Conte refregit de Reis

Hi havia una taula parada sota un arbre davant una mansió estil pengim-penjam. Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles, i Yolanda la Liebre, pensant en el model cul blanc de temporada, prenien un cigaló de mata-rates. Enmig de tots dos, fent-los com de coixí, perquè hi recolzaven el braç i parlaven per damunt del seu cap, el Català Liró va fer sonar entre somnis el sac de gemecs: “Diàleg! Amnistia! Pressupostos!”

La taula era llarga, però els tres comensals s’aplegaven en una punta.

Aleshores, hi va arribar la Nostra Norma, que va pensar, en veure’ls: “Que incòmode per al Català Liró… però, és clar, si està adormit, m’afiguro que li deu importar ben poca cosa!”

“No hi ha lloc, no hi ha lloc per a ningú més!”, van cridar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre.

—Ni tampoc cal —va dir la Nostra Norma, i va seure en una gran butaca.

—Prengui una copeta de vi espanyol o una copa de cava Freixenet —va dir Yolanda la Liebre posant-hi brega.

La Nostra Norma va agafar les estovalles per una punta i, d’una estrebada, va tirar tasses, copes, platets i coberts per terra.

—No hi veig cap vi espanyol ni cap cava Freixenet —va dir la Nostra Norma. I es va quedar tan ampla.

Despertat de sobte pel terrabastall, el Català Liró va dir: “Això no ha estat gaire amable…”

—Noia, necessites una tallada de cabells —va dir Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles.

—I vostè —va dir la Nostra Norma— necessitarà una nova taula.

—Sempre és la mateixa, només cal parar-la de nou, oi, Yolanda? Quan puguis, Liró, porta’m més mantega del Cadí —va dir Pedro el Jeta. I es va girar cap a la Nostra Norma: “Saps en què s’assemblen un corb i un escriptori?”

“Ha arribat el moment de passar-s’ho bomba”, va pensar la Nostra Norma. “M’excita molt jugar a les endevinalles.”

—No ho sé, però hi ensopegaré —va dir la Nostra Norma.

—Vols dir que ens donaràs la solució? —va dir Yolanda la Liebre.

—Potser sí —va dir la Nostra Norma.

—Aleshores, has de dir allò que penses —va dir Yolanda la Liebre.

—Au, va! —va dir la Nostra Norma—. Penso allò que dic i només ho dic a qui fa via amb mi…

—S’ha de pensar allò que no s’ha de dir —va dir Pedro el Jeta—… La seguretat de l’estat es recolza en aquest principi.

—És com si diguessis —va dir Yolanda la Liebre— que “m’agrada allò que tinc” és el mateix que “tinc allò que m’agrada”!

—És com si diguessis —va dir el Català Liró— que és quan dormo que hi veig clar.

Pedro el Jeta el va tallar en sec: “Per a tu, seria la mateixa cosa.” I es va fer el silenci.

La Nostra Norma pensava en l’endevinalla entre corbs i escriptoris.

Pedro el Jeta es va treure un rellotge de Dalí de la butxaca, el va sacsejar, i se’l va acostar a l’orella: “Quin dia és avui?”, va preguntar a la Nostra Norma.

La Nostra Norma va dir sense pensar-s’ho: “Sis de gener, dia de les Reials Decapitacions.”

—Corres massa, no trobes? —va dir Pedro el Jeta—. T’has d’adaptar als nous temps.

—Aprèn-ne del Liró —va dir Yolanda la Liebre.

La Nostra Norma va demanar el rellotge d’estat a Pedro el Jeta.

—Però si només marca els dies… —va dir la Nostra Norma.

—I què? —va remugar Pedro el Jeta—. Que potser el teu assenyala els anys?

—És clar que no —va dir la Nostra Norma—, perquè està molt temps seguit en el mateix any.

—Aquí no mesuren les coses en dies —va remugar el Català Liró—, sinó en anys i panys.

“El Liró s’ha tornat a adormir”, va dir Pedro el Jeta, i li va tirar un raig de camamilla pels morros.

El Català Liró va remenar el cap amb impaciència i va dir sense obrir els ulls: “Per descomptat, per descomptat; això és justament allò que anava a dir.” I es va tornar a adormir.

—Ja la saps, la solució a l’endevinalla? —va dir Pedro el Jeta girant-se cap a la Nostra Norma.

—Sí, que la sé —va dir la Nostra Norma—. I vostès?

—No en tinc la més remota idea —va dir Pedro el Jeta—. És un secret d’estat.

—Ni jo tampoc —va dir Yolanda la Liebre—. És un estat de secret.

—Ni jo —va dir el Català Liró, que s’havia despertat de sobte—. És un d’estat secret.

—Penso —va dir la Nostra Norma—, que podrien utilitzar millor el seu temps, en lloc de perdre’l amb endevinalles —mentre es deia per dins: “Els corbs expliquen contes i als escriptoris s’hi passen comptes.”

—Què n’has de saber, tu, del temps? —va dir Pedro el Jeta—. Aquí teníem molt bones relacions amb el temps. De bon matí, només ens calia fer-li una indicació, al temps, i ja érem a dos quarts de dues. O sigui, l’hora de dinar.

