Contra el boicot francès als artistes de Burkina Faso, Mali i el Níger

A la guerra política, diplomàtica, militar, social i econòmica, s’hi afegeix ara la cultural. Els operadors i les empreses artístiques i culturals franceses han rebut un comunicat insòlit que origina una gran polèmica. El missatge l’emet el Ministeri de Cultura francès seguint instruccions del ministeri d’Afers Estrangers: “S’ha decidit de suspendre, fins a nova ordre, tota cooperació amb els països següents: Mali, el Níger i Burkina Faso. Tots els projectes de cooperació que duen a terme les vostres empreses o serveis amb les institucions d’aquests tres països s’han de suspendre immediatament i sense cap excepció. No s’ha de cursar cap invitació a ciutadans de Mali, el Níger i Burkina Faso. A partir d’avui, no es concedirà cap visat a aquests ciutadans, sense excepció.”

L’autoritari comunicat, digne dels temps de Charles de Gaulle, ha estat una bomba. En un intent de suavitzar les protestes del sector, la ministra de Cultura francesa, Rima Abdul Malak, ha dit que França no feia mai boicots als artistes (tot i que els negava els visats). Cal recordar que l’estat francès arran dels cops d’estat recents que s’han anat succeint a les seves ex-colònies i del sentiment popular antifrancès que ha emergit entre la població, ha cancel·lat aquests darrers mesos totes les accions d’ajuda al desenvolupament i de suport pressupostari en aquests tres països.

El Sindicat de les Empreses Artístiques i Culturals (SYNDEAC) ha reaccionat a les exigències del govern i ha dit que a l’estat francès la llibertat artística estava protegida per la llei: “Aquesta política de prohibició de la circulació dels artistes i les seves obres no ha prevalgut mai en cap altra crisi internacional, de les més recents amb Rússia, a les més antigues i llargues amb la Xina.”

L’organització diu que aquesta acció va contra la tradició francesa d’acollida d’artistes i intel·lectuals d’arreu del món i contra un dels principis fundadors de les Nacions Unides, recollit a la carta internacional de la UNESCO: el diàleg entre els pobles és prioritari al diàleg dels estats.

Per la seva banda, el portal Africultures, un dels més prestigiosos en la informació i promoció de les cultures africanes a l’estat francès i al món, també s’ha mobilitzat contra les intencions del govern. El consell de redacció ha engegat una campanya de protesta i recollida de signatures, en què diu: “Ens sorprèn aquesta decisió discriminatòria tenyida d’autoritarisme. És inconcebible que el govern pugui trencar d’aquesta manera amb la programació de centenars d’establiments culturals. La vida dels artistes no pot ser una variable per ajustar els conflictes diplomàtics de França.”

Les conseqüències de la decisió administrativa i diplomàtica, denuncien, són fatals per als artistes burkinesos, malians i nigerins que són atrapats entre dos focs. Aquells que han triat de viure en els seus països constaten, dia a dia, el retrocés progressiu dels espais d’expressió, de consciència i de pensament crític. De fet, ja hi comença a haver casos de repressió contra periodistes i de censura a la llibertat d’expressió.

Els que viuen i treballen a l’estat francès són en un impàs que, si la situació s’allarga, els obligarà a prendre decisions. Per als ciutadans francòfons, el visat és “un passat comú, la connexió d’imaginaris, de somnis i de combats comuns”. Per a ells, el visat és una finestra que els permet de dialogar amb el món. “Prohibir els festivals, les programacions, els tallers de creació, les residències culturals als artistes burkinesos, malians i nigerins és un cop baix indigne de França. És un insult al seu passat. Al seu present. Al seu futur”, destaca el consell de redacció d’Africultures.

Els intents tardans de conciliació de Macron

Sens dubte, aquest cop de timó obre moltes més incògnites al futur de les relacions entre l’estat francès i l’Àfrica. I no solament en l’aspecte cultural, un terreny en què darrerament Emmanuel Macron ha intentat, amb un retard excessiu, de millorar les relacions entre l’antiga metròpoli i les ex-colònies. Ha creat una fundació per a la democràcia a l’Àfrica i engegat polítiques de devolució dels béns culturals africans dipositats als museus francesos. També ha començat a reconèixer els crims d’estat comesos, per exemple, al Camerun, Ruanda i Algèria.

En aquest sentit, recordem que l’any 2017, poc després d’arribar al Palau de l’Elisi, Macron va dir que la guerra d’Algèria havia estat un crim contra la humanitat. Tot i que la declaració era d’un gran valor històric arribava una mica tard, i en un context polític molt relliscós, sobretot perquè després de la fi de la guerra i de la independència d’Algèria, l’estat francès va cometre, indirectament, o per misteriosa delegació, molts crims i espolis més a les ex-colònies, orquestrats per la Françafrique, el seu imperi postcolonial a l’ombra, que ara s’ensorra estrepitosament.

