Contra el Borbó

D’ençà del triomf de Felip V a la guerra de Successió i el començament del regnat de la dinastia borbònica, els reis espanyols han tingut sempre una relació conflictiva amb els Països Catalans. Durant segles, el caràcter centralista i absolutista dels Borbons, importat de França, ha col·lidit una vegada i una altra amb ciutadans i institucions, que durant tres segles han protestat contra els monarques i han demostrat la disconformitat envers ells. Fem una repassada d’alguns dels esdeveniments destacats d’aquesta resistència des que els Borbons ocupen la corona espanyola. Si bé n’hi ha de documentats pràcticament des que van imposar-se com a monarques, s’han accentuat aquests darrers anys pel procés d’independència.

Resistència contra la Ciutadella borbònica de Barcelona

Després del setge de Barcelona, les autoritats borbòniques van fer enderrocar una part de les muralles de la ciutat per construir la fortalesa de la Ciutadella. Arran d’això, molts ciutadans van perdre la casa i hagueren de malviure. A més, la Ciutadella no s’havia pas construït per defensar la ciutat, sinó per reprimir-la, perquè havia resistit fins al final durant la guerra de Successió. El 1841, un segle després de ser aixecada i en vista de la resposta nul·la de les autoritats de Madrid a les peticions d’enderrocar-la, l’Ajuntament de Barcelona va aprofitar que les tropes borbòniques se n’havien anat uns quants dies i en decretà la demolició. Van convocar els ciutadans a tombar-la, però, tot i que en van ensorrar una bona part, no la van fer caure tota. La milícia ciutadana que va col·laborar a fer-la caure va escriure un manifest en què justificava l’acció així: “Volem recuperar allò que el despotisme havia arrabassat als nostres avis”, fent referència al setge del 1714. I també deien per què havien pres la Ciutadella: “Perquè som lliures i som catalans.”

Quan l’exèrcit va tornar a Barcelona, el governador militar va obligar a reconstruir la part derruïda i va fer bombardar la ciutat. Finalment, el 1868, governant a Espanya el general Prim, la Ciutadella va passar a titularitat de l’Ajuntament de Barcelona, que la va demolir i va convertir l’espai en un parc.

Carles III i l’avalot de les quintes

Carles III d’Espanya, tercer fill de Felip V, va heretar el tron espanyol perquè els seus germanastres Lluís I i Ferran VI moriren sense descendència. Després de la derrota a la guerra de Successió, la presència de l’exèrcit a ciutats catalanes van fer que hi hagués conflictes constants, accentuats encara quan les autoritats militars van implantar les quintes per als joves catalans –que el obligaven a passar vuit anys servint l’exèrcit. Això trencava la tradició, perquè fins llavors els ciutadans catalans no eren cridats a files a servir un exèrcit espanyol, sinó que tan sols havien defensat el Principat.

Les autoritats locals de Barcelona van escriure al rei per recordar-li que abans del 1714 els catalans no havien estat reclutats amb caràcter obligatori per l’exèrcit espanyol, i li demanaven de rectificar, però Carles III no va fer-los cas. El 1773 un grup d’homes va pujar al campanar de la catedral de Barcelona i va tocar a sometent. Aquell toc, respost des de més esglésies, fou el començament d’un seguit d’aldarulls per la ciutat. Les protestes van tenir èxit: es va fer un sorteig fals en què tan sols van sortir triats ciutadans que s’havien proposat voluntaris. Carles III va reaccionar amb fúria i, no sabent qui culpar d’aquell motí, va fer fondre la campana de la catedral de Barcelona amb la qual havien començat els aldarulls.

Cremada de retrats d’Isabel II, arreu dels Països Catalans, després del triomf de la Gloriosa

Després del triomf de la Gloriosa, la revolució liberal del 1868 que va obligar la reina Isabel II a exiliar-se a França, era habitual que es destruïssin imatges de la monarca i els seus familiars, que representaven l’absolutisme i un món antic que es volia deixar enrere. Sovint, en aquests actes de destrucció de retrats o estàtues, el públic, eufòric, cridava: “Fora els Borbons!” A Barcelona es va fer una gran foguera al centre de la plaça de Sant Jaume, on es van llançar retrats d’Isabel II i mobles atribuïts a la corona, que hi havia tant a la casa de la ciutat com al palau de la Diputació provincial. També se’n va fer una a la Rambla, amb retrats trets del Gran Teatre del Liceu, que en aquella època es deia Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II. El bust de la reina que presidia l’escala principal del teatre fou arrossegat Rambla avall fins a mar. Tot i que això va causar-li danys irreparables, com ara l’escapçament del nas, l’estàtua es va poder recuperar i avui dia és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les cròniques periodístiques de l’època recullen que, a més d’atacar la imatge d’Isabel II, també es va cremar un retrat de Felip V, i que hi hagué protestes en ciutats com ara Sabadell i Arenys de Mar, on es van sentir crits en favor del general Prim i demanant la mort als Borbons.

