Conte de Nadal

Instruments que afinen, olor de nervis pre-adolescents, xiuxiueigs adults, totes les cadires plenes de pares i mares amb els abrics plegats a la falda i la càmera del mòbil a punt. Els llums s’apaguen. S’il·lumina l’escenari. La directora de l’escola de música dóna la benvinguda a tothom i comencen les audicions de Nadal.

Una nena amb una guitarra més grossa que ella tocarà una cançó tradicional que no entendrem d’on és després que li ajustin el faristol a la seva alçada i li posin un tamboret al costat de la cadira perquè hi recolzi els peus. Li tremolarà el pols, el silenci de la sala serà tan intens que se’ns ficarà dins de la gola i la cançó, de menys d’un minut, se’ns farà eterna per l’empatia extrema que ens eriçarà la pell. Quan la nena baixi de la cadira fent servir el tamboret d’escala i deixi la guitarra a terra per saludar el públic, esclatarem en uns aplaudiments plens de tendresa i descans després d’haver patit amb ella seixanta segons llargs com un trimestre d’assajos.

Un noi amb una flauta travessera pujarà a l’escenari acompanyat del seu professor, que s’asseurà al piano i anirà tocant tecles fins que ensopeguin la nota adequada. Aquell tecleig intermitent i aquell joc de mirades entre alumne i professor serà com un curt d’intriga de la bona per als que seiem a la sala esperant en silenci. Començarà la cançó, una peça clàssica, i per sort la flauta ens transportarà cap als nostres pensaments, desconnectarem del que passa dalt de la tarima i repassarem el que hem de fer aquest vespre. De sobte l’última nota surarà en l’aire, ens despertarem i aplaudirem el flautista que lluirà unes galtes vermelles no se sap si de l’esforç de bufar o de la basarda de ser observat i sobretot escoltat per tanta gent.

Un nen s’asseu davant del piano, li ajusten el tamboret, ell deixa la partitura al faristol i mira els seus pares. La mare engega la càmera del mòbil. Toca una melodia coneguda d’una pel·lícula, tots la seguim amb el cap, les mans, els peus, discretament, per no trencar-li la concentració. Fa la sensació que encertar la nota que toca en cada moment és pura carambola però la cançó sorprenentment va sortint de dins del piano i el nen, que gairebé no arriba a terra, l’acompanya amb petits cops de cap que són com empentes per seguir acariciant les tecles i vèncer la temptació de sortir corrents no ja de l’escenari sinó fins i tot de l’escola de música. Quan acaba, s’aixeca i saluda, tot alhora en un sol moviment incomprensible, i desapareix cap a la sala d’assaig abans que hàgim aplaudit tres vegades seguides.

Una noia surt sola, sense instrument, només amb un micròfon. Murmuris a la sala. Ella mira al buit, a la foscor del públic, buscant un no-res que la concentri i li faci oblidar que és el centre d’atenció. Duu un pentinat asimètric que li tapa mitja cara, només li veiem un ull, el nas i mitja boca. El seu professor s’asseu al piano, toca una tecla, ella se’l mira i li fa que sí amb el cap. El piano arrenca i ella segueix muda comptant compassos amb una mà, dissimuladament, tamborinejant-li a la cuixa dreta. Aquells segons de silenci creen molta expectació, qui més qui menys imagina que una veu celestial ens seduirà durant els propers minuts. L’espera es fa llarga.

Quan la noia canta el primer vers se’ns glaça la sang. Té un fil de veu esquerdat, no s’entén què diu i sembla que no deixarà de mirar-se els peus mentre duri la cançó. A poc a poc identifiquem què canta, una història d’amor molt dissortada plena d’imatges exageradament tràgiques de cossos nus estimant-se fins a la mort que no escauen gens a la veu pre-adolescent que ens ho intenta cantar. S’acosta la tornada, la cançó s’aventura llarga i tots els cors de la sala bateguen compassats al de la noia del pentinat asimètric. Som ella. Cantaríem com ella. Esquerdats, cap endins, inintel·ligibles.

La cançó és molt coneguda, ens en sabem la lletra. Cantaríem com ella? El professor al piano mira cap al públic i quan arrenca la tornada el sentim cantar com si li anés la vida. La noia es gira un moment, se li endevina un mig somriure rere el serrell tort, i després torna a col·locar-se com abans, la vista als peus, la veu prima i potser una mica menys esquerdada, i la tornada que s’estira com un xiclet. Un pare darrere nostre comença a murmurar, ens girem per fer-li un gest perquè calli i ens adonem que també canta. Després s’hi afegeix l’àvia que té al costat. El professor fa que sí amb el cap, i la veu prima de la noia comença a agafar una mica de gruix. Dos pares més s’hi sumen, un parell de mares piquen de mans, els més petits de la sala, distrets i avorrits fins ara, en sentir aplaudir s’hi afegeixen. I acabem la tornada cantant tots a ple pulmó aquella història de cossos que pateixen quan s’estimen i també quan no s’estimen.

La segona part de la cançó la torna a cantar a la seva manera la noia tota sola, però ara es mira una mica menys les sabates, el serrell ha decidit cedir terreny a la cara, que se li ha il·luminat una mica, i l’audiència que som nosaltres esperem amb ànsia que torni a tocar la tornada. I arriba, i uns segons abans se sent com tot el públic agafa aire, s’omple els pulmons i s’humiteja els llavis, i la noia alça la vista i ens mira i la directora de l’escola decideix encendre tots els llums i la sala ara s’emplena de la tornada més tronada que es pugui imaginar, tornada que sona com una nadala que ens uneix a tots en la complicitat d’ajudar a vèncer el pànic escènic a la noia del pentinat asimètric.

I acabarà la cançó i ens trobarà a tots drets. Aplaudiments. El professor amb els ulls entelats. Un somriure sencer farà que el serrell es retiri del tot d’escena. Ningú no ho haurà gravat amb el mòbil però no se’ns oblidarà mai. Recollirem els abrics, ens desitjarem bones festes, recuperarem els fills i els seus instruments, sortirem de l’escola i anant cap a casa o potser fent el sopar o plegant la roba o dutxant-nos ens vindrà una tornada tronada al cap i cantarem amors tortuosos que vencen pànics i serrells per Nadal.