Per cert, fa quatre dies hem sabut que precisament Algèria ha prohibit el francès a les escoles públiques i privades. Un pas en la guerra, el cultural, que s’afegeix a l’econòmic, militar, diplomàtic, social i polític. Al qual l’ex-metròpoli respon a la desesperada a còpia de comunicats restrictius de visats i relacions culturals i estudiantils amb el Sahel.

Un imperi postcolonial a l’ombra

Després de la tràgica guerra d’Algèria, i amb un context internacional favorable a la descolonització, Charles de Gaulle no va tenir cap més opció que concedir les independències, també, a les antigues colònies franceses del sud del Sàhara. De fet, va ser un gest de cara a la galeria. Alhora que les declarava, ideava un pla per continuar controlant i explotant aquelles terres que tants beneficis li aportaven en qüestió de matèries primeres, com ara el petroli, l’urani i la fusta.

De Gaulle volia mantenir intacte el poder de l’estat francès a l’ONU, però no volia renunciar a l’immens negoci de l’explotació de les matèries primeres africanes que, en part, també eren de gran utilitat per a finançar campanyes electorals i la política francesa, en general. Ni tampoc perdre els beneficis del paper de França com a aliat dels EUA en la guerra freda, mantenint les ex-colònies francòfones en l’òrbita capitalista. Per tot això, De Gaulle tenia un pla B.

L’executor del pla secret gaullista va ser la seva mà dreta, Jacques Foccart, el seu home a l’ombra responsable dels serveis secrets i del finançament ocult del partit, entre més habilitats cortesanes. Foccart va ser el Monsieur Afrique, que va teixir una espessa trama d’interessos basats en el joc brut, la corrupció, l’anihilació sistemàtica d’opositors, la creació d’empreses fictícies, els cops d’estat, l’acció mercenària ultradretana –Bob Denard– i el pagament de suborns milionaris dipositats en bancs suïssos. Que tot canviï perquè tot continuï igual, volia De Gaulle, tal com l’aristòcrata sicilià.

François-Xavier Verschave, l’intel·lectual francès fundador de Survie, i un dels principals investigadors que ha denunciat a la premsa i als tribunals les tèrboles trames criminals ideades per Foccart, defineix la Françafrique com un iceberg: “Tenim la part de dalt, el 10% que emergeix: França, la millor amiga de l’Àfrica, pàtria dels drets humans, etc. I després, el 90% de la relació, submergit, amb el conjunt dels mecanismes que mantenen la dominació francesa al continent negre per mitjà dels seus aliats africans.”

Quins eren els mecanismes? L’opressió, els suborns, el silenci, la corrupció, l’extorsió diplomàtica, la violència (n’hi va haver molta i a moltes ex-colònies) i els cops d’estat, generalment impulsats per ex-militars, ex-policies, ex-agents secrets o mercenaris professionals d’extrema dreta.

Quins eren els aliats africans? Molt simple. Jacques Foccart, perspicaç, i amb les regnes del poder de la violència legal i il·legal, que no es va estalviar mai, s’adonà d’una evidència. Durant el colonialisme, l’estat francès tenia governadors de pell blanca a les colònies. El color era la clau. Les independències, per ell, i de retruc per De Gaulle, consistien a substituir els governadors blancs per presidents negres corruptes i fidels titelles de la metròpoli. I continuar cobrant diners a cabassos de París estant, sense haver de patir el clima i les malalties tropicals.

Els Bongo del Gabon, una saga clau

Jacques Foccart va aconseguir els seus objectius manipulant els països des de la cúpula. Un dels casos emblemàtics va ser el d’Omar Bongo, antic agent dels serveis secrets francesos, que va estar al poder quaranta-dos anys i va convertir el Gabon, país d’un milió i mig d’habitants, ric en petroli, fusta i minerals, en un afegit de França. El rebost de les seves matèries primeres. Omar Bongo va ser amic fidel a tots els presidents francesos, els quals, sovint, també li devien i deuen (encara avui, no ho oblidem) favors inconfessables segons que hem anat sabent gràcies, entre més gent, a investigadors com Verschave i l’organització Survie.

Giscard d’Estaing va dir que Bongo va finançar la campanya del 1981 de Jacques Chirac, l’home que deia que l’Àfrica no estava preparada per a la democràcia. Tota la veritat no se sabrà mai. Diuen que el conglomerat de la Françafrique funcionava a l’estil mafiós. Una de les claus era l’omertà.

Tot el pensament d’Omar Bongo es condensa en una frase: “L’Àfrica sense França és un automòbil sense conductor. França sense l’Àfrica és un automòbil sense carburant.”

I així ell i la seva família són dels més rics del planeta, a costa de la misèria dels seus súbdits, com d’habitud. Una dada: el 70% de la població gabonesa vivia el 2009 amb menys de dos dòlars diaris, però el país ostentava el rècord mundial d’importació de xampany francès.

