07.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 08.01.2024 - 04:29
Ahir va fer tres mesos de l’atac d’Hamàs al sud d’Israel que ha desfermat l’atac i l’ocupació d’Israel a Gaza. Aquests tres mesos han posat a prova la tensió moral de la major part de les societats del planeta, inclosa la nostra. La dimensió de l’atac d’Hamàs, primer i, sobretot, la desproporció de l’atac israelià posterior han suscitat un debat planetari extraordinàriament tens i violent, capaç d’originar fractura social com poques voltes s’ha vist.
En una obra cabdal sobre la guerra, Von Clausewitz ja va explicar que els conflictes bèl·lics duien al fanatisme, perquè causaven un xoc entre dos extrems que tenen voluntat d’aniquilar-se. Posats en la lògica d’un conflicte armat –en què o mates o et maten–, és natural que en les societats implicades s’acabe imposant un fanatisme gairebé religiós, una intolerància extrema que vol reprimir l’altre en totes les seues expressions, negar-li el dret d’existir.
Però ja no és tan normal que aquest fanatisme supere les fronteres dels contendents. El conflicte entre Armènia i l’Azerbaitjan o la guerra d’Amhara, per parlar de dues guerres actives ara mateix, no susciten reaccions fanàtiques als Països Catalans. La guerra d’Ucraïna un poc, a partir de vells clixés ideològics que no tenen gran cosa a veure amb la realitat sobre el terreny. Però no hi ha res comparable amb el que suscita el conflicte entre palestins i israelians.
Ja fa molts anys que mire d’entendre el perquè d’aquesta passió que sol acompanyar qualsevol agudització del conflicte entre Israel i els àrabs i continue sense tenir-ne una resposta clara. És com si a aquest cas no s’hi pogués aplicar la raó i l’anàlisi. Qualsevol intent de raonar i analitzar aquesta crisi és condemnat d’entrada a la desqualificació. El simple fet de dir que tenim davant un conflicte especialment difícil ja sol motivar dures agressions verbals. La més comuna és la de negar-te el dret d’estudiar els fets fredament, el dret de no alinear-te de manera irracional ni amb els uns ni amb els altres, com si això ja fos un crim contra la humanitat. En el conflicte d’Israel i Palestina, per desgràcia, t’exigeixen fidelitat tribal per damunt de l’anàlisi concreta dels fets i una posició incondicional en compte de reflexió. Com en cap altre cas, que jo sàpiga.
Que els fets siguen complexos no vol dir que no s’hi puga prendre posició. És evident que Israel supera tots els límits d’allò que es pot tolerar i que la seua actuació a Gaza és desproporcionada i criminal. Com és evident que les coses no van començar el 7 d’octubre amb l’atac, també criminal, d’Hamàs, sinó que el 7 d’octubre va existir perquè hi havia hagut un maltractament sistemàtic, de dècades, de la població palestina, que acabà esclatant. Israel és un estat democràtic; negar això és absurd. Però aplica als territoris palestins ocupats una política que encaixa en la definició d’apartheid i que la societat internacional no pot admetre de cap manera. Tanmateix, la laxitud amb què es comporta, i molt singularment els Estats Units, acceptant accions d’Israel que no s’acceptarien de cap altre país, és un problema afegit i també molt greu.
Tot això és així, però reivindique que dir això, i dir-ho amb tota la rotunditat, és compatible amb el fet de denunciar l’antisemitisme que s’ha apoderat de manera insensata d’una part de la població, especialment d’alguna esquerra massa amant del simplisme i la simplificació.
Simplement crec que és massa perillós confondre el poble jueu amb l’estat d’Israel; especialment confondre els jueus catalans amb allò que fa el govern d’Israel. Perquè l’antisemitisme és la forma de racisme més antiga i acreditada, i precisament nosaltres, que expulsant-los vam originar el primer gran desplaçament de jueus de la història moderna, hauríem de ser particularment curosos. El racisme –contra els àrabs, contra els musulmans, contra els jueus, contra els gitanos, contra els africans o contra qualsevol col·lectiu– corca la nació per dins i fa impracticable la solidaritat que es necessita per a funcionar com a societat, com a país.
