05.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.06.2024 - 10:14
La primera vegada que vaig ser a Maastricht, l’any 1995, vaig participar en una activitat dirigida per la periodista del Washington Post Mindy McAdams. Acabada la feina, vam anar a fer un beure a la plaça i el cambrer li va reconèixer l’accent americà. De seguida va eixir l’amo del bar i li va dir que la primera beguda la pagava la casa, perquè Maastricht havia estat alliberada pels soldats de la 30a divisió d’infanteria dels Estats Units i allò era una mostra d’agraïment i respecte a tants d’aquells soldats que hi havien mort lluitant.
L’anècdota em va impressionar molt, perquè em va fer avinent fins a quin punt el franquisme ens ha condemnat, als nascuts al sud del Pirineu, a no ser europeus normals. A Maastricht aquell gest tan simple i quotidià enaltia l’antifeixisme natural de la democràcia europea, nascuda conscientment del combat contra els nazis i els feixistes dut a terme per soviètics, britànics, francesos, americans…
Aquella Europa que ressonava en el gest de l’amo del bar de Maastricht s’havia alçat orgullosament contra la brutalitat, contra el racisme –expressat de la manera més tràgica possible en l’Holocaust contra el poble jueu–, contra el feixisme i contra l’autoritarisme. I no era una opció, una tria, de dretes o esquerres; això em va impressionar especialment. Acostumat a l’ambient resclosit de l’estat espanyol, on els antifeixistes de dretes eren persones rares i estimables, entendre que tota una societat participava en l’antifeixisme sense mirar el color ideològic em va suscitar una enveja que crec que no vaig saber dissimular.
Avui, dijous, fa precisament vuitanta anys del desembarcament de Normandia, probablement la batalla més decisiva –juntament amb la de Stalingrad– de la Segona Guerra Mundial. Fa vuitanta anys exactes que un primer grup de 160.000 soldats va travessar la Mànega per a emprendre l’alliberament de bona part del nostre continent. El 10% d’aquells soldats van morir en pocs dies, fent un sacrifici personal que crec que no podem sinó respectar i honorar.
D’aquell esforç humà ingent, heroic sense matisos, va nàixer l’Europa d’Adenauer i Schuman, de Spinelli i De Gasperi, de Monnet i Churchill, de Dubček i Sàkharov. Una Europa marcada per una guerra, un odi i una destrucció que no volia repetir mai més. I una Europa, per això mateix, compromesa en la construcció d’un espai de llibertat i de justícia social, d’un experiment que mai ningú no s’havia atrevit a fer d’una manera tan audaç com es va fer sobre la runa de les nostres ciutats i sobre la sang dels nostres joves.
Però vuitanta anys després, dia per dia, tot fa témer que hem fracassat o que som a punt de fracassar. Tant que a Maastricht i als Països Baixos guanya les eleccions la ultradreta. Tant que a Normandia guanya les eleccions la ultradreta. Tant que avui mateix es començarà a votar en unes eleccions europees en què per primera vegada l’extrema dreta té la possibilitat de ser la guanyadora. Quan fa vuitanta anys justs que milers i milers de joves s’uniren com a germans amb les armes per aturar-la.
Vist això –i vist així– no podem sinó pensar que no ho hem sabut fer. Que els europeus de les nostres generacions no hem sabut mantenir per als joves d’avui aquella promesa de democràcia i justícia social, estabilitat i progrés que era la base de la democràcia continental.
I la conseqüència d’aquesta greu errada és que ara ve un moment especialment difícil. Segurament el més difícil que haurem viscut en tota la nostra vida.
Bona part d’Europa, de fet, ja és a les mans de l’extrema dreta. Rússia, la Xina, l’Índia i més grans països de tot el món, també –a efectes pràctics, i encara que porten insígnies i escuts o invoquen ideologies que haurien de simbolitzar l’opció contrària. I aquest novembre els Estats Units podrien tornar a caure estrepitosament a les mans de Donald Trump. L’extrema dreta fins i tot ha tret el cap dins el catalanisme –un moviment que estava immunitzat històricament contra aquesta xacra per la relació tan estreta, simbiòtica, entre extrema dreta i imperialisme espanyol.
Ara ja no és cosa d’ideologies, però, ni de doctes discussions teòriques. El racisme no és una ideologia com qualsevol altra. I el feixisme no és una opció política comparable a cap altra. Perquè, de bracet del racisme i l’extrema dreta, actualitzant les paraules de Mercy Otis Warren, “els frens de la consciència són rebutjats i se’ns revela la imatge més deforme de l’ànima”.
