L’essencial. Conte de Nadal

(Fa deu dies vaig ensopegar amb aquest conte de Nadal en un tren que anava de Figueres a Madrid. El dedico a tots els passatgers del vagó; i en especial a en Jesús i la Maria, que no el llegiran.)

Tot de cabdells d’abrics plegats amb més o menys gràcia i encabits entre maletes de totes les mides i colors ens envolten al cotxe número 8 d’un AVE que sortirà de Figueres havent dinat i arribarà a l’estació d’Atocha de Madrid al vespre. Les finestres de moment ens mostren aquesta estació grisa i cimentada que és la de Figueres-Vilafant, fins que apareix un home de mitjana edat que arrossega una maleta grossa de rodetes i una senyora d’edat avançadíssima amb caminador. Els ajuden a pujar, la dona gemega quan l’alcen pels braços, l’home plega el caminador i els abrics i ho entafora tot en el primer forat que troba, després fa un sobreesforç per deixar també la maleta ben col·locada damunt dels seus caps. La senyora, sense l’abric ni el caminador, amb les mans plegades damunt d’una faldilla de quadrets blancs i negres, sembla un ocell indefens. Tanca els ulls i fa uns gemecs finíssims, no se sap si resa o es queixa. Fins que la sentim.

—Ai, ai, ai, Jesús, Jesús, Jesús.
—Xxxt, no cridis.
—No crido, no crido, no crido.
—Mare, som al tren, hi ha ple de gent, veus que tothom llegeix o treballa?
—Al tren, papà? Al tren, dius? Què hi fem, al tren?
—Anem a Madrid, Maria.
—A Madrid? A la capital? Per què hi anem, a Madrid, papà? Que no hi estàvem bé, al poble?
—Anem al poble, però per anar-hi primer hem d’arribar a Madrid.
—El poble, el poble. Jo vull sortir del poble, papà.
—Ja en vas sortir, mare. Ja en vas sortir. Abaixa el to.

L’home s’aixeca, li posa les mans a les galtes a la seva mare i li parla fluixet, per calmar-la. Al vagó és veritat que tothom llegia o treballava, i alguns hem deixat de fer-ho perquè aquell ocellet de faldilla de quadres i jersei d’angora blanc cru, aquella senyora vellíssima que seu amb les cames juntes i escolta el seu fill amb uns ulls que no se sap ben bé quin any miren, ens ha arrencat de la nostra concentració cap endins, aquella mena de bombolla invisible que ens creem quan fem viatges llargs en tren, que sortim de casa tenint ja ben clar a què dedicarem aquelles hores, bolígraf, llibreta, un parell de llibres, aquell informe llarg que vam imprimir ahir.

La senyora es calma, el seu fill treu el mòbil i imagino que escriu als seus germans, si no és fill únic, o a la dona, per dir-los que la mare i ell ja són al tren camí de Madrid. «Està tranquil·la?», sospito que li pregunten de seguida en una bafarada del WhatsApp, i estic segura que ell menteix pietosament: «Sí, tot controlat».

—Ai, ai, ai, Jesús, Jesús, Jesús.
—Xxxt, no cridis.
—No crido, no crido, no crido.
—Mare, calma.
—On som? Qui són tots aquests? Papà, papà, què passa que no dius res?
—Som al tren, mare. Hem de fer silenci. Hi ha més gent al vagó i volen descansar.
—Xxxt, a dormir, a dormir, papà.
—Sí, dorm, Maria, dorm.
—Xxxt, a dormir, Manel, a dormir, Flora, a dormir, Ramon.
—Tots a dormir.
—Tots, tots, tots. Fa fred, fa fred, escalfa’ns el llit, papà.
—Ja us l’he escalfat.
—A tots?
—A tots, Maria.
—A la Flora també?
—No, la Flora que dormi amb tu.
—Flora, vine, vine, vine.

La senyora tanca els ulls i abraça un cosset invisible. L’home se la mira un moment, sense cap expressió al rostre més enllà d’un cansament que és tan visible que no m’estranyaria que prengués cos i acabés sent un núvol fosc surant-li sempiternament damunt del cap. Torna al mòbil i vull pensar que escriu al grup de la família: «Ja dorm.» Potser afegeix: «Amb la tia Flora», i hi posa un cor vermell, o un cor trencat.

Aprofitant que la senyora Maria dorm, tots tornem als nostres llibres o pantalles, però juraria que no hi tornem del tot, que ja hi ha un fil d’atenció que ens lligarà a ella fins que baixem del tren.

—Ai, ai, ai, Jesús, Jesús, Jesús.
—Xxxt, no cridis.
—No crido, no crido, no crido.
—Què et passa?
—La Flora, Jesús. La Floreta, no la trobo, on és?
—Mare, la Flora es va morir.
—La Flora?
—Sí, mare.
—I el Manel?
—El tiet Manel també, mare. I el tiet Ramon. Són tots morts.
—Papà, no pot ser.
—Mare, sóc el Jesús, el teu fill, són tots morts. Els hem enterrat a tots, creu-me.
—No pot ser. Són al poble.
—Són al poble, sí. Enterrats.
—Jo vull sortir del poble, papà.
—Ja en vas sortir, mare. Et vas casar amb el pare, te’n recordes?
—Em vaig casar, papà?
—Amb el Josep, el català.
—Amb el Josep, el català?
—Sí, mare.
—I va venir la Flora?
—Van venir tots.
—Flora, Floreta, dorm, dorm.

La senyora ocell es torna a adormir, abraçada un altre cop a aquella Flora, Floreta invisible que només ella veu. El seu fill respira fondo i tanca els ulls.

—Dorms, fill meu?
—Sí, mare.
—Ton pare deu estar a punt d’arribar. Et farà un petó de bona nit, no pateixis. Tu dorm.
—El pare és…
—Què, fill meu?
—Res, mare, tinc son.
—Ai, ai, ai, Jesús, Jesús, Jesús.
—Què, mare?
—Vull sortir del poble.
—En sortiràs, Maria.
—Sí?
—Sí, creu-me.
—Com ho saps?
—Ho intueixo.
—Em deixaràs marxar, papà?
—Fugiràs amb el Josep, Maria.
—Fugiré, papà?
—Sí, de mi i del poble.

Es fa un silenci tan gros al vagó quan el tren s’atura a Girona que em fa l’efecte que sento els batecs accelerats de tots els meus companys de viatge.

—Fugiré amb el Josep.
—Sí.
—Viurem lluny.
—Sí.
—Tindrem molts fills.
—Sí.
—I no tornaré mai més al poble, papà.
—No, fins que jo em mori, no.
—No et moris, papà.
—Descansa, mare, si us plau.
—Tu també, ocellet meu.

La Maria tanca els ulls. El Jesús també, i recolza el cap a l’espatlla de sa mare, en un gest anatòmicament poc possible, només un moment. Una mà d’ella, com una ala de pardal, li acaricia la galta i tot el vagó acota el cap perquè als seients 1A i 1B del cotxe 8 de l’AVE que va a Madrid la intimitat i la calma d’abans de la tempesta facin un petit miracle. Al vagó hi ha algú que reté aquella escena sense necessitar escriure’n res en cap llibreta. No n’oblidarà l’essencial.