30.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2023 - 07:46
El Parlament Europeu és un òrgan legislatiu de la Unió Europea i, amb l’objectiu de representar els ciutadans, es renova amb eleccions cada cinc anys. Però l’eurocambra comparteix el poder legislatiu amb un altre òrgan, el Consell de la Unió Europea, integrat per un ministre de cada un dels estats membres. Aquest consell és el que més evidencia la naturalesa de club d’estats de la comunitat política.
Tot i ser un únic òrgan jurídic, la composició del consell varia segons l’assumpte que s’aborda. El 19 de setembre, per exemple, es reuneix el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, format pels ministres d’Afers Europeus o d’Afers Estrangers, i que aborda qüestions com ara l’ampliació de la UE o les negociacions d’adhesió, o bé qüestions d’estructura institucional. Entre les decisions que haurà de prendre en aquesta reunió hi ha si el català, el basc i el gallec esdevenen noves llengües oficials de la Unió Europea.
Al Consell de la Unió Europea es prioritza la negociació i el consens, cosa que es demostra amb una dada contundent: aquests darrers deu anys no s’ha tombat ni una sola votació de les que s’hi han fet. I no han estat poques, 1.128 d’ençà del 2013.
Un sistema de vot en cerca del consens
Segons la qüestió que es debat, les decisions del Consell de la UE es poden prendre per majoria simple, per majoria qualificada o per unanimitat.
Les de majoria simple són solament qüestions administratives. El gran gruix de votacions es fan per majoria qualificada, vora un 80% de tota la legislació, en el procediment anomenat de doble majoria. Perquè reïxi una modificació legislativa calen dues condicions. La primera és que hi votin a favor, pel cap baix, un 55% dels estats, és a dir, quinze membres de vint-i-set; i, a més a més, que representin un 65% de la població de la Unió Europea.
Per contra, per blocar una decisió cal que quatre estats hi votin en contra o s’abstinguin i que representin un 35% de la població. La voluntat és cercar un equilibri entre el pes de la població de cada estat i, a la vegada, no restar importància als països més petits.
Tanmateix, això no ha passat almenys aquests darrers deu anys. Malgrat no ser necessari, se cerca el consens tant com és possible. Això es demostra en el fet que, d’ençà del 2013, vora dos terços d’aquestes votacions han estat aprovades per unanimitat, si no es té en compte l’abstenció sistemàtica del Regne Unit, quan encara hi participava però ja havia decidit de sortir de la Unió Europea. El 2023 hi trobem un percentatge més baix, en la unanimitat de la presa de decisions, però encara no és tancat, és a dir, no s’han fet bona part de les reunions previstes.
D’ençà de l’eixida del Regne Unit, Hongria i Polònia han estat els principals responsables de trencar el consens, i són responsables d’un 40% dels vots en contra. En canvi, enguany no hi ha hagut cap votació en contra del parer de l’estat espanyol, que ara presideix el consell en tant que exerceix la presidència rotatòria.
El fet d’evitar que es prenguin decisions contra el criteri recurrent d’algun estat porta a una dinàmica de diplomàcia i compromisos. Això ha estat el motiu, per exemple, de l’aprovació d’afers tan polèmics com ara l’exempció de visats amb Kossove. En aquest aspecte, quan no es pot arribar a una majoria favorable, com de vegades a l’hora de pactar la intensitat de les sancions contra Rússia o Bielorússia, no s’ha arribat a votar i el punt s’ha reintroduït més tard. Però, totes les votacions fetes, les 1.128, han tirat endavant.
El vot per unanimitat
Una part de les decisions, en aquells aspectes delicats com ara política exterior o fiscalitat, en els quals s’esmenen explícitament els tractats europeus, s’ha d’aprovar per unanimitat. Això significa que no hi pot haver el vot en contra de cap estat, però les abstencions no són cap impediment.
El fet que existeixi aquest procediment, en què qualsevol estat pot blocar una iniciativa, afavoreix que no es deixi de banda cap estat sistemàticament en el procediment de majoria qualificada, per petit que sigui, perquè més tard tindria la capacitat de blocar les decisions més importants.
En el cas de les llengües oficials, l’aprovació s’ha de fer mitjançant aquest procediment d’unanimitat, perquè implica una modificació del reglament que fixa el règim lingüístic. D’ençà del 2013 s’han aprovat vuitanta-una decisions en què que calia unanimitat, i no n’hi ha hagut cap que hagi estat tombada. De fet, totes s’han aprovat amb tots els vots a favor, llevat de dues votacions amb una abstenció i per un motiu molt concret. L’any 2019, el Regne Unit va decidir de no donar suport a dues votacions sobre mesures de la Unió Europea en relació, justament, amb la sortida de l’estat britànic, en què –com era previsible– no se sentia partícip.
Algunes de les decisions preses per unanimitat són la modificació del tipus d’alguns imposts, la resposta a la pandèmia de la covid-19 o la creació d’agències, però moltes són qüestions que afecten estats en concret i que la resta avala, molt sovint amb la previsió que en un futur siguin ells que necessitin el suport.
Han estat votades per unanimitat, per exemple, decisions que afecten l’estat francès, com ara sobre el túnel de la Mànega, modificacions econòmiques arran del canvi d’estatut de Mayotte respecte de la Unió Europea o els imposts que s’apliquen als departaments francesos d’ultramar. A l’estat espanyol hi ha hagut votacions sobre els aranzels que hi ha a les Illes Canàries; a Portugal, decisions sobre els imposts especials que s’apliquen a la regió autònoma de Madeira; a Dinamarca, votacions sobre les relacions amb Grenlàndia; i a Itàlia es va avalar d’incloure el municipi de Campione d’Italia i les aigües del llac de Lugano dins el territori duaner de la Unió Europea.
