09.07.2019 - 21:50
Els ministeris de Cultura són un invent francès. L’any 1959, durant la Cinquena República, André Malraux es va encarregar de configurar una concepció protectora de la cultura per part dels instruments de govern. Malraux mateix deia que l’objectiu d’aquell ministeri era ‘fer accessibles les obres capitals de la humanitat, en primer lloc les de França, a tantes persones franceses com sigui possible, per garantir el públic més ampli possible al nostre patrimoni cultural i promoure la creació d’art i de l’esperit que l’enriqueix’. La idea no era convertir la cultura en un espectacle per a tothom i, en conseqüència, rebaixar-ne els objectius primordials, sinó donar facilitats perquè la població pogués acostar-se al patrimoni del passat i, ep!, a la cultura més avançada del moment.
Aquella idea era, encara que no ho sembli, revolucionària. Es tractava que els estats protegissin la cultura més enllà del que dictaven els mercats. Evitar que es perdi la cultura minoritària, la que no pot sobreviure sense cap ajuda enmig de la implacabilitat de les societats capitalistes, governades per la llei de l’oferta i la demanda. Una cosa és, per exemple, el teatre comercial, el d’aquelles companyies que, a més d’engegar amb una posició de domini econòmic, reben un suport afegit per part dels mitjans de comunicació; i una altra són aquelles companyies que s’arrisquen a portar a l’escena obres del passat o contemporànies exigents, que no busquen l’èxit fàcil i que han de guanyar-se el públic amb un esforç majúscul, sense publicitat i més. I passa això mateix en la literatura i en totes les altres arts. Uns treballen en la corda del funàmbul, sense arnès ni xarxa; uns altres, arran de terra, protegits pel poder del diner.
La idea de Malraux, però, ha anat morint, i de manera precipitada en les nostres contrades. Perquè els nostres ministeris de Cultura (el català, el balear, el valencià…) han anat abjurant la prioritat d’emparar els indefensos i, si de cas, regular els sectors que obtenen beneficis. La seva obcecació a crear instituts d’indústries culturals i dotar-los de grans pressupostos i competències era el primer símptoma de l’ensulsiada. Als nostres polítics no els interessa la cultura de combat; ells prefereixen els grans fastos, el blockbuster, l’entreteniment per l’entreteniment.
La conseqüència de tot això és que, a les Balears, el govern que s’anomena de progrés ha fet el primer pas: ha eliminat la Conselleria de Cultura i n’ha inventada una que és tota una declaració de les seves intencions poc progressistes: Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat. Barreja per aquí, barreja per allà i que tot quedi ben indefinit. Cal recordar que, en la legislatura anterior, la Conselleria de Cultura balear ja va ser un cúmul de despropòsits i escàndols. I la solució que han trobat és com aquella que va proposar Georges Bush quan, l’any 2002, el país que governava va ser objecte d’una brutal onada d’incendis: intensificar la tala d’arbres. Si no hi ha arbres no es podran cremar, deia Bush; si no hi ha conselleria, no tindrem problemes, ens diu el nou govern de Francina Armengol.
Però ben mirat potser hem de donar-hi suport, a la iniciativa. Si no tenen la utilitat per a la qual havien estat pensades, no cal mantenir-ne l’estructura. A Catalunya, en l’organigrama de la Generalitat hi ha una conselleria de Cultura, però a la pràctica fa temps que és com si no hi fos. No es planifica res; s’addueixen excuses (el 155, l’escanyament econòmic per part d’Espanya) que, per més certes que siguin, no indulten l’abúlia i el desistiment dels dirigents culturals cap als nervis desprotegits del món de la creació. Cal reconèixer que Ferran Mascarell tenia un pla, un pla pèrfid, contrari al que pretenia Malraux, però almenys tenia un pla. Després d’ell (Santi Vila, l’agençaaparadors; Lluís Puig, exiliat; Laura Borràs, de pas efímer; l’actual consellera, arribada per contingències de partit), no hi ha hagut ni previsions ni revisions; la consigna és que passin els dies i amagar la desídia amb festes i premis.
Un símptoma: fa pocs dies, s’ha venut com a un gran èxit de la consellera Vilallonga la renovació del plenari del CoNCA, l’entitat que va néixer per a administrar la cultura catalana fora de les lògiques aviciades de polítics i funcionaris. I que Mascarell, amb el seu pla pèrfid, va liquidar. Sabeu com s’ha fet aquesta renovació? Per mitjà dels pactes entre els partits polítics i sense la intervenció del món cultural. És a dir, tal com es renoven els òrgans judicials de l’estat espanyol: ‘Jo t’hi poso aquest i tu m’hi poses l’altre’, cosa que recull una indignació generalitzada. Però aquí tot passa en silenci. Tant se val si els nous nomenaments us semblen bé o no, la qüestió és que s’ha tornat a demostrar que la lògica de la política no és la lògica de la cultura. El nou CoNCA sempre hi serà per a representar les voluntats dels partits catalans majoritaris, que, com els balears, veuen la gent de les arts i de les lletres com a un entrebanc, com una durícia a la planta del peu, com un sector que només els convenç quan fan espectacles per a les masses i a ells els reserven les primeres files de la platea.
En memòria d’André Malraux, i per acabar el simulacre, proposo que desapareguin totes les conselleries de Cultura. Ja trobarem la manera que la cultura combativa continuï al peu d’un canó ben carregat de pólvora.