I per això vull insistir-hi: nosaltres, precisament, hauríem de ser especialment curosos tenint en compte que l’expulsió dels jueus el 1492 va obrir el camí que s’acabà rematant en la Xoà, en l’Holocaust, en l’extermini planificat dels jueus d’Europa per Hitler. I oblidar què va passar a Auschwitz, a Dachau o a Mauthausen, o banalitzar-ho o relativitzar-ho en veient què fan els descendents dels seus supervivents no fa mal als jueus: fa mal a tota la humanitat. Perquè encara avui no hi ha cap crim en la història que es puga comparar amb aquella planificació per a l’extermini d’un col·lectiu humà sencer, amb independència d’allò que hagués fet cap individu, sols pel fet de ser allò que eren.
Per això poques coses em semblen més forassenyades que les caricatures en què es veu, per exemple, Netanyahu convertit en Hitler. No es pot comparar Israel amb el III Reich alemany, sense perdre la proporció. No és decent dir a una nació de supervivents del nazisme que són nazis, com si sis milions de morts fossen una anècdota. I em fa l’efecte, i em preocupa, que al darrere d’aquestes actituds s’amaga un revisionisme de la història d’Europa destinat a fer-nos creure que no devia ser tan greu allò que els europeus –i els alemanys molt particularment– vam fer amb els jueus, si ara ho fan –que aquest seria l’argument– els jueus.
La solució del conflicte del Llevant –provisional i insuficient, però pràctica– la sabem tots: l’existència de dos estats independents, Israel i Palestina, viables tots dos i segurs en les seues fronteres tots dos. Amb un paper especial per a Jerusalem com a capital compartida i lloc sant de les tres religions monoteistes. No hi ha cap altra eixida que es puga oferir ni avui ni en un període de temps raonable. I cal esperar que tot allò que ha passat d’ençà del 7 d’octubre puga servir al final per a reprendre aquest projecte ajornat. Perquè esborrar Israel del mapa és impossible i moralment inacceptable, com és moralment inacceptable i impossible de mantenir l’ocupació de Palestina. I dir això no és amagar-se en l’equidistància, sinó prendre partit. És una solució que avui ens sembla un objectiu esbojarrat, però la història és plena d’objectius assolits que no semblava que poguessen arribar mai: avui és impensable una guerra entre França i Alemanya, i en el passat recent n’havien fetes tres, que causaren els crims més aberrants de la història. Per exemple.
Evidentment, el fanatisme, de l’un costat i de l’altre, no ajudarà a avançar en aquesta direcció. Però cal advertir que, a més, en el nostre cas ens fracturarà, ens va fracturant, a compte d’una guerra d’altri. A les xarxes socials, al carrer, en aquest diari mateix, veiem cada dia gent que traspassa les regles més elementals de la convivència, tot insultant, agredint, assaltant aquell qui no pensa com ells, exactament com ells i amb les paraules que ells volen que siguen pronunciades.
M’agradaria tenir la força per a aturar-ho, això, però no la tinc. Em limite, per tant, a exposar la reflexió i a demanar contenció i moderació, si més no als meus lectors, que és l’àmbit sobre el qual potser puc incidir. Es poden dir les coses amb tota la duresa necessària, cal denunciar sempre la injustícia i tenim l’obligació d’aspirar a guanyar la llibertat. Però per a fer-ho no em sembla que l’instrument més útil siga el recurs a l’insult, la desqualificació grollera, la manipulació de la història i les dades o la simplificació abusiva de la realitat. Ni parlant de Palestina, ni parlant dels Països Catalans. Perquè si rebaixem així el nivell, si renunciem a la complexitat, hi perdem tots, inclosos aquells que diem que volem defensar.
PS. Comença un any i a VilaWeb tenim moltes novetats. Ara us n’expliquem una que ens alegra particularment. Avui comença la Primera Lliga Escolar del Paraulògic, amb la participació de 270 estudiants de deu centres de la Catalunya Nord. D’alguna manera, és un projecte pilot d’una iniciativa que esperem que de seguida es podrà estendre a escoles i instituts de tots els Països Catalans que podran organitzar competicions descentralitzades entre ells.
L’any comença també amb les Assemblees de Lectors de VilaWeb, de les quals anunciarem les dates ben aviat i amb projectes importants que s’aniran completant les setmanes vinents. Per exemple, la potenciació dels continguts en àudio de VilaWeb, amb la creació d’una secció que servirà per a elaborar llistes d’escolta; i una reforma del sistema de comentaris, afegint-hi noves funcionalitats i resolent alguns problemes que alguns lectors han assenyalat aquests darrers temps. Ara com ara, ja hem començat a eliminar alguns comptes, molt pocs, que violaven les normes de la comunitat, per exemple, fent servir noms falsos. Ben aviat mostrarem la nova plataforma.