Al Palau del Temple de València, el president de la junta revolucionària provincial, José Peris i Valero, va arrencar de la bandera la flor de lis –emblema de la dinastia dels Borbons– i va llançar un bust d’Isabel II balcó avall. Al peu de la plaça, els veïns van trepitjar amb força les restes de l’escultura i van demanar que sonés l’himne de Riego. A Palma un grup de veïns va lligar una soga al coll de l’estàtua d’Isabel II que hi havia a la plaça de la Reina. L’estàtua s’hi havia col·locat tan sols cinc anys abans, però va ser decapitada i n’arrossegaren el cap pels carrers de la ciutat.

Xiulada a l’himne d’Espanya al Camp de les Corts

L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, hi va haver la primera xiulada a l’himne espanyol en un esdeveniment esportiu. Va ser abans d’un partit amistós entre el FC Barcelona i el CE Júpiter, en homenatge a l’Orfeó Català, jugat al Camp de les Corts, llavors estadi del Barça. Era poc després de la supressió definitiva de la Mancomunitat de Catalunya i la prohibició del català en actes oficials. Havien contractat l’orquestra d’un destacament de la marina anglesa, que havia atracat al port de Barcelona dies abans. Abans de començar el partit, l’orquestra va interpretar la “Marxa reial“, l’himne d’Espanya, que va ser respost amb una xiulada monumental del públic. Confosos per aquella mostra popular de disconformitat envers l’himne espanyol, l’orquestra va tocar l’himne britànic, “God Save the King”, que el públic va celebrar amb aplaudiments.

Terriblement ofesos, el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, i el governador civil de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, van prohibir durant mesos les activitats de l’Orfeó Català, que van fer responsable de la xiulada, i van clausurar el Camp de les Corts. Les sancions contra el FC Barcelona no es van aixecar fins mig any després i van obligar el fundador i president del club, Joan Gamper, a dimitir i a anar-se’n del país cap a la seva Suïssa natal. Una vegada allà, la seva salut va empitjorar molt. Tot i que el van deixar tornar mesos més tard, li van prohibir tota mena de vincle amb el Barça. El 1930, afectat per problemes econòmics i personals que li havien causat una depressió, es va suïcidar.

Proclamació de la República del 1931

Arran del suport del rei Alfons XIII a la dictadura de Primo de Rivera, la seva popularitat havia caigut en picat, cosa que va facilitar l’anomenat “pacte de Sant Sebastià”, entre les forces republicanes de l’estat espanyol, per enderrocar la monarquia i establir una república. A final de febrer del 1931, dos mesos abans de les eleccions municipals, Francesc Macià va tornar de l’exili i en poques setmanes van constituir Esquerra Republicana de Catalunya. El dia de les eleccions, ERC va obtenir uns resultats totalment imprevists, amb més del doble de regidors que la Lliga. L’endemà passat, el 14 d’abril, el regidor d’ERC Lluís Companys va entrar a la casa de la ciutat de Barcelona, va sortir al balcó, va proclamar la República i va hissar la bandera de la Segona República Espanyola. Quan va saber-ho, Macià es va indignar per l’acció unilateral i va anar a parlar amb Companys. Tot seguit, va travessar la plaça atapeïda de veïns que celebraven el moment històric i, al Palau de la Diputació General de Catalunya, va sortir al balcó i va proclamar la República Catalana dins una Federació de Repúbliques Ibèriques. L’endemà Macià va constituir un govern provisional de la jove república, tot i que finalment va cedir a les pressions del govern provisional de la Segona República Espanyola per desistir de la intenció que Catalunya fos una república i es va proposar de reestablir la institució de la Generalitat de Catalunya.

Poc després de la proclamació a Barcelona, el guanyador de les eleccions a Palma, Llorenç Bisbal, de l’Agrupació Socialista, va proclamar l’adhesió de la ciutat a la República i va hissar la bandera republicana espanyola al balcó de Cort, fet que va ser rebut amb aplaudiments per una multitud de veïns.

A València les eleccions les va guanyar la candidatura republicano-socialista Aliança Antidinàstica, formada pel Partit d’Unió Republicana Autonomista (blasquista), el PSOE, la Dreta Liberal Republicana, el Partit Reformista Democràtic i l’Agrupació Valencianista Republicana. El 14 d’abril aquests partits van formar la Junta Provisional Republicana i els regidors electes van prendre possessió del càrrec a la casa de la ciutat de València. Sígfrido Blasco-Ibáñez, fill de Vicent Blasco Ibáñez i dirigent de l’Aliança Antidinàstica, va proclamar la República del balcó estant, davant la multitud que s’aplegava a la plaça de Castelar.