Omar Bongo es va morir a Barcelona l’any 2009, i va donar peu a unes eleccions de successió que, amb fortes sospites de manipulació, va guanyar el seu fill Ali Bongo Ondimba. Aquell estiu vaig ser al Gabon per conèixer la situació per dins i seguir les eleccions presidencials. Va ser un viatge a les entranyes de la Françafrique. L’adoració al Bongo mort, les mentides electorals en l’espectacular, sorollosa i omnipresent campanya electoral del seu fill viu, la presència visible i amenaçant de les patrulles militars franceses per tot el país, els negocis petroliers d’Elf, etc. Algunes de les fotografies que vaig fer il·lustren aquest article. Només aterrar es respirava Françafrique. Recordo un símbol perfecte: a la carretera que porta de l’aeroport a la capital, enmig de quilòmetres i quilòmetres de vegetació tropical, hi ha, una al costat de l’altra, la base militar francesa, el palau presidencial i l’ambaixada francesa. Tot quedava en família.

Ali Bongo s’ha mantingut en el poder fins ara. El 30 d’agost va ser destituït per un cop d’estat. Gairebé simultani al de Níger, un mes abans, i seguint les petjades dels de Mali (2020 i 2021) i Burkina Faso (2022).

Però, curiosament, així com a les altres ex-colònies hi han intervingut o assessorat de prop o de lluny els mercenaris de Wagner i els importants interessos comercials de la Xina, al Gabon el relleu sembla, segons que se sap, menys influït per forces estrangeres. També convé destacar que entre els gabonesos no ha esclatat (o no es manifesta) als carrers de Libreville el sentiment antifrancès que hem vist als carrers de Niamey, Bamako i Ouagadougou.

Tot i això, en principi, la corrupció de la família Bongo, al poder al Gabon i a la Françafrique d’ençà del 1967, sembla haver estat d’entrada un dels detonants del cop d’estat del general Brice Oligui Nguema. Un dels fills d’Ali Bongo i alguns alts membres del govern i de l’estat han estat investigats i arrestats per alta traïció i corrupció. Val a dir que el país està classificat per Transparency International entre els més corruptes del món.

El suïcidi de la Françafrique

Segons els analistes, la corrupció, el fracàs en la lluita contra el gihadisme, i el pes del passat d’espoli colonial i criminal marquen la fi de la Françafrique. A banda dels cops d’estat contra els dirigents titella de l’estat francès, i l’augment de la presència dels mercenaris russos al Sahel, l’ex-metròpoli solament controla el 5% del comerç internacional africà, mentre la Xina en pocs anys ha aconseguit d’acaparar-ne el 20%.

Molts assenyalen l’any 2012, en l’època en què l’exèrcit francès va donar suport als rebels libis contra Moammar al-Gaddafi, la data del principi de la decadència del poder i el prestigi francès al Sahel. França va eliminar l’històric dirigent libi per mantenir el seu poder i els seus interessos a la zona. Però sembla que l’operació se li va girar en contra. La Françafrique i els seus poders a l’ombra, paradoxalment, començaven a estrènyer el nus al voltant del coll de l’estat francès.

A Líbia, la xarxa muntada per Monsieur Afrique i obertament i descaradament obeïda per Nicholas Sarkozy, conspirava per obtenir més beneficis del petroli per a l’estat francès i per a alguns dels insignes amics íntims del president, com ara l’empresari totpoderós Vicent Bolloré. Un dels indicis més evidents, com ja vaig escriure aleshores, és que els vells voltors tornaven a Líbia gràcies a Sarkozy i Bolloré.

Jean-Pierre Chabrut, un antic comandant d’infanteria de marina francès, va ser nomenat cap de seguretat de la Unió Europea a Bengasi. Chabrut provenia del principal viver de mercenaris de França, la guàrdia personal de l’ultradretà Le Pen, de qui va ser ex-cap de seguretat. També era vinculat a foscs grups de soldats de fortuna, com ara Bob Denard, artífex de nombrosos cops d’estat després d’haver servit a la Indo-xina, Algèria i el Gabon. Françafrique en estat pur.

Però el detall més significatiu aleshores és que entre el 1995 i el 1999, a Angola, Chabrut havia dirigit l’empresa Societé Internationale d’Assistance (SIA), responsable de la seguretat d’Elf. Segons Raphaël Granvaud, autor, entre més llibres, de Que fait l’armée française en Afrique? (Éditions Agone, Marsella, 2009), els anys que Chabrut fou cap de seguretat d’Elf a Angola la companyia finançava tots dos bàndols de la guerra civil.

El joc brut criminal persistent i sense escrúpols ha estat el primer clau en el taüt de la Françafrique. Paradoxalment, també va ser el primer clau que va servir per a edificar-la.

Tal com va dir l’investigador francès François-Xavier Verschave, la Françafrique era l’alteració permanent de tot allò que ens deien, un 90% de la realitat que ens era amagada. Tanmateix, la pitjor cosa de totes és la incompetència dels actors principals, que ja ha causat genocidis i guerres devastadores. Era com una colla de tècnics ebris al comandament de les centrals nuclears de Txornòbil, va escriure. Ara, ja ho veurem.