La consulta d’Arenys de Munt, com la determinació d’un poble va despertar un país

‘Arenyencs, interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de dir el seu sufragi i tenint present que aquest acte simbòlic presideix la realitat present, proclamem Arenys de Munt primer municipi que ha votat lliurement i democràticament la independència de la nació catalana.’ Amb aquestes paraules s’acabava la llarga jornada del 13 de setembre de 2009 una diada històrica a Arenys de Munt (Maresme).

Es desfermava l’eufòria després de mesos de feina i tensió. El crit era unànime: ‘Aquí comença la nostra independència!’ Era la primera vegada que els ciutadans dels Països Catalans eren consultats sobre la independència. El resultat va ser aclaparador: el 96,33 % va votar sí. Amb un gest tan senzill com un vot canviaven el rumb del país i Arenys de Munt passava a la història com el poble que havia començat el procés independentista actual. Una guspira que va portar al Primer d’Octubre.

Un gest que va canviar la societat

‘Ara sembla impossible, però en el 2009 parlar d’independència no era comú i encara menys parlar de fer un referèndum. Plantejar obertament fer una consulta d’independència va ser gairebé un acte revolucionari’. Va canviar la dinàmica del país i sobretot vam perdre la por’ explica Ximenis, portaveu de la consulta i regidor de la CUP, partit que va impulsar el projecte presentant una moció al ple d’Arenys de Munt. Una idea que és compartida per Albert Tarrés, membre de la Comissió Organitzadora que recorda el que va passar com un canvi de mentalitat:  ‘Fins llavors, la paraula d’independència era tabú.’

I és que la consulta d’Arenys de Munt, com embrió de les consultes que es van fer desprès, va fer expandir la paraula i el concepte independència per tots els racons del país. La van posar a l’agenda política i van possibilitar que se’n parles al carrer. Els independentistes van poder explicar les seves propostes i el que va ser més significatiu: es va passar del desig a debatre obertament com arribar a l’objectiu.

Carles Móra, batlle de la localitat en aquell moment, ho té clar: ‘Arenys de Munt va esdevenir la punta de llança de l’independentisme.’ Però això no vol dir que els promotors de la consulta no tinguessin arrels en tot el moviment que els havia precedits. Quan Móra parla d’aquells dies vol recordar que l’independentisme ve de molt lluny: ‘Hi ha molta gent que hi ha deixat la sang i la salut, per aquesta idea. Allò que vam fer nosaltres no és gaire meritori. No es pot comparar el nostre sacrifici amb el dels represaliats de l’1-O, o els presos i exiliats. Nosaltres ens ho vam passar molt bé i no vam patir tant’.

Encara més: la moció que es va presentar al ple tenia el propòsti que l’ajuntament cedís la sala municipal per a recollir signatures en suport d’una iniciativa legislativa popular (ILP) perquè el Parlament de Catalunya discutís i aprovés una llei de convocatòria de referèndum d’autodeterminació. Però els partits, incloent-hi els independentistes, van tombar aquella proposta al parlament.

Arenys de Munt es va transformar en una festa per la democràcia

Aquell 13 de setembre, la riera d’Arenys es va omplir de gom a gom, i les cues per a votar van durar tot el dia. Hi havia música al carrer, dinars populars i una riuada de gent de tot arreu. Es respirava un ambient indescriptible, que no s’havia viscut mai fins aleshores, un ambient de victòria. D’alguna manera els independentistes es van comptar per primera vegada. I, fent-ho, es van adonar que eren molts més que no es deia. I van veure també que junts eren molt més forts. No calia esperar un senyal dels polítics. Es podia actuar de manera directa.

Es van viure situacions que eren totalment noves però que, vistes ara, amb la perspectiva que dóna la història, recorden el Primer d’Octubre. La de al multitud obrint pas i aplaudint la gent gran perquè pogués votar ha estat un símbol d’una manera de fer. Albert Tarrés explica que la cosa més colpidora d’aquell 13 de setembre a Arenys de Munt va ser veure votar la gent gran, emocionada. Recorda que es va improvisar una urna perquè els qui no tenien els papers necessaris per a votar ho poguessin fer. Aquells vots no es van comptabilitzar, però s’havia de trobar una fórmula perquè tothom pogués expressar el seu anhel.

Si alguna cosa va sorprendre aquell dia va ser l’alegria de la gent. Una alegria sense por. En aquell moment no estàvem acostumats a veure gent contenta ficant el seu vot en una urna. En les altres convocatòries electorals no hi havia il·lusió. ‘Hi havia un entusiasme que s’encomanava’, explica Móra. El resultat no era vinculant, però aquell dia va evidenciar que molts catalans compartien aquell desig i que reclamaven de votar.