El retrat de Felip V cap per avall, a Xàtiva

El Museu de l’Almodí de Xàtiva exhibeix d’ençà del 1956 un retrat de Felip V de cap per avall, en protesta per l’ordre d’aquell Borbó d’incendiar Xàtiva durant la guerra de Successió. Tot i que el quadre és del 1720 i es va traslladar al Museu de l’Almodí el 1919, no va ser fins el 1956 quan el jove capellà Francesc Gil va suggerir al director del museu, Carles Sarthou, de penjar el quadre capgirat com a càstig per la represàlia brutal que havia infligit a la ciutat.

A Sarthou li va semblar un suggeriment molt encertat i va deixar clar que fins que un membre de la família reial no es disculpés per les tres vegades que el seu antecessor havia ordenat de cremar la ciutat, el retrat romandria cap per avall. De moment, aquestes disculpes no han arribat, de manera que el quadre continua igual.

Protestes en la reinauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc

L’any 1989 es va inaugurar l’Estadi Olímpic de Montjuïc, reformat per als Jocs Olímpics del 1992. La inauguració es va fer amb totes les autoritats de l’època: el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el batlle de Barcelona, Pasqual Maragall, i els reis espanyols, Juan Carlos de Borbó i Sofía de Grècia. També hi havia el president del Comitè Olímpic Internacional i desenes de mitjans internacionals. Tota una atenció mediàtica que fou aprofitada per grups catalanistes, com ara la Crida a la Solidaritat, Òmnium Cultural, la JNC, les JERC i la FNEC, que van acudir a l’estadi amb milers de senyeres. Moltes van ser confiscades pel servei de seguretat, però, així i tot, en van entrar una gran quantitat. També van aconseguir de fer-hi entrar pancartes amb el lema “Freedom for Catalonia”, fulls volants i xiulets, que es van repartir entre els assistents.

Quan els reis espanyols van arribar a la llotja d’autoritats i es va fer sonar l’himne espanyol, el públic va respondre amb una gran xiulada. De fet, la crònica d’aquell dia del diari El País va explicar que l’himne espanyol havia durat 14 segons i prou, i que tot seguit va ser tapat pels xiulets dels espectadors. Tot seguit, al cementiri de Montjuïc es van llançar tres coets que es van poder sentir des de l’estadi. Televisió Espanyola, que retransmetia la cerimònia, va tallar abruptament la connexió en directe i va emetre imatges d’arxiu de la primera inauguració de l’estadi, l’any 1929, a càrrec d’Alfons XIII.

Cremada de fotografies de Juan Carlos i Sofía a Girona

El setembre del 2007 Juan Carlos I va visitar Girona per participar en un sopar organitzat per la patronal Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona. Desenes de ciutadans es van concentrar a la plaça del Vi per demostrar el rebuig al Borbó i van cremar-ne fotografies. La policia va fer identificar dos manifestants, Enric Stern i Jaume Roura, que van ser condemnats per l’Audiència espanyola per un delicte d’injúries a la corona. Per evitar la presó, van haver de pagar 2.700 euros de multa cadascun. Llavors, l’advocat Benet Salellas ja va avisar que si calia presentarien un recurs al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH), i ho van fer. Al cap d’onze anys, el TEDH va condemnar l’estat espanyol per haver-los multat i va determinar que la sentència de l’Audiència espanyola havia estat “una ingerència en la llibertat d’expressió que no va ser proporcionada a la finalitat perseguida”. Arran de la sentència, aquella mateixa nit es van convocar cremades de fotografies del rei espanyol i, d’aleshores ençà, és habitual de fer-ne sense haver de patir per repercussions legals.

Xiulada dels afeccionats del Barça – Athletic a Mestalla

El 13 de maig de 2009 el FC Barcelona i l’Athletic Club van coincidir a la final de la Copa del Rei de futbol masculí per primera vegada des de feia vint-i-cinc anys. El partit, que es jugava a l’estadi de Mestalla (València) va arribar amb els ànims encesos de catalans i bascs, cosa que feia preveure una gran xiulada al rei espanyol Juan Carlos I, tal com va ser. Llavors, a Catalunya hi havia els primers moviments del procés sobiranista: la plataforma Deu Mil a Brussel·les s’havia manifestat a la capital europea per demanar un referèndum d’autodeterminació i ja es preparava la consulta sobre la independència a Arenys de Munt, germen de centenars de consultes populars que es van arribar a fer.

