L’Assemblea Nacional Catalana es troba en un moment decisiu per a la represa dels que molts considerem la segona fase del procés cap a la independència, el punt de partida del qual ha de ser l’aprovació del full de ruta proposat per l’actual grup dirigent. En aquest mateix diari, Joan Mollà, membre del secretariat nacional de l’entitat i ferm opositor a la direcció actual, en qualitat de subscriptor, però sense aclarir al lector el càrrec que ostenta a l’ANC, fa unes objeccions a l’entrevista d’Ot Bou a Lluís Llach que, pel seu derrotisme explícit, han de ser fermament combatudes.

La primera qüestió afecta el futur d’una “llista cívica”, en el sentit que no representava la voluntat de convertir l’ANC en un partit polític. El punt de partida d’aquesta posició no pot ser més ingenu, en el millor dels casos, o trampós, si no totes dues coses alhora. És ingenu, en efecte, pretendre determinar a priori la trajectòria d’un grup parlamentari sense estructura política que el cohesioni, el guiï i el mantingui en contacte amb la realitat viva del moviment al qual es compromet a servir de politja de transmissió. Si no es considera a priori que la resta de grups parlamentaris de la Ciutadella no tenien res a oferir-li, quin criteri guiaria els seus passos a l’hora de fer pactes parlamentaris? No en faria cap, potser, i restaria aïllat, sense capitalitzar els milers de vots que li haurien fet confiança? Seria tan compacte per a resistir els cants de sirena dels qui li oferirien la lluna a canvi d’una investidura? Com sabria lligar tàctica i estratègia sense una anàlisi política clara –que, fins ara, el mateix moviment no ha sabut generar– i un programa rigorós –que cap full de ruta no podria substituir–, més enllà d’apel·lar a mandats que, en els moments àlgids, no s’han pogut ni sabut materialitzar? Quin lligam establiria un grup semblant amb la gent mobilitzada i autoorganitzada, si la mateixa ANC (“impulsora”, “facilitadora”, diu Joan Mollà, però no dirigent) es desentenia del grup parlamentari, un cop establert? Per quins set sous hi hauria cap garantia que els membres triats serien més capaços, clarividents i decidits que la mitjana del moviment, si aquest ha estat incapaç de crear-los i formar-los pel seu compte en tots aquests anys? Per cooptació, elecció interna del mateix moviment, influència de grups de pressió subterranis o de mitjans i xarxes socials…? A falta d’una coincidència d’interessos, pastada amb un treball i un debat sostingut en el temps i en l’espai, com s’evitaria la dispersió a l’hora d’adoptar una posició comuna enfront de moviments de la gent autoorganitzada o contra l’ofensiva de l’enemic? O es pretendria, com fan els partits convencionals, que la gent restés immòbil a l’espera que els parlamentaris la fessin sortir al carrer a toc de xiulet? Per quin art de màgia les divisions pregones que hi ha al si del moviment i de la mateixa ANC no es traslladarien a la llista cívica i al grup parlamentari que se’n derivés? Vet aquí les trampes reals rere la falsa ingenuïtat: buidar de contingut el poder propi del moviment i desplaçar-lo cap a un col·lectiu que no sorgeix del debat entre pensament, lluita i organització, sinó de la mera incapacitat dels que no creuen ja en el poder real de la gent mobilitzada, ni sabrien com guiar el moviment quan aquest reprengui la marxa, ni gosarien menar la partida de la confrontació directa amb l’estat. En el fons, és una posició subsidiària dels que es van demostrar incapaços de mantenir la independència l’octubre del 2017.

