Veu

El dia que es va morir l’Aurora,

la veïna del 1r A,

algú va dir: I què en farem, del seu corb?

Era allà, amb una tristor de corb,

mirant l’horitzó per la finestra.

Vaig emportar-me el corb cap a casa

i la primera nit em va encomanar

un dolor de cames negres.

S’ha mort l’Aurora, vaig dir-li.

Em sap molt de greu, vaig dir-li.

Era una bona dona, vaig dir-li,

Això és casa teva, vaig dir-li,

Bona nit, vaig dir-li.

I ell va dir Bona mort, i va tancar els ulls.

Era un corb que parlava.

I em vaig quedar mirant-lo, gran i

encarcarat, trist.

El segon dia em va donar el bon dia.

Bon dia, bon dia, va dir en veu baixa.

I Bona mort, va dir un altre cop, a la nit.

Va passar el dia en silenci.

Vaig telefonar a la seva filla.

—Sí, em fa companyia, vaig dir.

—Sí, de petit vaig tenir un canari.

—Sí, segur, no hi ha cap problema.

—Sí, acompanya…

—Ara està una mica trist, normal.

—Per cert, com es diu?

El corb es deia Veu.

Veu.

El tercer dia, quan vaig entrar a la cuina

el corb em va dir: Vull un estel.

Com?, vaig demanar, Un què?

Un estel, un estel, va repetir.

Semblava un corb vell,

jo feia deu anys que vivia a l’edifici,

el corb ja hi vivia, quan jo vaig arribar.

L’endemà vaig saludar-lo, Bon dia.

I ell va dir-me Cor.

O això vaig entendre.

Cor, cor. Va repetir.

Vaig descórrer les cortines, va entrar la llum.

Vaig començar a escriure les paraules del corb

en un quadern blau.

Les paraules del corb.

Cada cop que parlava em sorprenia.

Suposo que, si fos un corb

que hagués crescut en un bar, en una taverna,

diria unes altres coses.

Però aquell corb era el corb de l’Aurora

i l’Aurora era una dona que sempre duia un llibre a la mà.

Vaig convidar la filla de l’Aurora a un cafè.

Ella em va demanar que l’acompanyés

a l’apartament de l’Aurora.

Luzia.

Hi entràrem junts i es va demanar:

Quants llibres hi deu haver, aquí?

La biblioteca ho ocupava tot.

També hi havia llibres penjats

del sostre, com rat-penats.

La majoria dels llibres són de poesia, va dir Luzia.

—Li agradava molt llegir —va dir.

—El corb, de vegades, diu coses… —vaig dir en veu baixa.

—Ella sempre llegia en veu alta. Podia llegir durant hores. En veu alta.

—El corb, de vegades, diu coses —vaig repetir.

—Quan era petita tancava els ulls

i el sentia i m’agradava sentir coses que mai més no he sentit.

—El corb… Veu, Veu cada dia parla més —vaig dir.

—Feia molt de temps que era amb ella, més de vint anys.

—Ara parla molt, i diu coses estranyes.

—Coses estranyes?

—Des que ha arribat a casa que no deixa de dir coses estranyes.

—Deu ser poesia —va dir la Luzia.

—Té, segur que la troba a faltar —va dir-me la Luzia—,

la poesia.

Va fer així amb la mà,

prengué dos llibres del sofà

i me’ls va donar.

Eren dos llibres de poesia, és clar.

Diari de la presó,  de Ho Chi Minh

i Uxío Novoneyra.

Recordo que, al corb, li va agradar força

el Diari de la presó,

va estar-se en silenci escoltant atentament

les meves paraules.

És un llibret petit.

A mi també em va agradar llegir-lo i

sentir, així, la meva veu,

amb aquelles paraules traduïdes del Vietnam.

Després Veu es va posar a parlar.

Jo vaig obrir el quadern blau i vaig escriure.

Jo vaig continuar escrivint les paraules del corb.

Quan arribava de la feina,

cercava temps per a poder llegir els llibres

que em deixava la Luzia.

A poc a poc, casa meva

es va anar omplint de llibres

i el quadern de Veu, de paraules.

—A la meva mare li hauria agradat saber

que els seus llibres vénen cap aquí

—va dir un dia la Luzia.

Jo passava hores llegint en veu alta,

al sofà,

amb Veu a l’espatlla.

De vegades ell s’adormia així,

arrupit damunt meu,

cap contra cap.

De vegades vaig a la llibreria del barri

i agafo algun llibre de poesia.

Avui, per exemple, he llegit amb Veu

un llibre de Lupe Gómez

i un altre de Charo Lopes.

En algun moment he pensat

a passar en net les paraules de Veu,

posar-los un títol

i enviar el llibre a un premi literari

o a una editorial.

Cada cop m’agrada més el seu estil…

De fet, ho continuo pensant.

Pel que veig,

i després d’haver llegit poesia

durant tot aquest temps,

la poesia de Veu és més interessant

que no pas alguns dels llibres de poesia que conec.

Segurament, Veu guanyaria algun premi important,

seria digne de veure!

Un corb!

Un corb,

veu principal de la literatura actual.

Umm…

Fins i tot podria guanyar el premi

a l’autor de l’any…

I després, amb sort,

arribarien les traduccions

i seria un fenomen mundial…

Umm…

Des que llegeixo poesia

tinc molta imaginació

i m’emociono amb qualsevol cosa.

Però m’agrada somniar que un corb

entra dins la història de la literatura.

Algun dia ho comentaré a la Luzia,

tot i que no m’hi atreveixo.

Tampoc no m’atreveixo a dir-li

que l’estimo.

De vegades ella es queda amb nosaltres

i llegim poesia plegats.

I després escoltem la Veu,

que sempre té ganes de parlar

després d’un bon llibre.

—Ara’m per sempre!

—Ara’m per sempre!

—ha exclamat avui Veu,

abans d’adormir-se

entre el cap de la Luzia

i el meu.

La Luzia ha repetit Ara’m per sempre.

I jo he escrit al llibre de poesia de Veu:

Ara’m per sempre.

La Luzia ha sospirat.

Hem anat cap al llit plegats.

La poesia ha canviat la meva vida.

Demà serà un altre dia.

Sempre.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.