11.04.2023 - 21:40
A Les nits àtiques (Barcelona, Bernat Metge, 1930, traducció de Cebrià Montserrat, vol. I), Aulus Gel·li glossa, a partir d’Aristòtil, una llei de la Constitució d’Atenes, promulgada per Soló i sancionada pels atenesos amb “penes i juraments sagrats”, que, sota l’aparença de “iniqua i injusta”, li sembla “útil i profitosa” per al bé comú:
“Si s’esdevé que per motiu de discòrdia o dissentiment es promou entre els ciutadans un aldarull del qual sorgeixen dos partits contraris, i si es van engrescant els de l’una banda i l’altra fins al punt d’agafar les armes i lliurar entre ells un vertader combat, el qui durant la pública revolta no s’hagi decantat per un partit o l’altre, ans s’hagi retret i escapolit al dany comú a tots els ciutadans, serà castigat amb la pèrdua de la seva casa, de la seva pàtria, i de tots els béns de fortuna, i a més, amb la pena d’exili i proscripció”.
En llegir la llei, diu Aulus Gel·li, amb la retòrica que li és pròpia, que “ens tingué colpits, de bell antuvi, un profund astorament”, perquè ell (i.e., Soló, un baró de “singular saviesa”) havia cregut dignes de pena els que es mantinguessin allunyats de la “brega civil”. Però n’hi va haver que van anar més al fons en la interpretació de la llei sancionada i van fer veure a Gel·li que era més adient per “apaivagar un tumult que no pas per atiar-lo”. I, en conseqüència, l’autor afro-romà accepta que, si la bona gent que ha procurat d’ofegar la revolta de bon començament, no deixa de costat la “multitud exaltada i enfellonida”, sinó que es fica al mig de la batussa repartint-se entre els dos bàndols, cadascun d’ells començarà a tranquil·litzar-se i a deixar-se governar pels barons de “major autoritat”, els quals assoliran de “restablir i refermar” la pau.
En consonància amb l’esperit de l’esmentada llei, i salvant totes les distàncies, mirem de treure’n la lliçó de moral política del dia. Així, podrem constatar que la llei atenesa fa figa en aplicar-la a la situació generada a Catalunya arran de l’actuació de l’estat espanyol i la seva policia, perquè tot aquell gruix de gent –diuen les enquestes que un 50%– que van fer els poncis rentant-se les mans i mirant cap a una altra banda, mentre els piolins atonyinaven gent indefensa, es mereixien, d’acord amb Soló, Aristòtil i Auli Gel·li, de perdre hisenda, pàtria i residència: breu, obligats a fotre el camp de la catalana terra. Contràriament, però, en van sortir reforçats i refermats, i aviat van poder traspassar el seu vot d’uns demagogs amateurs (Cs) a uns de professionals (PSOE) a l’espera d’aconseguir, tard o d’hora, el poder regional desallotjant-ne els altres contendents.
I si intentem d’aplicar l’esmentada lliçó als independentistes nominals en discòrdia, el filòsof Favorí, que surt a tot i a dret a l’obra de Gel·li, ens serà de gran ajuda. Diu Favorí, a propòsit de la llei de Soló, que també s’hauria d’aplicar entre “germans o amics desavinguts”, de tal manera que si n’hi ha que, estant bé amb els uns i amb els altres, disposen de poca credibilitat per imposar la concòrdia als seus propis amics (“gairebé recelosos”), la cosa millor és que cadascú es decanti per una de les parts a fi que “trobin concòrdia per als uns i els altres”. Si no es fa així, conclou Favorí, la majoria, creient que actua bé, abandona els dos litigants i els deixa i els posa en mans d’advocats malèvols o avariciosos, que “inflamaran la baralla i els ànims de llurs clients”, per odi o per la pasta. Afegiu-ne a discreció desvagats i politicastres, menjadors del pinso institucional, periodistes i entesos de tertúlia, conductors de programes i programadors de conducta, i haurem tancat la baralla en el cercle viciós.
Ja sabeu, doncs, bona gent independentista indecisa i tèbia: en les pròximes eleccions, feu-vos majoria mitjancera posant ous a cada cistella i llogant-hi cadires a l’espera que les potestats paganes ajudin més que nosaltres…
