19.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.07.2023 - 08:09
En l’època soviètica una de les poques maneres de soltar la pressió política que la gent sentia dins seu era amb acudits. Dels molts que vaig aprendre aquells anys, n’hi havia un que trobava particularment divertit, per subtil. Això era una reunió del politburó del Partit Comunista al Kremlin on el secretari general es va alçar, tot ufanós ell, per proclamar: “Camarades, finalment ja hi ha un país que ha superat les fases de transició i està de ple dins el comunisme; saludem amb alegria la República Democràtica Alemanya.” Aleshores tot el politburó es posava dempeus i aplaudia amb entusiasme, i vinga vítols, mentre allà al final un dels membres, assegut a la darrera fila, alçava la mà amb insistència per demanar la paraula. El secretari general, una mica empipat, va fer callar tothom i li donà la paraula. “Estimat secretari general, el problema és que ho han aconseguit perquè són alemanys, no pas perquè siguen comunistes”, deia l’homenet del final de la reunió. I aleshores la rialla entre els qui escoltaven l’acudit, sobretot si eren russos, estava assegurada.
L’acudit m’ha vingut al cap aquests dies, en veient la manera tan descarada com, especialment els socialistes espanyols, aprofiten per a la seua campanya electoral la censura de les revistes en català a la biblioteca de Borriana o la retirada del nom de Vicent Torrent de l’auditori de la seua ciutat.
I m’ha vingut al cap perquè, com passava en l’acudit soviètic, la censura no és ben bé perquè els qui la perpetren siguen de dreta, asèpticament de dreta, sinó perquè els atacats són catalans.
No dic que Vox i el PP no atacaran, quan toque, també, publicacions espanyoles o activitats culturals en castellà. Ho faran, sense tanta intensitat però ho faran, és clar que sí. Ara, cal ser molt ignorant o molt cínic per a fer veure que no saps que en aquests dos casos concrets, Borriana i Torrent, parlem d’un atac a la llengua catalana des d’un supremacisme lingüístic, des d’un espanyolisme nacional, que el PSOE comparteix plenament amb PP i Vox.
Sobre això, no crec que calga fer el recordatori de la immensa quantitat de lleis, normes, decrets i regulacions en què els partits espanyols han votat junts una vegada i una altra, sempre, contra la normalitat de la llengua catalana –i de l’occitana, la basca, la gallega, l’aragonesa i l’asturiana també. Diria que per a valorar l’oportunisme cínic dels socialistes n’hi ha prou que faça referència a un dels casos més greus de tots, que és la prohibició de TV3 al País Valencià. Perquè no va ser el PP que va tancar les emissions, sinó un ministre socialista català, el president José Montilla. I perquè si després de vuit anys de govern del Botànic TV3 continua sense arribar al País Valencià això és només per obra i gràcia –i per imposició– del Partit Socialista, i molt concretament del president Ximo Puig.
De què caram ens parlen, doncs? Quan és qüestió de limitar els drets dels catalanoparlants, els partits espanyols, la nació espanyola en conjunt, són tot u. Ho són a Brussel·les impedint que la nostra llengua siga oficial, ho són a Madrid impedint que cap diputat puga dir més de dues frases en la llengua d’una tercera part dels ciutadans del seu estat, ho són a València, a Palma o a Barcelona. I a partir d’aquesta constatació, fonamentada en la història més recent però recolzada en el passat més remot, fa molta pena de comprovar que hi ha gent, entre nosaltres, oprimida, maltractada, represaliada, que pensa si votar qui també l’oprimeix, el maltracta i el represalia sols perquè li han posat un putxinel·li davant la cara que es mou de manera més espectacular i més cridanera: que ve la dreta, uuuuuuh…
A Borriana i a Torrent –i arreu dels Països Catalans– Vox i PP ataquen la llengua catalana no perquè la llengua catalana siga d’esquerres, sinó perquè és catalana.
PS1. Aquestes setmanes vinents a VilaWeb anirem entrevistant gent que van ser referents importants per al moviment independentista i que ara es troben allunyats de la política o fins i tot allunyats de l’independentisme. Comencem avui amb aquesta entrevista a Alfons López Tena.
PS2. Aquests dies faig, juntament amb Alexandre Solano, una sèrie de pissarretes sobre les eleccions. Avui parlem de l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc i de tot allò que els diferencia.