I no tan sols hi va haver alegria. També nervis. La Falange havia amenaçat de fer boicot a la consulta i per això una de les màximes preocupacions de la comissió organitzadora era que tot funcionés amb normalitat. La sala de votacions era clau. Res no podia desvirtuar el vot.

La Falange i l’advocacia de l’estat, claus de l’èxit

La Falange, sense voler-ho, també va tenir un paper important en l’èxit de la consulta. El 8 de juliol van fer acte de presència, per primera vegada, a Arenys de Munt. Van repartir-hi papers contra la consulta.

Però tot es va enrarir el 6 d’agost, quan van demanar de manifestar-se per Arenys de Munt el 13 de setembre mateix. Volien concentrar-se davant la casa de la vila, fet que va desencadenar un ball de cartes administratiu. L’ajuntament proposava un lloc alternatiu, alhora que maldava per impedir la manifestació. Però la direcció general de la Policia de la Generalitat no els va fer cas i la va autoritzar. Això sí, la va desplaçar uns quants metres, fins a la plaça de Catalunya.

El 2 de setembre el poble es va llevar amb una bona noticia. El Departament d’Interior rectificava i feia ajornar una setmana la manifestació de la Falange. Però va ser un goig sense alegria. Aquell mateix dia, l’advocacia de l’estat recorria contra l’acord del ple. L’endemà el tribunal contenciós administratiu 14 de Barcelona suspenia cautelarment l’acord.

Aquest vaivé d’actuacions va aconseguir que Arenys de Munt fos notícia a tot arreu. Fins i tot en va parlar la vice-presidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega.

Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va prohibir l’ús de la sala municipal per a la votació i va obligar a acceptar la manifestació de la Falange el dia de la consulta. Móra va acabar acatant-ho. Volia evitar la imatge dels Mossos requisant urnes. Però ara ho valora així: ‘Si no arriba a ser per la maniobra maldestra de la Falange i l’advocacia de l’estat, possiblement tot plegat hauria passat força desapercebut. Els altres referèndums fets al poble no van pas copsar tant d’interès.’

Veient l’estat de la qüestió, la comissió organitzadora va cercar un local alternatiu i va decidir de mantenir la consulta com a entitat privada. La reacció de la població, l’explica Jordi Clopés: ‘Una cosa prohibida fa que la gent tingui més ganes de fer-la.’ Clopés, que va formar part de la comissió organitzadora de bon començament, va viure en primera persona com el projecte s’anava fent gran de mica en mica. ‘Va ser com una bola de neu. Anaven passant els dies i s’hi anava afegint gent i tenint més ressò mediàtic.’ A la primera reunió, només eren tres, a la segona, després d’una crida per la ràdio, eren dotze… Quan es va tancar la llista de la comissió organitzadora eren una trentena. Les setmanes posteriors van començar a arribar voluntaris d’arreu. Fins i tot de fora de la vila.

El poder de la gent, la lliçó de la unitat

‘Tothom va posar-hi el seu granet de sorra. Tothom era important’, remarca Carles Móra, que defensa que tant mèrit té aquell que es va dedicar a fer entrepans, com els qui van actuar o els qui van penjar els cartells de la consulta..

De noms, n’hi ha per a donar i vendre. Sílvia Vázquez era voluntària de la mesa que va recollir el primer vot, Xavier Safont va coordinar l’equip de seguretat, ‘Juanita’ Marquès va cedir casa seva per fer el vot anticipat… Tothom hi era necessari. ‘No hi ha ningú més important que un altre, perquè va ser feina de tots’, diu el batlle.

Hi havia voluntaris de totes les edats, professions, ideologies i condicions socials. Tothom hi era benvingut. Com recorda Jordi Bilbeny, ‘la gent va ser la gran protagonista. Aquells dies, vam perdre la por de l’estat i no vam deixar que els polítics decidissin per nosaltres’. I això ja va ser un gran èxit.

Però ningú no es pensava que aquest èxit de seguida es convertiria en una victòria més gran. Arenys de Munt no va ser pas l’únic municipi que va fer la consulta. Més de cinc-centes viles i ciutats van seguir-ne l’exemple i el model. El moviment de les consultes va comptar amb desenes de milers de voluntaris i va portar centenars de milers de catalans a votar sobre la independència. En definitiva, les consultes van significar un abans i un després en l’independentisme. Mirant enrere, tot allò que ha passat aquests deu anys és difícil d’explicar sense Arenys de Munt. Sense la determinació d’aquell poble que va despertar un país.