Terra sense Mal

Els cossos suraren al manglar. Un matí en va arribar un de nu, inflat, sense cara, rosegat, potser, pels sirís i pels peixos. Després en van anar apareixent més, cada dia quan despuntava l’alba, i de la mateixa manera: sense mans ni cervell, sense ni tan sols cara per a mirar. Llavors, el poble va demanar a la dona què succeïa. Uns remugaven que allà hi havia les víctimes de la reina Janduí i de les seves guerreres de l’interior, que tant agradaven als gallecs, aquests que ara es pensaven que manaven sobre les aigües i els arbres. Uns altres feien volar rum-rums al bosc, diu que diu que la Mare de Déu sagrada dels portuguesos s’ennuegava amb els impius que en renegaven. 

Per tal de saber la veritat, la dona va abandonar el llogaret durant uns quants dies, hi hagué qui va dir que demanaria consell a Abaçaí. Es va emportar la xurema sagrada i va pintar-se el cos amb la memòria de les que havien estat. Quan va tornar, estava prima i va parlar per a totes. Les mestres li havien fet veure el famolenc Ipuriara nedant entre el fang; tanmateix, també li havien assenyalat el camí fins a la Terra sense Mal. Aleshores es va fer el silenci. La Terra sense Mal. Tothom recordava quan, amb l’ajut d’ells, els maíras gallecs havien derrotat els portuguesos i els pares jesuïtes havien estat expulsats de les aldees. Es van acabar les paraules de ferro i pólvora. Els inferns i els pecats. Amb tot, ara aquells mateixos maíras devoraven la selva i duien vaixells fins a les platges, carregats d’homes i de dones amb el color de la nit calma. Ho feien en nom de la República Gallega i de la Companyia Gallega d’Índies. Tal vegada, amb el camí a la Terra sense Mal hi hauria un altre futur, tal vegada… 

—El desconcert és un arbre molt alt —va afirmar una noia.

La dona va fer que sí quan va sentir aquelles paraules. La va acaronar. Anirien plegades fins a Compostela de Recife, i allà demanarien per parlar amb el governador, un home barbut amb qui ja havien signat pactes. Totes dues, d’aquesta manera, van començar a fer uns quants dies de camí. Travessaren horitzons de verds infinits. Van obrir corriols solitaris. Van alimentar-se de fruits de coaçú i xatobá. Begueren suc àcid de xenipapo, foc a la pell estimant-se tan soles. I, silents, van travessar territoris d’uns altres pobles per a no alertar la guerra ni incomodar els més vells. Fins que, per fi, després d’unes quantes albades, van albirar la ciutat que s’alçava rere la murada. Així, totes dues van traspassar la porta de Santiago amb els cossos pintats i els ornaments als cabells.

La ciutat bullia en carrers plens de gom a gom. La ferum estovava l’enteniment i els arbres eren parets sense ombra. A més de soldats, en van veure unes altres com elles, vestides ja a la manera de les europees, també esclaves que portaven ombrel·les de dones blanques i, evidentment, fileres d’homes negres que carregaven mercaderies des del moll. Van sentir, tot d’un plegat, el tuf de la sang i, com per atzar, totes dues van pensar en flors de mandacarú per allunyar tanta tristor. Tot seguit, van travessar un pont llarg que comunicava amb una illa. La més gran semblava embadalida de veure les cases i les bèsties i de passejar per aquell tronc gegantí que anava d’un cantó a un altre de la maresma amb arcs de pedra i de fusta. L’altra sabia on havia d’anar. Coneixia la ciutat, caminava decidida per carrerons i passatges. Quan la més jove li va demanar quan era que havia estat allí, en aquella munió de gent, la dona li respongué que mai no havia necessitat venir a veure els blancs. Els europeus sempre les havien trobades abans, empesos per l’abundància de metall groc, sucre i fusta vermella. Per contra, havia estat la xurema sagrada la que li havia ensenyat els camins per a arribar-hi, com també havia covat l’orgull i la memòria del que eren.

El governador va decidir de rebre aquella reina índia, que feia anys li havia ofert suport en la seva lluita contra portuguesos i castellans. Ho va fer, en part, perquè, des de Compostela, la República havia enviat la vetlladora major per a fiscalitzar la companyia i aquells territoris allunyats. Aquella dona es devia haver endut una bona impressió de la ciutat que ell alçava enmig dels salvatges. Per això ja li havia ensenyat el zoològic, els carrers empedrats, els canals, la sinagoga… Ara comprovaria també la benvolença amb què allà tractaven els indígenes. Va rumiar-hi. El Palau del Govern era un edifici rectangular amb dues torres altes, l’una feia de fanal i, l’altra, d’observatori astronòmic, i era a prop del Castell de les Cinc Puntes. Havia de pensar bé el lloc on rebria les índies per provocar-los admiració, tant a elles com a la vetlladora. Així que va triar la sala d’audiències, amb les fustes de peroba rosa i els quadres acolorits sobre aquella terra fabulosa. Les dues natives van arribar amb la pell pintada, guarnida amb signes estranys, ben diferents dels de la tribu de les Janduí, de les quals es veu que eren enemigues. El governador va romandre assegut en una cadira alta i va oferir un escambell baix a les dues dones. Dempeus, gairebé oculta en les ombres, la vetlladora major de la República va mirar l’escena des d’un racó de la sala.

—Aquells que vosaltres mateu alimenten el temible Ipuriara —digué la nativa.

El governador va notar-se incòmode en sentir supersticions que amb prou feines comprenia. De cop i volta, s’havia posat nerviós pel que pogués pensar la vetlladora, una dona que semblava creure realment en els principis de justícia de la pròspera República de les Santes Germandats de Galícia.

—Jo he vist com llençàveu al manglar la carn humiliada de les esclaves.

—Jo he vist com hi escampàveu els cossos assassinats de les que habiten al bosc.

El governador va aixecar-se enfadat. Com és que l’índia sabia això?

—Vinc només per advertir-vos que l’Ipuriara, el monstruós home-peix que heu despertat, acabarà devorant-vos a tots en una pesta sense remei.

—Vinc només per exigir-vos que atureu la matança, que s’acabi aquesta cobdícia que us infecta i us mata. 

—Potser ja és massa tard.

Llavors les natives es van aixecar. Van mirar de fit a fit el rostre ocult de la vetlladora i van saber que, en aquelles pupil·les femenines, hi havia també els somnis d’una terra diferent. El governador va estar-se callat, sense atrevir-se ni tan sols a detenir-les. Tot seguit, la vetlladora major, tancant els ulls, va comprendre que les dues dones portaven al damunt el camí cap a la Terra sense Mal. La mateixa que ella, des que era una nena a Compostela, feia tota la vida que cercava.

(Traducció del gallec d’Eduard Velasco)