Els contes de Maria Barbal: un llibre delicat, bell

Segurament no és gaire ortodox començar a parlar d’un llibre per l’aspecte exterior i no pel text que ens espera en l’interior, però en el cas de Tots els contes, el volum que aplega tota la narrativa curta de Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà,1949), el recurs està justificat perquè, vist des de fora, aquest llibre que acaba de publicar l’editorial Columna és un objecte delicat i bell. I, gràcies al tipus de paper triat, lleuger malgrat les set-centes trenta pàgines que té.

La bellesa a què acabo de referir-me la dóna la imatge floral de la coberta i un delicat detall que a mi (ho confesso) m’ha emocionat profundament: les tres cintes de colors que serveixen de punt de llibre “a l’antiga” i que estic segur que als lectors més veterans els recordarà aquelles entranyables “enciclopèdies cíclico-pedagògiques” de l’editorial Dalmau Carles Pla que corrien per les nostres escoles durant la dècada dels cinquanta i que en un sol volum –un llibre únic per a tot el curs!– aplegaven el repertori d’assignatures de cada any. Enciclopèdies gruixudes i de tapes dures al llom de les quals les mares cosien un feix de cintes de colors per separar convenientment les pàgines de cada matèria.

Ganes de conte

A la introducció del llibre –una pàgina i mitja titulada “Ganes de conte”– l’autora reflexiona sobre tot el que ha escrit fins ara. Davant seu té els noranta-un textos d’aquest llibre. Tots els seus contes. Se’ls mira i planteja una conjectura: “Si ja són tots és que m’han despatxat com a contista.” Cap alarma, però: quatre ratlles més avall ella mateixa s’encarrega d’esvair dubtes: “Voldria encara escriure aquells contes pensats però que no he escrit al seu moment.” Bé.

Tot seguit hi ha l’estudi de Carme Arenas, que ha tingut cura de l’edició del volum. Per situar el lector comença explicant que, dels noranta-un contes que ara tenim a l’abast, seixanta-vuit havien aparegut en llibres anteriors de l’autora, vint en diverses antologies i publicacions esparses, i tres són rigorosament inèdits. També ens parla de la trajectòria de Maria Barbal, una trajectòria allunyada volgudament de qualsevol servitud a les exigències de cada moment. Llibertat de creació, doncs. I lluny de modes passatgeres o interessades que a mi, personalment, em sembla un dels trets més característics de tota l’obra barbaliana.

A part de la feina d’aplegar textos esparsos, un dels mèrits, no el menor, de Carme Arenas ha estat reorganitzar els contes no pas per ordre cronològic sinó de manera temàtica. Cosa que ens permet no només fer una lectura nova, o si més no diferent; també organitzar-nos la lectura segons les nostres preferències. És un total d’onze apartats que endrecen el conjunt i que, sobretot, serveixen com a radiografia dels assumptes que són troncals en l’univers narratiu de Maria Barbal: els orígens al Pallars, els protagonistes potents, el paradís dels records evocats sense nostàlgia, les imatges que, capturades per un ull sensible, disparen els mecanismes de l’escriptura, l’amor (que mou el sol i les estrelles), la incertesa de les amistats pretesament duradores, els textos pensats perquè els llegeixi tota la família, des dels més veterans fins als més xics, i, per damunt de tot, les vibracions més íntimes de la naturalesa humana, motiu que, des de la inoblidable Pedra de tartera, del 1985, fins ara mateix, travessa de punta a punta l’obra de la nostra autora.

Copio algunes precisions de la curadora del llibre a propòsit d’aquest darrer punt, del qual li sembla remarcable “la importància del comportament humà davant de fets extrems com ho poden ser la mort d’un fill, una pandèmia, el fet d’envellir i perdre capacitats […]. En tots ells Barbal no sol recórrer mai a cap intent alliçonador ni crea pautes de conducta. Es limita, amb mà prudent però ferma, a mostrar-nos com és la vida, amb tots els seus clarobscurs.” Una sensibilitat a la qual feia referència Joan Triadú en un article de 2010 dedicat a La pressa del temps, un recull de contes publicat aquell mateix any, quan deia que el mestratge narratiu de l’autora, demostrat al llarg de la seva excel·lent carrera de novel·lista, és un art de sentir “amb el pols tranquil i la paraula a la punta dels dits”.

Permissiva amb l’escriptora que ha estat

Val a dir que, tot i tenir-ne el dret i l’oportunitat, Maria Barbal no ha sacrificat cap conte ni ha caigut en la temptació de reescriure’n alguns o d’allargar-ne o escurçar-ne uns altres. Ho va dir ella mateixa en l’acte de presentació del llibre: “He volgut ser permissiva amb l’escriptora que he estat”, per bé que és conscient que, com no podia ser altrament, la seva evolució com a persona i com a creadora queda perfectament reflectida al llarg de tots els relats. Ara, però, de manera més diluïda pel fet de defugir l’ordenació merament cronològica.

L’obra de Maria Barbal, construïda a partir de la concisió i l’essencialitat i a cavall d’una llengua que llisca suaument i s’explica sense giragonses, s’enriqueix en aquest llibre, com he dit més amunt, amb tres aportacions inèdites: el brevíssim “El nen de les baldufes”, la mitja dotzena de pàgines de “Despertar” i les vint-i-cinc de “Por de volar”, una de les perles d’aquest recull i que mereixeria l’atenció d’un article específic. Una història que l’autora va començar a escriure anys enrere, que en un moment determinat va quedar aturada en l’arxiu dels textos inacabats i que, més cap aquí, va enllestir.

Un text que, pel que ha deixat entreveure, té prou substància per a pensar en un desenvolupament posterior en forma, potser, de novel·la.

Sembla, doncs, que de can Barbal veurem sortir encara novetats de gruix. De moment, però, aquesta recopilació íntegra de tots els seus contes és un aperitiu que val la pena que assaborim com es mereix.