Contra la burocràcia, finalment

Aquesta setmana els pagesos han tallat les carreteres per protestar, entre més raons, contra l’excessiva burocràcia que sofreixen. Si la memòria no em falla, aquesta és la primera vegada que una gran manifestació es mobilitza contra aquest fenomen que sofrim tots, ells en particular. Fa temps que aixequen el crit al cel, els pagesos i, de fet, fa mesos, ja havien fet protestes contra la burocràcia davant la seu del govern espanyol a Barcelona, perquè els volien obligar a fer un seguiment mensual i a tenir al dia un quadern digital de l’explotació. Però una manifestació multitudinària, efectiva i reeixida, aquesta és la primera que recordo.

Espero que un dia viurem grans manifestacions contra la burocràcia i recordarem el febrer del 2024 com el precedent que va marcar el camí. I els pagesos, com els pioners, com els que van posar llum al final del túnel. La burocràcia aixafa, adorm i anestesia societats senceres. Finalment, n’hi ha que aixequen la veu contra aquest fenomen de dominació. Fet i fet, la burocràcia és això: una eina de poder ben estès i ben global. Passa que, cecs a l’evidència, molts de nosaltres encara creiem que la burocràcia és un fenomen limitat, poc estès; que és exclusiu de l’administració pública i de la mentalitat espanyola. Tant de bo!

Veure i sofrir l’experiència de la burocràcia catalana, ben nostrada, ben arrelada, ben autèntica i gens espanyola, és tan fàcil com entrar en un consell comarcal. La burocràcia, la tenim dins, els catalans: “La burocratització és de tot Catalunya i de tot l’estat. La burocratització és insuportable. Sembla que visquem tots sota sospita. Al capdavall, tants entrebancs volen dir que no presto el servei que hauria de prestar.” Paraules de Marta Madrenas, independentista, ex-batllessa de Girona, parlant de la seva ciutat. De fet, aquests dies, els pagesos catalans es queixen d’una burocràcia i d’unes normes imposades per Europa i aplicades aquí per l’estat i per la Generalitat. Ja fa temps que la burocràcia és ben catalana, ben europea, ben global.

L’altra pífia, crec, és que diem burocràcia i ens imaginem un funcionari. Però no és cert que la burocràcia sigui tan sols cosa de l’administració pública. També la vivim en l’esfera privada. O que no és burocràcia el laberint en què et trobes, si vols sortir d’una companyia telefònica? Heu provat mai de contactar una companyia aèria? Maleta perduda? Canvi de vol? Si heu de demostrar a una asseguradora privada que teniu raó en una disputa, que Déu us agafi confessats, perquè us enterraran sota una allau de papers. Els bancs privats, que no us han demanat mai papers? Que no heu parlat mai amb un nord-americà sobre la relació entre paperam i medicina privada? Que no heu anat mai a una Apple Store a demanar que us arreglin l’ordinador? I que no us han respost que heu de demanar tanda abans, que heu d’enviar un correu electrònic, i que llavors us daran hora a dies vista… I més val que no us en descuideu. Què hem dit, aleshores, als d’Apple, de Mapfre, d’EasyJet, de Vodafone o del Banc de Sabadell? Que els heu dit sou una colla de buròcrates? No. No els ho hem dit perquè dins el nostre cap la burocràcia és un fenomen dels estats, no de les multinacionals. La burocràcia de l’empresa privada ens la mengem en silenci. Ni la reconeixem.

David Graeber, l’antropòleg que enyorem massa, és l’home que m’ha explicat més i millor que estat i mercat, mercat i estat, són dues cares de la mateixa moneda. Ho exposa al llibre The Debt i també a The Utopia of Rules. Graeber lliga capitalisme, estats i burocràcia. I explica com els capitalistes, quan obren mercats, fan servir els estats, la burocràcia i unes normes que diuen què es pot comprar i vendre i què no. I com l’una cosa va lligada amb l’altra. Expliqueu-la als pagesos, la relació entre burocràcia i mercat!

Per acabar, i ja que hi som, també em demano fins a quin punt, a Catalunya, la burocràcia no s’ha vist afectada pel 155, imposat l’octubre del 2017. I si els funcionaris, els alts funcionaris concretament, no viuen d’aleshores ençà amb més por que mai que els jutges espanyols no els facin responsables de qualsevol mal. I que per això no mouen ni un trist paper, paralitzats internament.

Els pagesos han sortit al carrer. Ara cal que ho fem tots plegats. Això sí, la consigna, en aquest cas, no hauria de ser “cap paper a terra”. De fet, hauria de ser justament la contrària.