09.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 10.11.2020 - 11:37
A la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya hi caben 847 persones. Fa dies que no n’hi entra cap. Ni amb mesures sanitàries, ni deixant seients buits entre espectadors, ni reduint-ne la cabuda un 30% o un 50%. Res, teló abaixat. Per ordre del govern es fa saber a tothom que uns actors ferotges a casa s’han de quedar.
(Per cert, la pròxima obra que s’hi hauria d’estrenar, el 3 de desembre, és L’Hèroe, de Santiago Rusiñol, que tracta sobre un jove català que sobreviu a la derrota colonial espanyola a Filipines, on molts dels seus companys moren de tifus.)
Al temple de la Sagrada Família hi caben 3.000 persones i dissabte s’hi va fer una cerimònia de beatificació, en què segons els cronistes van participar 15 bisbes i 580 feligresos. Amb mesures sanitàries i reduint-ne la cabuda, autoritats polítiques a primera fila, fumata blanca i glòria a Déu a dalt del cel. Tot és normal i maco i el poble combrega en pau.
(Per cert, Joan Roig i Diggle, el beatificat, també era un jove català, molt devot i del Masnou, assassinat el 1936 a Santa Coloma de Gramenet per milicians republicans a causa de la seva fe catòlica.)
La gent, és clar, té dret de demanar-se per què uns sí i uns altres no. Perquè la gent en comença a estar farta, de decisions que no entén i que no s’entenen: des de les reticències a confinar Madrid al començament de la crisi fins al desgavell generalitzat de les residències d’avis, passant pels virus apàtrides, les discoteques que de cop eren a punt d’obrir, l’obligatorietat (o no) del teletreball i el reguitzell de restriccions que passen de ser només una opció sobre la taula a ser de compliment obligatori en un tancar i obrir d’ulls, amb uns horaris ben definits i mesures compensatòries ben borroses.
La gent que el cap de setmana és a casa seva perquè no la deixen sortir del municipi i que dilluns va embotida en transport públic a la feina, quan veu les imatges de la Sagrada Família té la sensació que algú li pren el pèl. El pèl que li quedava després del famós, per escandalós, sopar madrileny d’El Español, que no és gaire. Això de la beatificació, primer, ens van dir que era per una qüestió de llibertat religiosa i, després, van afinar una mica més i ens van dir que era per la llibertat de culte, que es veu que és un dret que, a diferència del d’autodeterminació, sí que està protegit per la constitució espanyola, d’aquest estat que pretén ser laic quan amb prou feines arriba a aconfessional.
Ahir pensava en els autònoms que maldaven per entrar a la web dels ajuts de la Generalitat com si fossin entrades d’un concert de Bruce Springsteen o U2 i els vaig sentir renegar. Clarament i diàfana. En vers. Del renec i la pèrdua de paciència a cremar contenidors o embrutar de pintura la façana del Palau de la Generalitat hi ha quatre passes. O dues. Són reaccions que, aquestes sí, es poden arribar a entendre, a banda de ser terreny adobat per al populisme i l’extrema dreta. En el nostre cas, quan en teoria som a tres mesos d’unes eleccions, també són terreny adobat de les clavegueres espanyoles, d’aquest estat que somnia a fer desaparèixer la majoria independentista catalana actual.
En definitiva, que la gent sap perfectament que no hi ha fórmules màgiques per a combatre el coronavirus i, per tant, està disposada a acceptar certs graus d’improvisació, d’assaig i error o, fins i tot, d’incompetència. I està disposada a fer sacrificis i posar-hi el coll, a condició que el posem tots, és clar. Perquè amb la mar de fons actual, els privilegis de les elits, siguin casta religiosa o política, poden ser la gota que faci vessar el got. O estripar la baralla.
