02.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.06.2019 - 07:24
El Consell per la República ha convocat una manifestació davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg el 2 de juliol, quan començarà la legislatura. A aquesta convocatòria, s’hi han afegit ja tot d’institucions i organitzacions. Hi ha la voluntat de tornar a dur milers de catalans al cor de les institucions europees a defensar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.
El fet que siga el Consell per la República que s’encarregue de la convocatòria em sembla una gran notícia. No tinc cap dubte que el consell és el millor instrument de tots els que tenim a l’abast, ara mateix, per a canviar la situació. Però és evident que o bé això no s’ha explicat com calia o la gent no ho ha entès. Els 66.837 adherits que té en aquest moment són una xifra molt baixa. Especialment si la comparem amb allò que va passar a les eleccions europees. Perquè, si m’ho permeteu, la victòria de la llista de Carles Puigdemont crec que té una explicació addicional en el Consell per la República. I en la fotografia dels tres candidats: ell mateix, Toni Comín i Clara Ponsatí.
Hi ha molta gent interessada a amagar la victòria espectacular d’aquesta llista o a minimitzar-la. Fins i tot perdent l’oportunitat de remarcar que per primera vegada l’independentisme ha arribat a la ratlla del 50% dels vots. Però, siga com siga, les dades són massa contundents. Fins a un cert punt, són dades desconcertants i tot.
Crida molt l’atenció, per exemple, que a Barcelona la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí aconseguesca prop de 120.000 vots més que els de Junts per Catalunya a les eleccions locals. Sobretot perquè si féssem un exercici de ficció, sumant als vots de Forn i Artadi els 30.000 de la CUP, els 30.000 de Primàries i els 13.000 menys que obté ERC respecte de les municipals del mateix dia, resulta que encara hi hauria uns 50.000 vots més a Junts per Catalunya, a les europees a Barcelona, que no se sabem d’on vénen. La lògica diu que han de venir de llocs molt diferents: dels comuns, de l’abstenció, segurament d’alguns socialistes, de votants de Junts poc contents amb la llista municipal… Però, així i tot, són molts vots. Moltíssims. I molt significatius.
La meua hipòtesi és que una part de l’electorat, poc partidista, va veure en la llista de Junts per Catalunya sobretot la llista del president Puigdemont amb els consellers Comín i Ponsatí. És a dir, el vot directe als exiliats, el vot a la gent que ha lluitat de manera incansable a Europa i ha obtingut les victòries, fins ara, més importants que hem aconseguit –han tombat les euroordres, han fet que els tribunals alemanys neguen l’existència de la rebel·lió i la sedició, han treballat pels drets no únicament seus sinó també de gent com Valtònyc i Adrià Carrasco, s’han guanyat el dret de circulació per la majoria de països de la Unió, han representat l’independentisme cada dia en parlaments, universitats, mitjans de comunicació…
Al costat de les impressionants victòries electorals de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana el 21-D i en aquest cicle d’espanyoles, municipals i europees que ara s’ha acabat, és evident que l’exili és el que ha posat més contra les cordes l’estat espanyol. Especialment l’exili brussel·lès. La Casa de la República s’ha convertit clarament en un focus d’irritació permanent d’Espanya i alhora en una esperança per al conjunt de l’independentisme, en el sentit que les coses es poden fer bé i es pot guanyar. També en un referent de lluita en defensa de la preservació del mandat del Primer d’Octubre i contra qualsevol intent de retorn a l’autonomisme.
Però, per si això no fos prou, pense que hi ha un factor més, que per a molta gent ha estat essencial: el de la unitat. Quan el judici és a punt d’acabar i tot allò que l’envolta és un enorme escàndol, quan fins i tot l’ONU clama per l’alliberament dels presos polítics, els partits independentistes, a l’interior, continuen sense posar-se d’acord en res. I això és una autèntica vergonya. Veure, per exemple, Gabriel Rufián insinuant eleccions al febrer i Tardà de candidat, donant per segur que Oriol Junqueras no serà el candidat i assumint per tant una culpabilitat que Junqueras no té, deixa astorat qualsevol. Aixafat. No hi ha cap pla conjunt, treballat ni lligat dels partits independentistes per a reaccionar quan arriben les sentències, i malament si l’únic pla que s’esbossa és de fer unes eleccions autonòmiques tan sols per dirimir qui farà de president autonòmic. És una manera d’assumir, com si res, que els presos passaran anys a la presó, sense marge de maniobra política, sense ni ser tinguts en compte ja com a possibles candidats. El país espera això? Jo crec que no.
En aquest context, Carles Puigdemont (president i fins ara diputat de Junts per Catalunya), Toni Comín (conseller i fins ara diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya) i Clara Ponsatí (l’única consellera que es va enfrontar a la policia defensant les urnes del Primer d’Octubre, candidata de Primàries i persona preuada per la CUP i espais afins) representen un model completament diferent d’encarar les coses que el que veiem a l’interior. I crec que això és estimat i premiat, més enllà del cercle de fanàtics irresponsables de cada marca concreta, més enllà de l’insuportable assetjament mediàtic a què ens sotmeten cada dia els diaris de despatx.
Tots tres provenen de mons diferents i d’opcions partidistes diferents, si és que cap es pot considerar partidista en res. Tots tres han tingut i tenen diferències òbvies i públiques. Cal recordar l’afer dels missatges entre Puigdemont i Comín o la tesi de la catxa (‘farol’) expressada per Ponsatí? I tanmateix, sense renunciar a les seues diferències, tots tres han donat una lliçó al país perquè han sabut sumar respectant-se, han sabut arribar a acords que de segur que no han estat fàcils i han demostrat que poden lluitar plegats perquè saben que aconseguir el reconeixement de la República és més important que no pas gestionar qualsevol cadira, la que siga. I ells tres, conjuntament, tenen una legitimitat popular que ha fet possible que ningú no s’haja pogut despenjar en públic del Consell per la República i que aquest siga l’únic organisme on hi ha assegut gairebé tothom i on parla gairebé tothom. Amb ganes o sense ganes, això és una altra història, però gairebé tothom.
Per això el Consell per la República és també el Consell de la Unitat. I crec que aquest és el fet que molts d’aquests votants que no sabem trobar d’on van eixir la nit de les eleccions varen voler premiar amb el seu vot. Em sembla, doncs, molt important que a partir d’aquesta legitimitat ara faça un pas més i es pose al capdavant de la mobilització. Em sembla una notícia excel·lent.
Ens veurem el 2 de juliol a Estrasburg.
PS. He publicat la primera de les entrevistes amb grans periodistes de tot el món que faré per celebrar els vint-i-cinc anys de VilaWeb, que arriben l’any vinent. Una cada mes. Aquesta primera és amb el periodista turc Can Dündar. També en vaig parlar –de tot això, d’haver arribat a quinze mil subscriptors i de cap on volem que vaja VilaWeb– en aquest editorial especial.
