productes menstruals més ineficients o de menor qualitat per qüestions de cost, i no cal ser pobra de necessitat: només cal la sensació d’estafa d’haver de gastar més diners en un producte que ha de fer cap a la paperera igualment i que invertirien més de gust, jo què sé, en un xuixo de crema: si el company de feina esmorza amb tres eurets, per què la menstruant hauria de partir d’un saldo negatiu pel sol fet de tindre la regla?

I bé, com sempre que s’eixamplen els drets, cal que ho recordem els bàsics: disposar per llei de material menstrual reutilitzable no obliga ningú a fer-ne ús. Servidora, que sóc de les qui a bones hores la copa ens ha salvat la vida, he de reconèixer la pega de la reutilització: que arriba a un entorn humà fet a mida per al sol ús, de manera que reclamar lavabos públics preparats, banys domèstics funcionals, aparells per a rentar i esterilitzar tan comuns com una torradora semblen unes ocurrències de boja. Mireu-ho com vulgueu, però el problema no són els productes sostenibles, que és la solució i el que cal és adaptar-hi racionalment l’entorn. Vull dir que condemnar la solució per les traves que li posem és absurd. Com també és absurd, ja em perdonareu, blasmar-ne la gratuïtat perquè el pressupost podria fer servei a moltes altres necessitats, si més no mentre hi hagi tanta despesa pública per a assenyalar abans: posa-hi un circuit de Catalunya, els correbous, les produccions de TV3 en castellà, els piromusicals. Segur que a cadascú de valtros també se us n’acudeixen uns quants.