L’himne va sonar quan Juan Carlos I va entrar a la tribuna i tot seguit va començar una xiulada de les dues afeccions que va durar cinquanta segons. Durant la protesta, la Joventut Nacionalista de Catalunya, el Bloc Jove Nacionalista Valencià i Euzko Gaztedi Indarra (branca juvenil del PNB) van desplegar una gran pancarta a la zona de seguidors barcelonistes amb el lema “We are nations of Europe. Good bye, Spain“, amb una fotografia de Zapatero i Rajoy. Televisió Espanyola, que retransmetia el partit, va tallar l’emissió quan va començar la xiulada i va passar a mostrar com seguien el partit els afeccionats de tots dos equips a Bilbao i Barcelona. A la mitja part, el locutor Juan Carlos Rivero es va disculpar per no haver retransmès l’himne atribuint-ho a un “error humà” i se’n va reproduir un enregistrament, però amb la xiulada censurada. La censura va desfermar un gran escàndol i el director de Televisió Espanyola, Javier Pons, va haver de donar explicacions en una conferència de premsa. Va destituir el director d’esports, Julián Reyes, a qui va responsabilitzar de no haver emès en directe l’himne.

Més enllà de la censura televisiva, la xiulada va causar una gran commoció a l’espanyolisme i la fundació Defensa de la Nación Española (DENAES), llavors presidida per un jove Santiago Abascal, va presentar una querella contra el col·lectiu Catalunya Acció i la plataforma pro-seleccions basques Esait, que acusava d’injúries el rei espanyol, apologia de l’odi nacional i ultratges a Espanya. La querella va ser refusada pel jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz, adduint l’empara de la llibertat d’expressió.

El 2012 es va repetir una final de la Copa del Rei entre el FC Barcelona i l’Athletic Club, que aquesta vegada es va jugar a Madrid, a l’estadi Vicente Calderón. Arran de l’anunci d’una nova protesta dels afeccionats catalans i bascs, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va demanar de suspendre el partit i fer-lo a porta tancada en cas que finalment hi hagués una xiulada. Com era previsible, hi hagué la xiulada sense que se suspengués el partit. Qui la va rebre, però, no va ser el rei Juan Carlos I –que es recuperava de l’accident durant una cacera d’elefants a Botswana– sinó el seu fill, el príncep Felip.

Els prínceps Felipe i Letizia, xiulats al Liceu

El 2013, amb el procés sobiranista ben actiu, els prínceps Felipe i Letizia van anar al Gran Teatre del Liceu, a veure-hi l’òpera L’elisir d’amore. Quan van entrar a la sala, gran part del públic –sobretot els assistents al galliner– els va xiular i escridassar, mentre una part de la platea provava de contrarestar-ho amb aplaudiments, que no van pas tapar la cridòria.

Escridassada a Felipe VI en la manifestació de rebuig dels atemptats del 17-A

Arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 i 18 d’agost de 2017, es va convocar una gran manifestació de rebuig a Barcelona, a la qual van acudir el rei Felipe VI i el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Dins la manifestació, més de cent setanta entitats vinculades a la pau i a la justícia social van convocar una protesta contra la connivència de l’estat espanyol amb règims com el saudita, que tenen complicitat amb Estat Islàmic. Quan Felipe VI va baixar del cotxe oficial al passeig de Gràcia va començar una gran xiulada i escridassada dels manifestants que s’aplegaven rere el cordó policíac. Un d’aquests manifestants era David Minoves, president del CIEMEN i membre de l’Institut Català Internacional per a la Pau, que es va poder acostar al rei espanyol i ensenyar-li la pancarta que duia, amb la inscripció: “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”. Minoves el va mirar als ulls, amb el rostre seriós, fins que Felipe VI va acabar apartant la mirada i se’n va anar.

Boicot a la visita de Felipe VI pel Mobile World Congress després del 3-O

Tot i que el sobiranisme sempre havia protestat contra els Borbons, el discurs del 3 d’octubre de 2017 de Felipe VI, en què no va mostrar gens d’empatia pel miler de ferits per la policia espanyola al referèndum i, encara més, va esperonar la repressió contra l’independentisme, va significar un abans i un després. De llavors ençà, cada visita del monarca a Catalunya ha estat fortament boicotada per la població. La primera avinentesa va ser el febrer del 2018, al sopar d’inauguració del Mobile World Congress que es feia al Palau de la Música. Cent cinquanta cantaires de l’Orfeó van signar un manifest de rebuig a la visita de Felipe VI.

