Contes de Nadal

Que no saps que aquesta nit els tinc tots a sopar? No puc quedar avui. Hi ha un merder de ca l’ample a la cuina, perquè aquest mes tinc ma sogra a casa i em vol ajudar. Ara talla les verdures del caldo i en qualsevol moment es fotrà un dit enlaire perquè gairebé no s’hi veu, però si no la tinc entretinguda és pitjor. Després has de repassar tot el que fa, però mentre talla no la sento dirigir l’orquestra i amb això ja tinc molt de guanyat. Quedeu vosaltres i ja m’ho explicareu, sap greu perquè no havia fallat mai al sopar del gimnàs, però toca fer de bon gendre. Et deixo que no vull que se’m dessagni!

Posarem el porc en sal i després ja ens mirem això que dius dels tovallons. Jo em pensava que en teníem dotze, fent joc amb les tovalles nadalenques. És que sempre érem deu, però les nenes porten les nòvies, les parelles, les com se diguin… Això aviat serà una fonda. Sí, són noies, totes dues, sí, no, no s’ho han copiat, ha anat així, mira. Jo dono suport sense demanar explicacions. Et juro que ho faig de gust, perquè veig que així tot llisca fi, fi, i a elles, t’he de dir que… Què?, a elles vol dir totes, sí, totes QUATRE… Dic, que a elles se les veu felices, i mira, una àvia en realitat només vol això. 

I està mig mort de fred però d’allà no el treus, que vol veure arribar el tió i que està convençut que vindrà pel balcó, com l’any passat, que va trucar al vidre, diu. Jo no me’n recordo, però es veu que l’avi va fer tot el xou i ara el nen, que ja té una mica més de cap, vol comprovar-ho tot. I son avi a dins ben arrepapat al sofà dient-li entra-que-fa-fred cada cop que passo pel menjador, perquè sembli que se’n preocupa. Ja no sé quants cops li he dit: foti el tió al menjador quan ell no miri i que se’l trobi ja i enllestim, que si no ens agafarà una pulmonia. I ell vinga a riure i a dir-me que això ho dic perquè vaig veure La marató. 

Allà dalt de la muntanya diu que volen fer el dinar de Nadal, enguany. Per això tenim una estesa de carmanyoles a la taula del menjador. Un pícnic, t’ho juro. Ma filla quan s’inspira… Vol que a partir d’ara cada Nadal sigui diferent, diu que així els recordarem tots. Vés a saber què s’empesca per a l’any que ve. Quan ella era petita, anàvem al poble, a casa mons pares, i sempre igual, cadascú tenia el seu lloc fix a taula, el tió cagava abans de dinar, ma mare sempre feia els mateixos plats i els mateixos entremesos, comprava els mateixos torrons… No saps la calma que em donava. Doncs resulta que ma filla diu que té els records barrejats per culpa d’aquesta monotonia. En diu monotonia. És tradició, li dic. I res, ja ho veus, no me n’he sortit. Quin peu fas, tu? 37, com jo? Ah! I tens xiruques?  

Porten coses a la gent, son pare i ella. Vull dir, que han agafat la furgoneta de bon matí i han dit “ens n’anem a fer bones obres”. Al súper, han omplert el vehicle de llaunes de paté, espàrrecs de Navarra, paquets de galets grossos, ampolles d’oli bo, torrons de crema i de Xixona, fruita seca, raïm… I ara estan repartint-ho entre la gent que fa cua per dinar al menjador de la parròquia. Preciós, és clar que me’n sento orgullosa. Si no me’n queixo. No, de debò, n’estic molt orgullosa. És només que jo estic aquí sola, cuinant, perquè després tothom devori mentre elogia la bona obra d’aquell parell… No, gelosa? No és això, si jo els he DEIXAT marxar ben contenta. Només els he demanat que ja que passaven pel súper que si us plau compressin un parell de paquets de neules, que he badat. Però m’ensumo que si les compren les acabaran regalant… 

Un xiulet, li vull comprar, per no sentir-li dir nenaaaa tota l’estona. Està fatal, pobret, i em sap molt de greu que pateixi, però tu saps què és tot el sant dia nena-nena-nena? Si pogués, un xiulet, t’ho juro. I que això sembli una pista de bàsquet, però cony, que no em cridi més. És que sempre em demana a mi, saps? Ni a son fill ni a les nétes, no. La nenaaaa sóc jo. I hi vaig i m’hi té tanta estona que si tinc res al foc després ja he begut oli. I si em veu asseguda davant de l’ordinador em pregunta si jugo. Com se li ha de fer entendre que jo treballo des de casa i que per Nadal faig l’agost? 