Naturalment, per a la posició que defensa Joan Mollà, la mobilització que projecta el full de ruta a aprovar és impensable. Per quines raons? La gent, diu ell, no es va equivocar: l’errada va ser confiar en els representants que no ho tenien tot preparat. A banda que equivocar-se i errar van, òbviament de bracet, el nucli de la qüestió no és pas una gent qualsevol, sinó la gent organitzada en l’ANC i mobilitzada per l’ANC. I la responsabilitat que no se l’enganyés era de la direcció de l’ANC d’aleshores, que tenia l’obligació de saber el pa que s’hi donava almenys des del 2014 (consulta del 9-N), la formació de Junts pel Sí, els dubtes (més que sabuts) entre el 2015 i el 2017 sobre la voluntat de fer el referèndum, i, en definitiva, de tenir la informació indispensable per a saber quines conselleries estaven fent la seva feina i de quina manera calia defensar des del carrer les posicions guanyades, si es proclamava la independència al parlament, al marge del que fessin partits i institucions. En una paraula: l’ANC tenia l’obligació de posar-se políticament al capdavant de la situació, atès que era la responsable d’haver portat el moviment al nivell en què es trobava l’octubre del 2017. I, això, no pot tornar a passar sense fer una severa autocrítica de les mancances de la mateixa ANC. I, per aquesta raó, el full de ruta a aprovar impediria que, arribat el moment, no s’estigui a l’altura de les circumstàncies per a sostenir, gràcies a una desobediència conscientment organitzada, la independència unilateral.

En conseqüència, el problema no és pas, com afirma Joan Mollà, que la gent no es mobilitzarà, si no veu que té uns líders capaços d’assumir tota la responsabilitat. Amb aquesta afirmació derrotista, Joan Mollà revela un punt de vista messiànic en la falta de confiança en els ensenyaments rebuts, el manteniment de l’esperit de resistència, i la voluntat de l’ANC mateixa, amb el nou full de ruta, de passar de nou a l’ofensiva. Perquè, d’on sorgeixen els líders, sinó de la lluita, el pensament i l’organització? Creu en Joan Mollà que es tracta de dir “aparteu-vos vosaltres que ara arriben els autèntics dirigents”? Com es demostra la vàlua, la responsabilitat, el coratge, si no és en la lluita? I com es forgen nous dirigents, si no és amb l’anàlisi concreta de les condicions i formes de lluita; si no s’adquireix una visió de conjunt de la realitat política; si no s’aprèn de la gent i entre la gent, autèntica dipositària de la memòria de les lluites de dècades i dècades? Coneix Joan Mollà noms de dirigents de la PDD, de les consultes, de l’ANC, de la CUP, dels CDR, que hagin sorgit per generació espontània? Qui, doncs, ha de dir que “aquests valen i aquests no”? La mateixa gent, sense dubte, organitzada des de baix, el mateix moviment en marxa, les persones realment compromeses amb la lluita, el pensament i l’organització. Totes juntes i amb tasques ben definides. Entretant, promoure nous líders entre tots, com diu Joan Mollà, és un brindis al sol mentre es doni per fet que es tracta d’una qüestió mecànica, com seria substituir els dirigents del 2017 ficant una “llista cívica” dins el pantà autonomista. I, com que no és qüestió de “ara surt tu per posar-m’hi jo”, vol dir que necessitarem molta més anàlisi, confiança en la gent, i organització ferrenya, que condensin el bo i millor de les voluntats en acció.

Finalment, Joan Mollà adverteix del perill que l’ANC faci seguidisme o que contemporitzi amb els partits polítics. Confesso el meu estupor davant un advertiment que només pot donar ales a tots els espècimens de pre-polítics que inunden les eixides més tèrboles del moviment. Justament, el perill més evident de dependència, seguidisme, desarmament, o contemporització, és caure en l’apatia que ell mateix defensa, ja que no creu en la mobilització si no és improvisant lideratges caiguts del cel per competir amb els romanents del 2017. Però, si el moviment no es rearma amb les eines guanyades al llarg dels últims anys –aquest febrer en farà divuit, de la manifestació de la PDD–, un relat homogeni i ben travat dels èxits assolits i els errors comesos, i unes formes de lluita directes i renovades contra l’estat en tots els camps, el regnat dels partits autonomistes i/o pretesament independentistes va per a llarg.