El servei de seguretat de la casa reial va buidar la Via Laietana, però no va impedir que els veïns li dediquessin un sonor repic d’atuells i fessin sonar l’himne de Riego i la cançó de Valtonyc “No al Borbó”. A dins, Felipe VI va ser rebut per algunes autoritats, però cap de catalana. Hi havia els artífexs del 155, entre els quals el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría. Les poques autoritats catalanes que no eren a l’exili o a la presó, com el president del parlament, Roger Torrent, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, no van voler assistir a la recepció, tot i que sí que anaren al sopar de benvinguda, a la taula de les autoritats. Torrent fou l’únic que no va aplaudir la intervenció del rei espanyol. Colau, en canvi, sí.

Trobada Torra – Felipe VI pels Jocs de la Mediterrània amb protestes al carrer

El juny del 2018 el rei espanyol va tornar a Catalunya, per a la inauguració dels Jocs de la Mediterrània que es van fer a Tarragona. La visita va anar precedida d’una carta dels presidents Quim Torra, Carles Puigdemont i Artur Mas, que l’instaven a organitzar una reunió per a negociar i per a parlar de l’impacte del seu discurs del 3 d’octubre. “Us volem rebre amb la voluntat d’obrir una etapa de diàleg, negociació, reconeixement, respecte democràtic, modernitat institucional i respecte pels drets civils i polítics i les llibertats fonamentals”, deia la carta. Tanmateix, la casa reial espanyola va respondre que el monarca no tractava de qüestions polítiques i va derivar la missiva al president espanyol, Pedro Sánchez.

Arran d’aquesta negativa a negociar, es va obrir un debat sobre si el president de la Generalitat havia de coincidir amb Felipe VI, com si res no hagués passat. Finalment, Torra va resoldre: “No foragitaran el govern i el país de casa nostra. La presència del monarca no condicionarà les nostres decisions. A Catalunya, manen els catalans.” Quan Torra i el rei espanyol van coincidir es van saludar breument i el president li va regalar el llibre Dies que duraran anys, del fotoperiodista Jordi Borràs, juntament amb els informes del Síndic de Greuges sobre la violència i la repressió de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil durant el referèndum del Primer d’Octubre. El llibre tenia una dedicatòria de Borràs: “No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats. No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que puguin aturar l’anhel de llibertat del poble català.”

Avui he tingut l’oportunitat de dedicar-li aquest exemplar de #DiesQueDuraranAnys al Borbó. Com a independentista d’esquerres i republicà, ha estat tot un repte. Gràcies, president @QuimTorraiPla, per fer-li arribar. #QueCorriElBorbó pic.twitter.com/bdV2e18Ni5

— Jordi Borràs (@jordiborras) June 22, 2018

Girona es gira d’esquena als premis Princesa de Girona

El suport de Felipe VI a la repressió també va trencar la relació de la corona espanyola amb la ciutat de Girona, on cada any feien la cerimonia de lliurament de la Fundació Princesa de Girona (FPdGi). El Primer d’Octubre la policia espanyola va reprimir cinc col·legis diferents, de manera que el discurs va coure especialment als gironins. L’Ajuntament de Girona va declarar persona “non grata” Felipe VI i, arran d’això, la batllessa Marta Madrenas va anunciar que no li cediria cap espai al lliurament dels premis Princesa de Girona. Consegüentment, la FPdGi va haver de cercar un nou emplaçament i finalment es va fer al Mas Marroch, el centre d’esdeveniments del Celler de Can Roca, a Vilablareix.

Fugir de Girona no li va estalviar que els ciutadans protestessin per la seva presència al país. Des de primera hora de la tarda un centenar de persones es van concentrar a Aiguaviva convocades pels CDR i van començar a pintar amb vermell els llaços grocs que hi ha a diferents punts de la carretera. A banda, una seixantena més s’hi van presentar convocats pel partit ultra Vox per rebre els reis espanyols. Tot i que els Mossos van tallar la carretera que condueix a Vilablareix, els manifestants van situar-se una mica més endavant i també la van tallar, fet que va provocar moments de tensió amb els Mossos d’Esquadra. Durant la protesta alguns dels concentrats van cremar fotos de Felipe VI.

Marta Madrenas: “La Fundació Princesa de Girona sempre ha estat una estratègia de màrqueting monàrquic”

Aniversari dels atemptats del 17-A

Tal com ja va passar a la primera manifestació de rebuig als atemptats de Barcelona i Cambrils, molts ciutadans no van rebre bé que Felipe VI volgués participar en l’acte de record que es va fer un any després. El president Torra va ser contundent: “No l’hem convidat.” Amb tot, va deixar clar que a l’acte de record no hi faltaria el president de la Generalitat, només perquè hi anés el monarca espanyol. “Això és casa nostra”, va dir. En una carta conjunta, els presos polítics van denunciar la “manca de col·laboració” de l’estat espanyol en l’operació policíaca del 17-A i van recordar que, “per respecte a les víctimes i els ciutadans”, encara s’havien d’esclarir les relacions entre el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) i l’imam de Ripoll.