Desperteu, veniu de pressa! Ha desaparegut l’arbre! Qui va ser l’últim que se’n va anar a dormir? Onclo, va ser vostè? Els nens els vam aviar al llit de seguida, i nosaltres dos ja ens vam quedar al dormitori, també. I què és tanta sorra per terra? Ep! Si l’arbre és al jardí! Plantat! I l’estel? I les boles? Ara és un avet i prou! No fa Nadal… Onclo, no va veure res, vostè? Un moment… si té les sabatilles… brutes de fang! Nil, fill, no pots deixar de ser ecologista un dia a l’any, fill meu? Havies d’enredar el tio i tot, en les teves històries verdes? Ja em diràs quina gràcia fan, ara, tots els paquets envoltats de sorra… No, la cançoneta del paper d’embolicar no la vull tornar a sentir. Ja he fet la beixamel amb llet d’arròs i els canelons els he farcit de bolets. Fins aquí puc arribar!

Panses i figues, anous i olives, escopinyes i musclos en escabetx, escuradents, que ens en queden pocs, ho estàs apuntant? Aquella mortadel·la que té forma del cap del Mickey Mouse, que al nen li agrada. Formatge ratllat perquè ta filla faci les piruletes de formatge gratinat i es pensi que serà cuinera. El vi el porta el cunyat, així que ves-te informant de denominacions d’origen i mandangues, que li fotrem el cap com un timbal. Tal faràs, tal trobaràs. El torró d’Alacant fes el favor d’agafar-lo petit, aquell que sembla un feix de pòstits, que no ens l’acabem mai perquè cada cop som menys els que tenim les dents de veritat, a casa. I les neules, farcides, que si les agafes normals, ta mare xucla el cava i de cop i volta la tenim amb la faldilla arromangada cantant jotes damunt de la cadira. Ho apuntes tot, eh? 

Mengen ous i botifarra per esmorzar, es lleven esplèndids i comencen a trafiquejar per la cuina, ho deixen tot enllardat i és Nadal, és Nadal, però el marbre frega’l tu, que ells suquen pa i s’atipen com si avui no haguéssim de dinar. I són quarts de dotze que comences a desparar taula perquè entenguin que s’han d’aixecar i espavilar, però ells només s’aparten i s’encenen una cigarreta mentre continuen repassant records d’infantesa, bàsicament les cleques que es fumien l’un a l’altre, i si els dius que a casa no es fuma, se’n van a la terrassa i ja els has vist prou. I han de muntar la taula, que s’hi han d’afegir dues peces perquè es torni ovalada i hi capiguem els divuit que dinarem avui a casa. Però és Nadal, és Nadal, es veuen ben poc i fan veure que s’estimen perquè saben que en 48 hores es tornaran a perdre de vista un any sencer, i així és fàcil fingir que ton germà és el millor que t’ha passat a la vida, encara que la majoria de blaus de quan eres petit te’ls regalés ell. 

Tant de dia com de nit, no s’apaguen mai, m’han dit. I gasten poc. I fan pampallugues al ritme de la música que se senti. Miiiraaa, si paaarles a poooc a poooc les llumetes també s’alenteixen, hoooo veeeeus? Se les inventen totes. Les he penjades al balcó perquè aquesta claror dins de casa ens desvetllaria a tots. Tu has vist quina potència? I per quatre duros…, euros, tu no saps què són els duros. Ja veuràs, posa música, que ballaran les llumetes. Ta mare n’està tipa, diu que no escolto mai res i que fot una setmana que tot el sant dia que sent nadales i que els jingle bells me’ls acabarà fotent per barret. Però és que em fascinen. Tecnologia intel·ligent, li dic. I au, llavors ella ja ho té en safata per dir-me ruc i llavors riu, i quan riu les llumetes li segueixen el ritme i no saps com xalo. 

¡Y vuelven a beber! Tía Blasita, luego no me venga llorando porque le duele la cabeza. Jo no he estudiat medicina per fer passar les ressaques dels iaios de casa, hòstia. No sé per què vinc cada any, això com més va menys és casa meva. No els entenc, no ens fa riure el mateix, em fan passar vergonya, i quan ja em sembla que no podré més, ara tots mudats cap a la Missa del Gall, caminant de tort i rient quan el capellà es gira, com si fossin criatures. De tornada, després de passar pel bar de la plaça, sóc el gaiato de tots, i nen, obre tu, que la porta es mou, i tots a butxaquejar per trobar les claus i unes ganes de fotre’ls tots no al llit sinó a mar per no sentir-los, que tota aquesta funció ja me la sé… Però quan s’adormen, cadascú al seu llit, i la casa es queda en silenci, a les fosques, tot fa olor del caldo de la mare i sense parlar li dic que no pateixi, que jo els cuido a tots.