Pardines que parlen

Treballen els anys com els tèrmits. Treballa la vida com una serp d’heura que grimpa pels murs. Treballa l’oblit mentre ningú no arriba per frenar-lo amb l’espasa sagnadora dels records. Penalonga dorm un son curull de somnis, un film d’ombres i fantasmes, un pleniluni vermell que no cessa. 

El diari m’ha enviat a fer la crònica dels camins cegats, de les aldees a les quals no torna ningú perquè els fou decretada la derrota en un edicte anònim com un libel. Vaig en el meu tot terreny de tercera mà amb l’emoció, no exempta de temor, de les pioneres que es van aventurar en el salvatge oest. M’obro pas per l’imperi dels esbarzers, pel domini de les ortigues i dels llangardaixos, cap a un passat que sempre m’ha costat imaginar.

Començo per Penalonga. Ho faig recordant la manera d’esperonar les criatures perquè es mengin primer el mos que menys els agrada, amb la promesa d’obtenir, al final, una gratificació saborosa. En el meu cas, tal vegada la recompensa serà un contracte fix. En la llista de trenta-una poblacions, les necessàries per omplir cada dia de l’agost, apareix aquest lloc situat a set-cents metres sobre el nivell del mal, una vall entre muntanyes d’altitud diversa. Per al coordinador de la secció és un nom més, per a mi és dolor en carn viva. Dolor heretat com el color dels ulls, la textura dels cabells o el nas. Tanmateix, ell no ho sap i jo no l’hi diré.

L’àvia no podia veure un ganivet sense posar-se a plorar. El psiquiatre deia que patia belonefòbia, por insuperable a tots els objectes tallants i punxeguts. No recordo veure-la pelar una patata ni tallar una llesca de pa per donar-me el berenar quan la visitava. Malgrat que s’ocupava de la casa, com gairebé totes les dones de la seva generació, hi havia un munt de coses en què l’havien d’ajudar. 

Mai no havia estat aquí, però en reconec la placeta al voltant de la qual es distribueixen les cases. Conservo les fotografies que va fer el besavi quan va venir de Cuba. L’àvia recordava la càmera Ernemann, que s’obria com un petit acordió i recollia les imatges que ell, en acabat, revelaria en el seu elemental laboratori.

He dit cases, encara que n’hauria d’haver dit pardines. Ara soc jo qui els fa fotografies amb una Nikon digital que em van regalar mos pares quan vaig acabar la carrera. Pardines, edificis en ruïnes. Quatre. Quatre històries enrunades com castells de sorra a la vora del terror que va ser mar amarga batent contra els murs.

La casa dels meus avantpassats. Àmplia balconada i corral tancat. La gran portalada dreta, però declinant, sostinguda per una única frontissa gastada pel rovell. La llar de foc, quadrangular, que un temps estigué guarnida en totes quatre cantonades per olles de fang. Com per miracle, en sobreviu una en la confluència de les dues cares adjacents del prisma que encara no ha abatut el vent. 

Tanco els ulls i el meu cervell recompon l’edifici gràcies a les fotografies que tantes vegades he contemplat. Al davant, l’àvia és l’única noia entre tres nois adolescents. Torno a obrir els ulls i la realitat em colpeja com una enemiga cruel. Decideixo entrar-hi, fins i tot sabent el perill que corro. La part baixa és un caos de runa i mobles desfets. La gran amenaça és el sostre, inexistent en molts espais de la que fou la planta alta. Em venen calfreds, però inicio una pujada tan arriscada com cautelosa. 

Grinyolen els taulons, cosa que és un avís. Multiplico la prudència i camino a tocar de les parets, on el terra sembla estar més ferm. En tres de les vuit habitacions, les parets pengen en lloc de recolzar en el terra que no hi és. Les altres cinc han tingut una sort desigual. N’hi ha una gairebé intacta, amb un armari encastat. N’obro la porta i descobreixo que té un doble fons. Cerco dins la motxilla una petita navalla amb què faig palanca per alçar la tapa i accedir a l’amagatall. Cedeix enmig d’un núvol de pols. Així que cau la polseguera, puc veure al fons un quadern de tapes dures, d’aquells que es feien servir per dur la comptabilitat, i una carpeta farcida de papers, de vetes vermelles descolorides pel temps.

Amb la càrrega, la baixada es fa més dificultosa que no pas la pujada. Tanmateix, m’oblido de la cautela perquè una força invisible m’impulsa a sortir-ne de seguida. Un cop fora, em fixo, a poc a poc, en les altres pardines. El d’escala amb replà, on la meva àvia jugava amb en Tino i la Rosiña a fer que prenien un cafè imaginari en tasses d’herba de melic. La de l’infaust senyor Onofre (quan en pronunciava el nom, cosa que feia poques vegades, la veu de l’àvia s’enronquia). La de les germanes soles i grans, totes dues casades per poders amb els que havien estat els seus xicots aquí i que mai no van tornar d’allà. 

Havia sabut del crim per l’hemeroteca del diari. Encara estudiava la carrera. Mentre cercava velles notícies del municipi en què s’assenten les meves arrels paternes, vaig topar amb el que havia succeït setanta-cinc anys enrere. Un sexagenari, en un rampell –avui en dirien brot psicòtic o alguna cosa així–, havia matat a trets tots els habitants de Penalonga i després s’havia suïcidat. Tretze, amb presumpte autor de la massacre, els cadàvers que van aparèixer a l’escenari de la tragèdia. Una noieta va salvar la vida perquè va sortir corrents i va anar a refugiar-se amb la mestra.

‘La noieta era jo –em va dir l’àvia quan li vaig comunicar la meva troballa. Havia intentat clavar un ganivet a aquell home que pretenia abusar de mi. Ell va embogir. Va anar a casa seva a buscar l’escopeta i va entrar en les altres tres, que tenien les portes obertes com era costum. No quedà ningú viu, tret d’aquesta que et parla. Vaig sortir corrents, temorosa del que acabava de fer. Em semblava sentir crits i trets barrejats amb els batecs del propi cor. Vaig anar a demanar ajut a la senyora Clara, a A Castiñeira, a dos quilòmetres de Penalonga. Visc amb el remordiment de ser la culpable de tot. Mai hi he volgut tornar’. I l’àvia es capficava en aquell lloc del pensament que li posava els ulls tristos.

Asseguda al cotxe, llegeixo el llibre de comptes i cerco entre els documents del besavi. Hi descobreixo que tots van morir per un deute de 20.000 rals que havia contret el tal Onofre amb el meu avi. Avalat amb la millor finca de l’home, el termini per al pagament vencia el dia dels fets. 

Deixo per demà la visita a Castroncelo, l’aldea que es va cremar sencera fa més de mig segle, i vaig a trobar l’àvia. Quan li explico tot, un somriure endarrerit més de vuitanta anys se li instal·la als ulls.

Traducció del gallec d’Eduard Velasco