Hores abans de l’acte de record va aparèixer una pancarta gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona en contra de Felipe VI, amb el lema en anglès “El rei espanyol no és benvingut als Països Catalans”. També se’n va desplegar una a la Rambla, a prop del mosaic de Joan Miró, amb el lema en anglès “Les seves guerres, els nostres morts. Catalunya amb solidaritat amb les víctimes”. Durant la commemoració, el vice-president del parlament, Josep Costa, es va negar a donar la mà a Felipe VI, que, tot ofès, no va saludar cap més autoritat catalana i directament va adreçar-se als familiars de les víctimes. Això va ser aprofitat per Javier Martínez, pare de l’infant mort en l’atemptat, que va demanar-li que alliberés els presoners polítics. El rei li va dir que no hi podia fer res i se’n va anar. Més tard, Martínez va saludar la resta de la comitiva i va demanar a la reina que fes un petó a les seves filles, perquè ell ja no en podria fer mai cap més al seu fill.

A la tarda, Torra va anar a la presó dels Lledoners a visitar el conseller Quim Forn, al capdavant d’Interior durant el desafiament més gran dels Mossos d’Esquadra d’ençà del seu desplegament.

La mirada de Felipe VI a Torra en la inauguració del Mobile World Congress 2019

El 2019, Felipe VI va voler tornar a Catalunya per participar en el sopar d’inauguració del Mobile World Congress, que aquella vegada es feia a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El president de la Generalitat, Quim Torra, el president del parlament, Roger Torrent, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, van entrar dins el recinte per no rebre Felipe VI en el besamans, mentre que la resta d’autoritats es van quedar a l’entrada. Sí que el van saludar, però, en el còctel que va precedir el sopar.

Als parlaments anteriors al sopar, Torra va recordar que el president Carles Puigdemont i alguns dels seus consellers els havien donat la benvinguda en el passat, però que aquell any no podien ser-hi. També va destacar la “lluita constant” de Catalunya en defensa dels drets humans universals i els seus drets civils i col·lectius. Colau va reivindicar els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat davant el rei espanyol. Segons la batllessa, el món afronta envits en l’àmbit “econòmic, climàtic i democràtic”, com també l’amenaça que representa l’auge de populismes d’extrema dreta, a la qual cosa cal respondre, va dir, subratllant els “valors republicans: llibertat, igualtat i fraternitat per a tots”. Per contra, al seu discurs, Felipe VI va dir que “Espanya és una democràcia plena amb unes institucions sòlides, força política i econòmica i que atrau més de 80 milions de visitants”.

https://www.dailymotion.com/video/x72z4rmAl carrer, alguns manifestants van cridar “Borbó criminal” i “1 d’octubre, ni oblit ni perdó”, van desplegar pancartes en què es llegia “Llibertat presos polítics” i “Jo acuso” i van cremar fotografies del rei espanyol. Els manifestants es van adreçar al MNAC, on s’havia convocat la protesta, custodiats per quatre furgons dels Mossos. Però davant les fonts de Montjuïc un cordó de la policia els va barrar el pas i van tornar a la plaça d’Espanya per tallar la circulació.

L’endemà, Felipe VI va visitar el Mobile World Congress i, tot i que la casa reial espanyola havia comunicat que visitaria el pavelló de Catalunya, finalment no s’hi va presentar.

El lliurament dels premis Princesa de Girona abandonen la demarcació de girona

Després del rebuig de l’Ajuntament de Girona i després d’haver-se de desplaçar a Vilablareix el 2018, la Fundació Princesa de Girona va decidir de portar la cerimònia de lliurament de premis al Palau de Congressos de Barcelona. Però això no va pas impedir les protestes, que a més van coincidir amb la indignació ciutadana per la proximitat de la sentència que va condemnar els presos polítics. Milers de persones es van concentrar a l’avinguda Diagonal i van aconseguir de blocar els accessos al Palau de Congressos, fins al punt d’ impedir l’accés d’alguns dels assistents a l’acte, com ara el regidor del PP a Barcelona Josep Bou i l’ex-president de Societat Civil Catalana Joan Ramon Bosch.

A dins el Palau de Congressos, els Borbons no ho van pas tenir més fàcil. Moltes cadires van quedar buides pel blocatge a l’exterior i un dels premiats, Xavier Ros, va recollir el guardó amb un llaç groc a la solapa. Més tard, va explicar el seu gest: “El llaç groc no va contra ningú. Representa allò que l’àmplia majoria de la societat catalana i una part important de l’espanyola pensa: que en democràcia les coses es decideixen votant, i que no té sentit que per debatre un tema al parlament o manifestar-se de manera pacífica avui hi hagi gent a la presó. Crec que és una qüestió política i no judicial. El llaç me l’hauria posat independentment de si venia la casa reial o no. El llaç me’l vaig posar només durant la cerimònia, i per això hi ha fotografies meves amb llaç i sense. La FPdGi és una fundació privada de Girona que fa una feina excel·lent de suport als joves a través de premis, programes d’emprenedoria, mentoring, etc. i estic molt content d’haver rebut el premi per part de la fundació.”

