Llocs tancats

Havia vingut a cavall d’una mula i llavors les veïnes havien rondinat i havien rebufat i tot fou: apa, i encara deu pensar que és als Pazos de Ulloa! I ni ho sabien, però s’estrenyien les bruses sobre les mamelles les dues alhora i au i oh i merda i mitja però encara rai que els havia entrat per l’ull dret l’esquifit galop de la mula bruna i el petit aixovar de qui la muntava. La pena de totes dues era no veure-hi a través de portes com si fossin vidres, llampmemati, i amb l’arribada al casalot d’algú de fora que el reclamava en propietat, apuntalat per tots quatre punts cardinals pels seus quatre cognoms –dos guions al mig com si fossin bigues. I hi hagué qui va dir que els cognoms es poden comprar com sacs de pomes i que els dos guions són cosa de llepafils, de no voler-se quedar amb el López o amb el Díaz només. Llepafils. I, així, li anaven fent un vestit nou quan, fora del casalot, ja no hi quedava ni l’ombra del genet ni l’olor de la cavalleria i, tal com s’oblida el fum de l’últim coet de la festa, van fer mitja volta, les veïnes, i se’n van anar a criticar-ne una altra.

A la taverna hi hagué qui va remullar els quatre cognoms aquells en un sol y sombra. El del mig és anglès. I quin és el del mig de quatre, babau? Que un dels del mig és nom anglès i això va fer créixer qui entrés al casalot per la porta del pati sense ni tan sols descavalcar la muntura. Ho sap el ferrer, que li ha llogat la cavalleria per un mes i li ha donat plata de fora. I això dels noms? El nom l’hi ha deixat al document que han signat perquè no li torni la bèstia que no és. Van sonar les fitxes del dòmino sobre la taula com si es desmaiés un esquelet sobre la pròpia llosa. Saps què et dic? Que no es pot confiar en la gent de fora, per molt que el seu avi fos o fes. Caldria tenir una justícia diferent, sembrar un costum que fos profitós entre el poble, és a dir: si una casa queda buida i no és reclamada durant més de tants anys, passarà a disposició de qui la vulgui i la pugui mantenir. Parles d’una casa com si fos un gos abandonat? I doncs, què són les cases, sinó animals abandonats? Que no es moren, si no se’n té cura, no acaben caient?

El ferrer no va voler anar aquella nit a la taverna perquè n’havia donat la paraula i qui escup damunt la mà per donar-la és de tan bons pares com qui escup a la mà per agafar la maça i les tenalles, hereu de Vulcà. El ferrer era un poeta oral perquè no tenia prou mans per a picar damunt del metall i escriure, així que la nit la passava llegint i el dia fotent hòsties al ferro mentre declamava versos que se n’anaven tan bon punt li sortien de la boca com cercles de fum; tampoc podia fumar ni gratar-se on li picava, el ferrer. S’havia quedat atrapat en aquella veu fonda que deixava anar les esses com una criatura i les erres com un bufador i li havia promès no dir res, com a mínim, durant els dies que trigués a acomodar-se a la casa i sortir al poble a buscar les primeres vitualles. S’emportava la mula, acabada de ferrar, i la paraula i això, per a un ferrer poeta, és com si se li haguessin emportat l’ànima com a ostatge.

El notari havia fet un cabdell amb els paperots i els havia lligat amb una veta púrpura amb què marcava les coses importants i escatades. Per fi havia posat el punt final en l’escriptura d’acceptació d’aquella heretat que havia quedat en suspens durant tantes generacions que feien relliscar l’embalum de la mola de pedra i fusta del casalot de Portavia. Després va encendre un cigar curt i negre com una presa de xocolata i se’n va felicitar amb dues pipades que li van xiular dins els pulmons. En lila més clar ja tenia mig fet el seu testament.

Les dues veïnes van obrir-se en magnòlia perquè la Balbina es posés al centre i els ho expliqués. Aquella nit, per primera vegada en molts anys, no dormia a la Portavia, sinó al seu propi llit. No aclucaré l’ull. No hi he dormit ni una sola nit, en aquest llit, només la del casament i no vaig dormir, ja sabeu. Hi vaig fer totes les filles, en aquest llit, però van ser totes a la llum del dia, que prou sap déu que he dedicat la vida sencera a tenir cura del casalot a les nits, i que em sé el nom de tots els ratolins, que a l’habitació encara és calenta la cendra de la llar de foc i la llana del matalàs té ben marcada la forma del meu cos. Les veïnes van fer que sí amb el cap, i fins i tot una es va fer la imatge mental del clot al matalàs i l’altra va pensar en quant devia haver guanyat la Balbina per poder dormir gairebé d’hotel durant els últims quaranta anys.

El que les veïnes no sabien, ni el ferrer, ni el notari ni la patuleia de la taverna, era que la Balbina es treia de la màniga el mocador del nas per eixugar-se el degotall de la pena, no pas d’haver perdut la feina, que prou que li havien promès els quatre cognoms de passar-la al torn de dia per netejar i cuinar, que a veure qui li canviava a ella l’horari després de quaranta anys fent el mussol amb llibertat per la Portavia. El pitjor de tot allò de l’arribada era acomiadar-se de la senyora Catarina, xssst, silenci, muts, ningú en pot saber res, Balbina, o et prendran per boja, però les pèrdues les ploraràs i va tornar a mirar l’escut d’armes sobre el frontispici: un pont, sis rodelles sobre fons atzur, les tres fulles de figuera dels Figueroa i el bust petri del fantasma, tal com se li apareixia tres nits cada setmana.

I Quatrecognoms va picar amb els colzes i amb els talons per veure si aconseguia esponjar el matalàs endurit i donar-li una altra forma. Li era difícil trobar assossec, tota la casa feia olor de lleixiu i de bullit, cols, verdura, no sabia què era allò però el cos i la ment no se li calmaven gens, amb aquella ferum. Havia matat la llum de la llàntia i només quedaven les brases de la llar de foc i va ser així com va poder veure, mig translúcid, mig a contrallum, aquell cos embolicat en fum o gasa, no se sabia bé perquè no es deixava tocar, només el tocava ella grimpant pel llit per damunt del seu cos, recolzant-se primer als turmells, després als genolls i al maluc, desvetllant-ho tot al seu pas lent i gèlid, fins a despertar-se amb un petó fred i aspre que feia gust de pany de porta però que escombrava tots els sentits.

Per fi t’he trobat. Quatrecognomsdosguions va deixar-se arrencar botons i vetes i anonimat i va saludar la Catarina com acostumaven a fer-ho anys enrere, quan totes dues eren joves, lliures i eren vives. La muntura es va esvalotar al pati perquè tothom sap que poden olorar els esperits i va sonar la tronada, que és el que passa quan dos s’ajunten.