Conte refregit de Nadal

La Nostra Norma estava farta de badar quan va veure a l’improvís un Be Negre amb potes rosses abrigat amb un abric de quadres cafè i un mocador vermell a la falsia, com una Àngels Barceló rebent la Creu de Sant Jordi o un Tomàs Molina presentant un Cap d’Any amb un kilt sense plecs. “Ai, que faig tard!”, cridava el Be Negre mirant l’hora en un rellotge que s’havia tret de la butxaca de l’armilla rovell d’ou, una mica com un Carlos Mazón a punt de sortir d’un restaurant mentre la gent s’està ofegant. La Nostra Norma va fer un bot i va perseguir el Be Negre, que es va ficar de cap en un cau, com un d’aquells juristes de la Generalitat, inventors de l’estratègia de la Llei a la Llei i de les Estructures d’Estat. La Nostra Norma va seguir el Be Negre, però el cau no era pròpiament un cau, sinó un túnel que trencava avall avall, sobtadament, com una Amnistia Pactada deixada en mans d’uns Jutges Versàtils, per entendre’ns.

La Nostra Norma no va poder aturar-se i va caure vertiginosament per un pou molt fondo, tan fondo com una Crisi-de-Mai-Acabar. O potser no era tan fondo com semblava, el pou, sinó que la Nostra Norma hi anava caient a poc a poc, i disposava de molt de temps per a mirar al voltant i pensar què vindria després, tot molt a la manera d’una Conferència d’Estats per al Canvi Climàtic. A les parets del pou hi havia armaris i lleixes, mapes, quadres i cartells; gràfics com els d’uns Economistes Assenyats; percentatges com els d’uns Enquestadors a sou de La Vanguardia; llistes d’Ofegats i Desapareguts per la Dana, davant la inèpcia criminal dels poders. També hi havia una gerra on posava “producte de la terra”, i era mig plena i mig buida d’aire. “Ostres”, va pensar la Nostra Norma, “després d’una caiguda com aquesta, quan torni a dalt, trobaré ben natural de rodar escales avall sense trencar-me res. La gent es pensarà que sóc la mar de valenta i, si caic d’una teulada, tampoc no em queixaré”. Ella no pensava en la Repressió, però vosaltres segur que sí, que hi penseu, en el Pablo Hasel.

El fet és que la Nostra Norma anava caient i no podia saber del cert si mai acabaria de caure, com qualsevol Promotor del Diàleg amb Espanya. “Potser estic arribant al centre de l’estat”, va dir en veu alta la Nostra Norma. “A quina longitud i latitud hi hauré arribat? I si surto de Catalunya i travesso tota la Península i em trobo a Austràlia o Nova Zelanda?” Va pensar en el seu gat Missifús, a qui posaria llet al plat, com si fos un mixet ocupant de Naus Abandonades. Ara voldria el Missifús amb ella, però en el buit no es cacen ratolins, sinó muricecs, que són com ratolins voladors. Potser els gats mengen muricecs. O potser els muricecs mengen gats. O potser es mengen els uns als altres. Una mica com entre els Partits, els Líders d’Opinió, els Columnistes, els Tertulians, els Agents Culturals, els Escriptors, els Crítics, els Protocols de Criteris Lingüístics, els Aspirants a la Presidència de la Generalitat, no cal que m’hi aboni, suposo.

La Nostra Norma s’adormia, i mentre s’anava adormint es veia passejant amb el gat de la mà quan, de sobte, va aterrar amb gros terrabastall sobre un munt de pals i fustes seques. El viatge s’havia acabat, una mica com si hagués agafat un tren de Rodalia, ja ho compreneu, o com si esperés el Mediador Internacional d’un Deu-d’Octubre-per-a-Oblidar. No s’havia fet mal, i es va aixecar d’un salt, tot era a les fosques, com quan fas una Llei contra la Pobresa Energètica o pel Dret a l’Habitatge i el TC espanyol t’apaga el llum o et desnona sense avisar. Per un llarg passadís, la Nostra Norma va veure passar una altra vegada el Be Negre amb potes rosses. No podia perdre l’oportunitat, com quan un partit espanyol va de gira per províncies i et posa un Salvador Illa qualsevol de president de la Generalitat. La Nostra Norma va córrer rere el Be Negre, que continuava cridant “Faig tard!”, mentre es feia escàpol per un tombant del passadís, com un Sobiranista, ja ho pesqueu, em sembla.

La Nostra Norma es va trobar en una gran sala d’estar, amb totes les portes tancades, per no dir barrades. Una mica a la manera europea, tan despòtica i tan discreta, oi?, d’ignorar els Pobles sense Estat. Damunt una tauleta de cristall de tres potes, estil Transparència Pública, va trobar una clau d’or molt petita, per no dir tan invisible com els Interessos dels Estalviadors. Tan petita i tan invisible com les esperances dels Aprovadors de Pressupostos de l’Estat i altres estabilitzadors d’upa. Va provar de fer-la entrar pel forat del pany de cada una de les portes, però fou inútil: les portes no volien descobrir el seu secret –que no era, ai las!, el d’un putxinel·li, sinó una mica, perquè us en feu càrrec, com el del Consell de la República. Provant i provant, la Nostra Norma va descobrir una cortineta baixa que amagava una porteta alta de dos pams. La clau d’or molt petita va obrir la porteta.

Rere la porteta hi havia un passadís estret com una ratera, ella no va pensar en la Democràcia Espanyola –passeu-me el contrasentit–, però vosaltres segur que sí, que hi penseu. Es va agenollar i, al fons de tot, va veure un jardí ple de flors i plantes sota uns lledoners, però no podia ficar-hi el cap. “I encara que hi fiqués el cap, de què em serviria”, pensava, “si no hi podria fer entrar la resta del cos”, una mica com quan vas de diputat al Parlament, si em voleu entendre. “Si almenys em pogués doblegar com un Autonomista qualsevol…”, va dir en veu alta. Tampoc devia ser tan difícil, tot és començar. Al cap i a la fi, li havien passat unes coses tan extraordinàries, els últims temps, que res no li semblava impossible de fer, en el llarg Procés que va de la vigília al somni, del somni a la vigília; i tornem-hi, que no ha estat res, amb el Procés: una mica com quan desfilava tres diades seguides i pensava en la quarta i en la quinta i en la sexta… bo i esperant l’execució del Mandat del Primer d’Octubre.