Repic d’atuells contra Felipe VI, enmig del confinament, per la corrupció de la seva família

El març del 2020, quan feia poc que el confinament per la covid havia començat, el diari britànic The Telegraph va publicar que Felipe VI era el segon beneficiari, després del seu pare, Juan Carlos I, dels seixanta-cinc milions d’euros que van anar a parar a una fundació domiciliada en un paradís fiscal i que el rei de l’Aràbia Saudita havia donat a Juan Carlos com a pagament de gestions per la construcció del TGV al país àrab. L’evidència era tan clara que Felipe VI no va trigar ni un dia a reaccionar i va admetre-ho en un comunicat, en el qual renunciava a l’herència que li’n pogués correspondre i a “qualsevol actiu, inversió o estructura financera l’origen, característiques o finalitat dels quals puguin no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud i integritat que regeixen la seva activitat institucional i privada”.

Pocs dies després, Felipe VI va voler imitar alguns altres caps d’estat i adreçar-se als ciutadans en un moment molt difícil, durant la pandèmia de la covid. Però el gest li va sortir al revés perquè entitats com l’ANC, Òmnium Cultural, els CDR i partits com ara JxCat, ERC, En Comú Podem, la CUP i Més per Mallorca van convocar un repic d’atuells durant el discurs, en el qual no va fer cap esment de la corrupció de la seva família.

Visita a Poblet durant el desconfinament

Mesos després, ja amb el desconfinament però encara amb algunes restriccions per la pandèmia, Felipe VI i Letizia van anunciar que visitarien Santa Maria de Poblet, en la ronda per l’estat espanyol que van fer després de l’estat d’alarma. El president Torra els va recordar que s’havia recomanat als ciutadans d’evitar desplaçaments innecessaris i que no fossin essencials, aconsellant-los que no vinguessin. El monarca espanyol no va fer cabal de la petició del president de la Generalitat i es va plantar a Poblet, on es va trobar milers de ciutadans que hi protestaven amb una caminada des de l’Espluga de Francolí fins al monestir.

L’orografia del terreny va facilitar que molts manifestants es moguessin entre les vinyes i els agents dels Mossos d’Esquadra, que volien mantenir-los allunyats dels Borbons, es van trobar superats i reaccionaren amb violència contra els manifestants.

Assistència als premis de la Barcelona New Economy Week després de l’absència en l’acte de lliurament de despatxos

El setembre del 2020, quan s’acostava la publicació de la sentència que inhabilitaria el president de la Generalitat Quim Torra, el govern espanyol va mirar d’evitar d’afegir llenya al foc i va demanar que Felipe VI no participés en l’acte anual de lliurament de despatxos, a la seu del Consell General del Poder Judicial a Barcelona, fet que va encendre una crisi d’estat, en què el poder judicial es manifestà obertament contra el poder executiu. En el seu discurs, el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va reivindicar “l’especial vincle constitucional de la corona amb el poder judicial” i va protestar per l’absència de Felipe VI davant el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo. Després del discurs, un dels vocals del CGPJ va irrompre amb una petició: “Abans no s’acabi l’acte, us demano que, amb tota moderació però també amb tota convicció, crideu amb mi, si us plau, visca el rei!” La sala va respondre sonorament el crit, seguit d’aplaudiments de tots els presents, inclosos Campo i la fiscal general de l’estat, Dolores Delgado. Més tard, Lesmes va revelar que el rei espanyol havia pres partit pel poder judicial, ultrapassant els límits que li atorga la constitució espanyola, amb una trucada on li va assegurar que ell volia assistir al lliurament de despatxos, però que la Moncloa li ho havia impedit.

Per tal de guarir la ferida al nucli de l’estat i compensar l’absència en l’acte judicial, la Moncloa va organitzar al seu rei una visita a Barcelona. Van triar el lliurament dels premis de la Barcelona New Economy Week i l’hi va acompanyar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. L’acte es va fer a l’estació de França, que va quedar absolutament blindada i s’hi va interrompre el servei ferroviari. Com a protesta, i tenint en compte que els casos de covid tornaven a enfilar-se per la segona onada, els partits i entitats sobiranistes van organitzar una gran cadena humana per a “deixar clar que no és benvingut i que Catalunya no té rei”. A banda, l’ANC va convocar cremades de fotografies de Felipe VI a totes les viles del país i la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzié, va cremar un retrat gegant del Borbó.