Manllevant les brillants paraules de Ken Burns, l’extrema dreta és “l’opiaci més fort de tots, un que ofereix una pretesa cura miraculosa que alguns es pensen que serà la solució màgica de tant de dolor com senten i de tots els seus problemes, però, en realitat, passarà que acabaran esclavitzats a un problema infinitament més gran, a una aflicció molt pitjor encara, enganxats a una addicció que és un engany més gran i perillós que cap altre que una persona puga experimentar”.
No sé si despús-ahir vau veure allò que havia de ser un debat polític, a TV3, presumptament amb els candidats a les europees. La presència de dos coneguts ultres, Jordi Cañas i Juan Carlos Girauta, el va fer impossible: crits, insults tavernaris, menysteniment constant dels altres, mentides repetides una vegada i una altra, mala educació a cabassos, amenaces vetlades, violència a flor de pell del primer minut a l’últim. El mateix comportament, intransigent, autoritari, simplista i violent que Sílvia Orriols ha aconseguit de despertar, malauradament, en una part del nostre poble. Una rèplica mimètica i cega, mimètica en el sentit geològic del terme, d’aquell odi castellà acumulat de segles que va de Quevedo i els seus insults al català fins a l’aporellos del Primer d’Octubre. O, més ben dit, de Quevedo fins a l’agressió física que ahir mateix va rebre Laura Borràs. Els valencians, perquè hem estat el laboratori on Espanya perfeccionava la seua tècnica, sabem perfectament on porta tota aquesta escalada. Ho vam viure i sofrir els anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat i encara no ens n’hem pogut recuperar.
Per tot això avui em fa mal, un mal físic i concret, recordar aquells joves que van deixar la pell a les platges de Normandia, amb tanta generositat. O recordar els qui ens van honorar lluitant en les brigades internacionals contra un feixisme que ja tenia un pla i l’executava primer contra nosaltres. O recordar aquella gent que he admirat tant que es van rebel·lar doblement per la llibertat a l’altra banda del teló d’acer. Sí, hem dilapidat el seu esforç d’una manera indigna, deixant que les promeses d’estabilitat i justícia social s’evaporassen, oblidant el preu de la llibertat.
Com a únic remei m’agafe, però, a una de les lliçons intel·lectuals més grans que conec, que la vaig extraure d’un petit llibret d’Albert Camus, aquell emocionant manifest escrit a l’Orà ocupada pels francesos. Perquè en vaig aprendre que quan la llibertat comença a desaparèixer, el problema deixa de ser només col·lectiu i passa a ser un problema, sobretot, individual. No t’amagues darrere de la massa: tu què caram fas?
I m’ho pregunte i responc: la cosa més important que tots podem fer avui, la primera i més necessària, és no cedir de cap manera, no resignar-nos, no esvarar pel pendent fàcil que significa abandonar el rigor i la intel·ligència, renegar de la complexitat. I, molt en concret i sobretot, la cosa més important que tots podem fer avui és evitar que ningú mai puga dir que hem demostrat gens ni mica de comprensió al feixisme, que hem tingut el mínim dubte sobre què és i què significa el racisme o que hem sentit la més mínima temptació de callar i acovardir-nos davant l’autoritarisme i la violència, davant el seu assetjament diari, que cada dia creix i creixerà més.
Tindrà el preu que tinga, això –especialment ara, quan l’antifeixisme ja no és retòrica ni consigna, sinó un deure civil diari a complir–, però l’alternativa, cedir davant seu, no ens la podríem perdonar mai. Ni la podríem explicar, sense que ens caigués la cara de vergonya davant tanta gent que de fa tantes dècades ha fet tant d’esforç per a evitar que conqueresquen el nostre món i destruesquen la base de la nostra civilització. Per aspera ad astra!
No tindria perdó, per això, que acceptàssem aquesta pèrdua total de la dignitat humana que implica malmetre els frens de la nostra consciència, de la nostra moralitat més bàsica, del nostre sentit de la transcendència, per lliurar-nos, resignats i doblegats, a l’ànima més deforme que pot tenir i mostrar l’ésser humà. A aquesta ànima terrible i inhumana, contra la qual avui fa vuitanta anys que milers de joves van lluitar centímetre a centímetre, pas a pas i tir a tir a les platges de la nostra Europa.
PS1. Avui us oferim una entrevista amb el nou president de l’Assemblea Nacional Catalana Lluís Llach: “El cop d’estat és aquí; o ho assumim, o no sé què fem”
PS2. Avui és també un bon dia per a repescar aquest article de Martí Crespo: Catalans i valencians en el desembarcament de Normandia
PS3. Si podeu accedir a tots aquests continguts sense pagar és perquè 25.000 lectors com vosaltres han decidit d’ajudar-nos, pagant poc més d’un euro la setmana, fent-se’n subscriptors. Però en necessitem més. Penseu si ens podeu ajudar i aneu a aquesta pàgina.
