Un conte per Nadal

No sóc pas dels que abominen les festes de Nadal; anys enrere, crec recordar, el multiculturalisme i el respecte obligat a les creences d’altres religions n’amenaçaven la celebració; i goso dir que els naixements de la plaça de Sant Jaume, des que manen els comuns, n’abonarien l’abolició. No em semblaria pas just, però, si un dia no n’hi hagués, de Nadal, i encara fos viu per contar-ho, sempre em quedaria el refugi dels records. Uns records que em solen portar cap a l’única escena còmica que conec de la vida, més aviat atrotinada, del meu avi matern. Don Pedro Muñoz Ros era fill d’uns masovers acomodats de Torrepacheco, camp de Cartagena, Múrcia; va fer diners comerciant amb gra, es va arruïnar, diuen que per culpa d’unes faldilles, i va haver d’emigrar amb dona, tres fills i una filla. La dona volia arribar a França, però l’home tenia una germana a Sant Andreu, i van decidir quedar-se a Badalona. L’avi es va fer indiotaire; per Nadal portava galls dindi de Cartagena a Barcelona, on es presentava al parc de la Ciutadella, entrada pel passeig de l’Arc del Triomf; i allà que s’hi estava, amb gorra, brusa i canya, entre una cort de galls dindi mascles, uns titots que desplegaven la roda de la cua amb el mateix orgull de casta que el iaio Perico, i d’unes pavicas tranquil·les, senzilles i elegants que els toleraven igual que la meva iaia, Florentina Gutiérrez Blaya, tolerava el seu mascle. (Encara conservo alguna foto d’aquells indiotaires d’abans i després de la guerra, al peu de les reixes de la Ciutadella, lligats per sempre més als Nadals barcelonins.)

Enllestida una campanya tan limitada en el temps com en l’espai, era arribat el moment de passar comptes. Al meu avi, els comptes no li sortien mai, sempre perdia diners. Els fills l’ajudaven cada any a fer el recompte de la caixa i cada any es muntava un ciri el capvespre de la nit de Nadal. ‘Pepe, fill’, clamava el meu avi, ‘que te n’han de sortir dos mil duros’. I el fill gran que comptava: ‘Vint, quaranta, seixanta… Mil, mil cinc-cents, mil nou-cents…’ I allà s’aturava. Aleshores la papada de l’avi es posava vermella, la sang li pujava al cap i la cara virava al morat del gall dindi; desvalgut, el vell pregava més que no cridava: ‘Pepe, fill, tornar a comptar-los…’ I el meu oncle, amb tota la melsa, tornem-hi, que no ha estat res: ‘Vuit-cents… Mil set-cents… Mil nou-cents.’

Arribats fins allà, l’estat del meu avi electritzava l’atmosfera del soterrani on vivien mentre rebia l’amonestació de l’àvia: ‘Si és que sempre et passa el mateix…’; i ell, que ja no podia contenir la ràbia per tanta frustració, bramava: ‘Mecagondéu, Florentina, valga’m Déu, no m’ho tornis a dir, això…!’ Era el moment esperat pels fills. El Pepe tornava a començar: ‘Mil dos-cents… Mil quatre-cents…’, agafava aire, mirava de reüll els germans Paco i Pedro, seguia comptant amb tota la parsimònia del món i, finalment, deixava caure: ‘…i dos mil.’ Aleshores, l’avi, conscient de la presa de pèl, se n’anava directe a la cuina, prenia un ganivet i, en comptes de ficar-lo a la gola del primer gall dindi de les gàbies del badiu, com solia fer la iaia Florentina amb les pavicas que sacrificava i dessagnava sense passió dins una tassa escantellada, l’avi Pedro, deia, perseguia el fill gran escales amunt mentre tota la família es petava de riure, menys, potser, la iaia, que venia de més lluny que les seves joves, el seu gendre i els seus néts. És clar que l’oncle Pepe ja comptava on amagar-se: pels horts i esbarzers del Campecico, arribava en un tres i no res al carrer de Tortosa, ple de moreres, on trobava aixopluc a ca la seva xicota, que es deia Tomasa, però a qui anomenaven Ramona.

Ara n’hi hauria que reivindicarien aquella família entre les moltes que van venir a ‘aixecar’ Catalunya. Però els seus cadells d’aleshores, que eren honestos i discrets, més aviat dirien que van ser els treballadors catalans sindicalistes i anarcosindicalistes del Gorg, barri de perdedors de la guerra, els que els van ‘aixecar’ a ells, bo i fornint-los d’una visió del món a través de la lluita sindical, de la consciència obrera i de la catalanitat de les classes populars. No sé pas com es proclamarien en termes nacionals, a hores d’ara, aquella gent, però sé que cap d’ells no es considerava ‘espanyol’ a Catalunya, perquè això implicava ser franquista i, com he dit abans, eren perdedors de la guerra; i sé del cert, també, que mai els vaig sentir malparlar del país que els va acollir, que els seus amics principals eren gent de la terra, i que amb ells es van catalanitzar i van adquirir el dret de poder dir-se, si haguessin volgut, catalans. No ho van fer: també se sentien lligats al seu poble d’origen, i sospito que respectaven massa aquest país i la seva gent per erigir-se en usufructuaris d’una pertinença íntima que no els era legítim d’exhibir, en competència amb res ni amb ningú.