El carrer protesta contra l’operació “retrobament” beneïda pel rei al Cercle d’Economia

El Cercle d’Economia ha posat l’escenari aquesta setmana perquè el nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, coincidís per primera vegada amb el monarca espanyol, Felipe VI. Tot i que el nou govern de la Generalitat ha agafat la bandera del diàleg amb l’estat espanyol com a mecanisme per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, la manera de relacionar-se amb Felipe VI va originar les primeres tensions dins l’executiu, amb un ball de noms sobre qui assistiria al sopar d’inauguració de les jornades econòmiques del Cercle d’Economia. Finalment, Aragonès va anar en una trobada informal prèvia al sopar amb empresaris sud-coreans i al sopar hi van anar la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i la d’Afers estrangers, Victòria Alsina. En principi, no hi havia d’haver cap fotografia que documentés la coincidència entre Aragonès i Felipe VI, però el rei espanyol li’n va demanar una i el president de la Generalitat va accedir-hi.

El dia abans de l’acte, l’ANC ja va convocar a fer cremades de fotografies dels borbons, i moltes viles del Principat s’hi van afegir. L’endemà, els Mossos d’Esquadra van desallotjar la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, i tancar els restaurants de més a prop a l’Hotel W, on es feia l’acte i on va dormir Felipe VI, per allunyar les protestes previstes. Amb tot, l’ANC va convocar una concentració de protesta a la plaça del Mar, on van cremar un gran retrat del rei espanyol.

Cançons contra els Borbons

Durant segles, la protesta contra els Borbons també s’ha vinculat amb la música. N’hi ha cançons de tota mena, de més contundents a més satíriques, però totes tenen com a eix la crítica a una família que es va situar al capdavant de l’estat sense sotmetre’s a les urnes i que, tres segles després, encara hi continua.

“Eixiu tots de casa que la festa bull,/ feu dolços de nata i coques de bull./ Polimenteu fustes,/ emblanquineu els murs,/ perquè Carles d’Àustria ha jurat els furs.” Així comença el “Cant dels Maulets” d’Al Tall, aparegut al disc Quan el mal ve d’Almansa (1979) i que després va versionar Obrint Pas a Terra (2002). I continua: “Vine Pilareta que et pegue un sacsó,/ els peixos en l’aigua i els amos al clot./ I si no l’empara el Nostre Senyor,/ tallarem la cua a Felip de Borbó.”

Obrint Pas també ha fet cançons sobre la batalla d’Almansa i la victòria de Felip V. És el cas de “Avui com ahir” (2002): “Va ser a la tardor del 1707/ i encara volen cendres pels mateixos carrers,/ les classes populars contra les tropes del rei,/ les pedres ho recorden quan avui les prenem”. Una cançó que comença amb un discurs del rei Juan Carlos que deia: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano.”

Aquell mateix any Mesclat publicava un disc homònim amb la cançó popular “Si el rei vol corona”, en què es recorden els tres segles de sotmetiment borbònic, i amb una tornada que fa: “Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem.” I si amb Mesclat Francesc Ribera, Titot, cantava sobre el tall rodó, amb Brams cantava: “El que realment m’acollona,/ el que em té aclaparat,/ és que sigui la corona/ l’únic que brilla al teu cap./ Arribes a ser tan inepte,/ tan dropo i tan ignorant/ que quan el tinc més respecte/ és quan t’imagino cagant.” ‪

També els Pets van cantar sobre els Borbons. Una cançó sobre la ganga de pertànyer a la monarquia, “Jo vull ser rei” (1994), amb una tornada que continua essent corejada pel públic als seus concerts: “Tan avorrit d’estar envoltat per una colla de llepons/ suant infal·libilitat/ com un cacic o un dictador./ Si és cert que som iguals davant la llei/ per què collons jo mai podré ser rei.” ‪

‪”Elena” és una cançó popular anònima que fa pocs anys va aixecar polseguera, quan la va cantar Joan Carles Villalonga, regidor de Maó i cantant del grup S’Albaida. La lletra de la peça comença així: “Allà a ses olimpiades,/ asseguda a sa tribuna/ allà n’hi havia una/ cristo puta! com plorava/ son pare era un alcohòlic/ sa mare era estrangera/ i s’àvia, pobre s’àvia/ ningú no sabia lo que era.”

Però si hi ha una cançó que realment ha portat problemes al seu autor per la persecució a la llibertat d’expressió ha estat “No al Borbó”, del raper Valtònyc. La va publicar el 2012 i  va ser condemnat a 3 anys i 6 mesos de presó. Per evitar la condemna, es va exiliar a Bèlgica, on encara viu.