—Vostè feia això? —va dir la Nostra Norma.

—Ja no puc —va dir Pedro el Jeta—. Aquesta i jo —va assenyalar Yolanda la Liebre— ens vam enrabiar poc abans no perdés el cap. Va ser al gran ball de Cultura de l’Any del ministre Aixeta, però, quan vaig començar a cantar, la Reineta Poma em va fer xantar la mui cridant: “S’està carregant el temps! Que li tallin el cap.” Des d’aleshores, el rellotge no vol fer allò que li demano. Ara sempre són les sis del vespre.

—Ah —va dir la Nostra Norma—, ara ho entenc. Per això, hi posen a taula tantes tasses i platets i culleres. Sempre és la mateixa hora, a la taula de vostès!

—Matem el tema —va dir Yolanda la Liebre—, ja n’estic farta! Proposo que aquesta noieta ens expliqui un conte.

—Jo no en sé pas, d’explicar contes. N’hi demani al Liró —va dir la Nostra Norma.

Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre van pessigar el Català Liró, que va obrir els ulls a poc a poc i va dir: “No dormia, he sentit tot el que dèieu…”

“Afanya’t a contar-nos un conte”, va dir Yolanda la Liebre, “que no et tornis a adormir abans d’haver-lo enllestit.”

—Vet aquí que una vegada hi havia un diàleg, uns pressupostos i una amnistia —va començar el Català Liró…

—Prou d’aquest conte —van exclamar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre—. Volem els de les disset germanetes unides i comunitàries…

—N’eren disset, germanetes i germanastres, que vivien al fons d’un pou… —va dir el Català Liró.

“Com que germanastres?”, va dir Pedro el Jeta. “Yolanda, fica-li el cap dins la tetera de til·la…”

—Però, per què vivien al fons d’un pou? —va dir la Nostra Norma.

—Hi havien nascut i crescut… —va dir Pedro el Jeta.

—I com s’ho anaven fent? —va dir la Nostra Norma.

—Des de la boca del pou, els tiràvem engrunes amb una mica de mantega —va dir Yolanda la Liebre.

—Era el pou dels pressupostos —va dir el Català Liró mig ennuegat de til·la—. O sigui, que les disset germanetes aprenien a treure’n…

—¿Què en treien? —va dir la Nostra Norma.

—Pressupostos, dona, pressupostos —va dir Pedro el Jeta.

—No ho entenc —va dir la Nostra Norma—. ¿D’on treien els pressupostos?

—D’un pou d’aigua, se’n treu aigua, o sigui, que m’imagino que d’un pou de pressupostos, se’n poden treure pressupostos, oi, ximpleta? —va dir Yolanda la Liebre

—Però elles eren dins el pou —va dir la Nostra Norma.

—És clar que hi eren —va dir el Català Liró—, i ben endins. Aprenien a treure i a dibuixar tota mena de coses… Per començar, tot allò que començava amb P…

—Per què amb P…?

—I per què no? —va dir Yolanda la Liebre.

El Català Liró ja tornava a adormir-se i Pedro el Jeta el va tornar a pessigar.

—Tot allò que comença amb P… —va dir el Català Liró—: “Poder, Patronal, Pressupostos, Partits, PSOE.” ¿Has vist mai dibuixar uns pressupostos?

—La veritat, ara que m’ho preguntes —va dir la Nostra Norma—, em sembla que no… Però et puc dibuixar: “Precarietat, Procés, Persecució, Pobresa, Presos Polítics, Pegasus…”

—Prou de romanços, amb la nena aquesta! No obris pas la boca o te la trencarem —van cridar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre.

Aquella mala educació va fer vessar el got de la paciència de la Nostra Norma, que es va aixecar, indignada, i se’n va anar: “Què hi faig, jo, aquí? És la taula més estúpidament mal parada de la meva vida! Me’n torno al cau.”

El Català Liró es va quedar adormit instantàniament. Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre no es van adonar de la marxa de la Nostra Norma, que, en girar-se, va veure com ficaven el cap del Liró dins la tetera de camamilla.

Pel camí, la Nostra Norma va ensopegar amb un arbre. Dalt d’una branca, hi havia un gatàs de l’Empordà somrient d’orella a orella. “D’allà on véns”, va dir el gatàs de l’Empordà, “tots són bojos”.

—Doncs, jo no vull parar boja entre bojos —va dir la Nostra Norma.

—No ho podràs evitar —va dir el gatàs de l’Empordà—. Tots som bojos, aquí. Jo sóc boig. Tu ets boja.

—¿Com ho saps, que sóc boja? —va dir la Nostra Norma.

—No fores aquí, si no fossis boja.

L’arbre tenia una porteta per a accedir a l’interior. “Quina cosa tan curiosa”, va pensar la Nostra Norma, “ara que ja sóc fora de la taula, em ficaré dintre l’arbre i tornaré al meu cau.”

I s’hi va ficar. Hi va trobar una tauleta de vidre amb una claueta d’or i va pensar que ara faria les coses millor. Va obrir una porta i va mossegar fort un bolet al·lucinogen per créixer uns quants pams. Es va endinsar per un passadís i de cop es va trobar al mig d’un hortet on durant anys i panys va collir faves i pèsols i julivert.