Conservar la poltrona

La política catalana és d’una tremenda banalitat i la banalitat és tan polifacètica que sovint no se sap per on agafar-la. Què paga la pena de distingir amb un comentari i què val més deixar a l’oblit, que igualment engolirà allò que es rescati per a una lectura d’un sol ús? Deia Sartre que menjar és apropiar-se l’aliment destruint-lo i alhora emplenar-se amb un cert ésser; en definitiva, tapar un forat. Psicològicament, no hi ha cap diferència entre atipar-se de viandes i embotir-se de notícies o, en un segon grau, de reflexions sobre notícies, cosa que implica una masticació prèvia. Més d’un lector deu compartir amb l’articulista la sensació d’un buit de significança que provem d’omplir amb articles que prenen l’ocasió d’esdeveniments calcats d’uns altres ja coneguts. Com que la política catalana és mandrosa i després de l’accidentada tardor del 2017 ha continuat avançant a ritme de glacera, la premsa sol ser d’una monotonia esfereïdora. També és veritat que els diaris, com el règim dels dies feiners, tenen un menú poc variat.

Ja em perdonareu aquest inici una mica destrempat. Tant com hi ha dies que costa alçar-se i afrontar la indiferència dels actes rutinaris, hi ha setmanes que costa d’enfrontar-se amb la columna. Car allò que hom escriu i sobretot la manera com ho escriu no són dades irreductibles sinó la manifestació d’uns valors. Hom genera valors més que no els representa quan selecciona un microtema entre la galàxia dels fets, però també els crea amb les petites decisions que conformen el text. La tria d’un sinònim, l’emplaçament de la clàusula, la lleugeresa o gravetat del ritme de la frase dibuixen un estil i ja se sap que l’estil és la persona.

Això, que val per a l’articulista, també val per al lector, especialment el lector que plasma la seva personalitat amb comentaris de vegades molt apassionats. La qualitat d’un diari no la donen sols els col·laboradors, sinó també i sobretot els lectors. Els uns i els altres són un reflex del nivell cultural i cívic, com ho són, en política, els partits i els seus votants. No és pas una comparació gratuïta. Per això sobta la tendència a tractar els polítics com a animals d’una altra espècie, desvinculant-se del fet d’haver-los votat, que és, tant si es vol com si no, una manera d’inventar-los. I una vegada s’acompleix la suspensió de la incredulitat necessària a l’espectacle, sobta la inconsciència amb què la gent projecta les seves frustracions damunt l’escenari, si fa no fa com Don Quixot quan dispara la seva fantasia sobre el retaule de Mestre Pérez i acaba decapitant les figuretes d’una ficció convencional. 

Potser on més es manifesta la manca de subtilesa és en la reducció de la conducta a motius pecuniaris. Per a massa gent, tothom que pensa o actua amb un criteri diferent és un mercenari. Qui no combregui amb la meva idea, clara i rutilant com la llum de migdia, està lligat per algun benefici. Aquest judici, tan propi de la mentalitat que Pla descriví a Els pagesos, atribueix els actes que deceben l’imaginari sacrificial a un únic mòbil, resumint-lo en la frase “arrapar-se a la poltrona”. Un país que en les persones públiques sols veu egoisme em causa una pena immensa, a desgrat que en alguns casos l’anàlisi pugui ser encertada. Pena pels qui alcen exageradament les parpelles per veure la palla a l’ull d’altri i acluquen la mirada quan són davant el mirall. Pena sobretot d’una societat que concep la funció pública com una prebenda i no pas com un servei. El mal no rau en la retribució de la funció, que per exercir-se de manera eficient s’ha de compensar d’acord amb la responsabilitat, sinó en la idealització d’allò públic, flaca més característica de l’esquerra que no pas de la dreta. 

A Catalunya la iniciativa privada sempre havia estat el motor de la puixança econòmica i cultural. Però fa temps que, a força d’imitar Espanya, el país s’ha tornat funcionarial. Madrid prescriu el model i l’executa a una escala molt més gran. Fa segles que aquest pop xucla les energies de la perifèria i genera cada vegada més “poltrones” al centre. Així és com ha buidat el territori. Per osmosi la substància passa de les zones de menor concentració a les de major concentració de poder, sols que les concentracions a banda i banda de la membrana no s’equilibren. Ben al contrari, la membrana, que havia tingut una gran densitat cultural, s’ha anat dissolent. Així és com Isabel Díaz Ayuso arribà a proclamar que Madrid és Espanya. Per la mateixa lògica, quan Vox diu que Catalunya és Espanya cal entendre que Catalunya ja és Madrid. L’atac sostingut a la llengua és l’àcid que acabarà de dissoldre el tel que espessia el fluid vital i n’alentia la transfusió. Qui no entengui que la llengua és el darrer reducte de l’espai català, compreses la política i l’economia, no pot adonar-se que l’osmosi va reduint Catalunya al nivell de Múrcia o d’Alacant.

No ho dic amb menyspreu per aquelles ciutats espanyoles; assenyalo la pèrdua d’identitat per immersió en el brou madrileny. Alacant ja és més manxega que no valenciana, així com la costa tarragonina, en indrets com Salou, és més aragonesa que no pas catalana. Aquesta transformació correspon a una dinàmica de “poltronatge” ascendent de la perifèria vers la capital de l’estat, amb una capil·laritat comparable al cacicat del segle XIX i perfectament visible en la subordinació de la política local a la de Madrid mitjançant l’engranatge dels partits. No fa pas gaires anys pocs catalans aspiraven a traslladar-se a Madrid. Avui, professionals i polítics hi graviten com les papallones a la flama i s’hi cremen les ales de la catalanitat. Per a fer-se un lloc a la capital cal adaptar-se a una voluntat i un projecte hostils al país català; qui no en vulgui pagar aquest preu, allà no hi té res a fer.

Però reduir els motius de les persones a necessitats crematístiques és abaixar molt el llistó psicològic. I és vulgaritzar el marxisme més vulgar pretendre que l’acció simbòlica és una superstructura paràsita de la base material, de la mateixa manera que, per a alguns, el coratge emergeix de l’activitat hormonal de certes glàndules.

Aquesta primarietat del criteri l’exhibeixen no pas pocs columnistes, que semblen creure que mantenir un lloc de feina i esforçar-se a conservar-lo és lícit per a tothom menys per a un càrrec públic. Per a alguns la normalitat acaba on comença el desacord. Però és el desacord que impedeix a la societat d’estancar-se. Per això són molts que proven de suprimir-lo amb violència o amb insults.

Els polítics no són els únics a qui hom retreu mala fe de manera gairebé automàtica. També els opinants, en la mesura que trepitgen terreny polític, són fàcilment acusats de tenir la consciència llogada al moment que divergeixen de la doxa. És clar que hi ha columnistes per designació d’un partit, però és fàcil de reconèixer-los per la incondicionalitat i el fanatisme. La matusseria amb què s’aplica el criteri de la voluntat comprada arriba al punt culminant quan es prejutja la independència del columnista per raons d’ubicació, sense considerar que de vegades aquest pot ser el factor que ens estalvia determinats prejudicis. Aquest camí no duu a la lucidesa ni al debat constructiu. Per contra, mena a l’enduriment del prejudici davant la fluïdesa de la realitat. I no hi ha res com un pensament pastat per a consolidar el regne de la banalitat.