Contes de reis amb virrei

Temps era temps, regnant un virrei partit pel mig a qui anomenaven Dellaterras, els caps dels principals partits polítics catalans van patir unes febres malignes que no hi havia manera de tallar. Esgotats els recursos de la ciència mèdica oficial, els prohoms van recórrer a un filòsof de l’escola d’en Francesc Pujols, amb tots els respectes, que, davant els símptomes de la malaltia, va diagnosticar que es tractava d’un cas manifest d’escissió entre política i literatura a causa del vibrió del còlera: si tot seguit no s’hi posava remei, podien veure tota la classe política extingida per corrença. A penes sabut el parer del filòsof, tots i cadascun dels partits polítics van córrer a crear un premi per a guardonar les distintes contribucions literàries en les dues llengües oficials. Els crítics literaris, però, es van considerar menystinguts i, després d’un sopar de germanor amb polítics i escriptors, van decidir de crear un altre guardó, estrictament corporatiu i concedit per unanimitat amb la inconfessa intenció de proclamar-lo desert a cada convocatòria.

Les noves no vam complaure el virrei partit pel mig, que va convocar immediatament un premi especial del virregnat a tots els assaigs, mostres de pensament i fineses literàries que en lloessin el govern. Havia de presidir el jurat el senyor Joan de la Gavarra, agent virregnal a París en aquells dies, cosa que no va complaure els ajuntaments democràticament elegits pel poble. Sentint-se menystinguts pel virrei, alcaldes i alcaldesses van celebrar una assemblea on es va decidir de crear guardons unitaris, atorgats a cada ciutat, poble i aldea, amb la condició que havien de ser proporcionals a les diferents produccions en les diverses parles i llengües existents a les comarques del país virregnal. Hi van quedar enregistrades les protestes enèrgiques dels senyors Félix de la Ganzúa, Albert Sotaaixella i Arcadio Espadaña, per considerar que un semblant “anivellament” anava en contra de la llengua més oficial, més comuna i més universal.

Arribats en aquest punt, veguers, regidors supracomarcals i comarcals, capitania general de la IV regió militar i supergovernació general, arquebisbes i bisbes, regidors locals, centrals sindicals, universitats i instituts, escoles públiques i concertades, entitats civils, culturals i religioses, cossos de seguretat de l’estat i virregnals, associacions de veïns i colles sardanistes, confraries empresarials i caixes d’estalvi, orfeons, i, àdhuc, empreses editorials, van convocar els seus respectius i particulars premis literaris.

Quan tots els escriptors catalans ja disposaven del seu lligam personal amb la comunitat política i, en conseqüència, havia minvat l’escissió entre política i literatura, vet aquí que algú va descobrir que només un d’ells –sens dubte, un cas clínic de l’escola de Thomas Bernhard– no havia rebut cap guardó. Hàbilment interrogat als calabossos de Via Laietana per tres agents de l’estat i tres de virregnals, l’home va acabar confessant que els premis nostrats no li feien peça perquè ell escrivia “de cara al premi Nobel”. Mobilitzades les forces vives, un patrici del caldo de gallina va instaurar el premi Nobel del País Virregnal. Rebaixat a pobre diable neoescissionista/universalista, l’escriptor repatani va haver de fotre el camp, amb perdó, a Suècia, on va romandre la resta dels seus dies contemplant el sol de mitjanit…