31.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 01.11.2021 - 22:26
La descripció que va fer Tolstoi de la batalla de Borodinó, una de les parts centrals de la gran novel·la històrica Guerra i pau, és un dels cims de la literatura mundial, a banda de ser, amb tota seguretat, un dels texts més influents en la conformació de la consciència nacional russa moderna. Tolstoi, que havia lluitat a la guerra de Crimea i, per tant, tenia ben clar què passava dins una batalla d’aquella escala monumental, la descriu amb una precisió insuperable, amb un detallisme que fa venir calfreds. Però després ell mateix, mitjançant la veu dels personatges, reflexiona sobre això que acabem de viure i sobre la manera de conduir una guerra i guanyar-la. I és en aquest context que ens ofereix un consell que s’ha fet famós, però que sovint es malinterpreta: la paciència i el pas del temps són els dos guerrers més poderosos.
Vaig llegir Guerra i pau quan era massa jove i la vaig llegir sobretot massa obsessionat per l’intent d’entendre què era Rússia, cosa que sempre m’ha fet pensar que la vaig llegir de manera parcial. Però el consell del comte escriptor em va quedar gravat al cap profundament, no l’he perdut mai de vista i crec que m’ha ajudat molt tant a la meua vida privada com a la pública.
A l’escena, el príncep Andrei és convocat pel general Kutúzov, que es troba envoltat de més generals, que expliquen plans absurds per a la batalla següent. Borodinó s’ha acabat amb la conquesta, per part de l’exèrcit francès, de la major part de les posicions russes. Però al preu de perdre una tercera part dels seus homes. I aquest esgotament humà ha obligat Napoleó a fer una pausa i a frenar momentàniament l’ofensiva brutal que havia iniciat cap al cor de Rússia. Mentrestant, l’exèrcit rus, que es retira i es refà, aconsegueix la força necessària per a reaccionar i derrotar finalment l’invasor. Les malalties, el “general hivern” i l’acció conjunta i constant de l’exèrcit i la població russes, van convertir la retirada de la “Grand Armée” en un calvari que va fer de l’atac a Rússia el gran error de l’imperi francès, D’aquell imperi del qual, aquells anys, formava part un tros gran de Catalunya, de Salses fins a Alcanar.
Torne a la novel·la: Andrei aparta Kutúzov un moment d’aquell guirigall de propostes per dir-li en privat que vol prendre part en la batalla següent amb el seu regiment. I és llavors que el general li respon que a la guerra “el temps i la paciència són els guerrers més forts”. Kutúzov sap que els francesos han guanyat aparentment, però en realitat estan tocats de mort i per això veu imprescindible de pensar com els poden rematar i no aventurar-s’hi de qualsevol manera. Promet solemnement al príncep que els homes de Napoleó acabaran “menjant-se els cavalls” si ells, els russos, saben fer servir bé el temps i la paciència. Paciència –i aquesta és la clau del text i de l’ensenyament, una clau que tot sovint alguna gent oblida– que Tolstoi defineix d’una manera lúcida i impactant: “La paciència és esperar, però no és esperar passivament. Això és la peresa. Seguir endavant quan el camí és més difícil i més lent, això és la paciència.”
La imatge d’aquell diàleg entre Andrei i Kutúzov m’ha vingut al cap un munt de vegades durant la meua vida, prou per a comprovar que és cert allò que hi diu. I és per això que el faig servir avui, a l’hora de comentar, precisament, les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República, que s’han fet aquest cap de setmana. Evidentment, cadascú en destacarà allò que voldrà –fins i tot aquells qui les han silenciades i amagades de la manera més persistent. Però hi ha un fet que no es pot discutir. Han estat unes eleccions diferents, que s’han desenvolupat d’una manera completament innovadora i sense gaires problemes, llevat d’una saturació durant les primeres hores de divendres. S’han posat a prova moltíssimes coses d’una manera brillant. La identitat republicana, el sistema de votació via blockchain, la capacitat de fer una campanya no basada en els partits polítics sinó en les persones, el mecanisme institucional amb el suport d’una sindicatura independent, la votació des del mòbil o l’ordinador, la seguretat del vot, la seguretat del sistema –quants atacs informàtics es deuen haver repel·lit en aquestes setanta-dues hores! No són poques coses ni menors.
Aquestes darreres setmanes 525 ciutadans s’han presentat com a candidats per a ocupar cadascun dels 121 escons d’aquest parlament republicà. Són gent que s’ha hagut d’organitzar per a explicar-se i ser escoltada, lliurement i dient allò que pensa. S’han fet dotzenes d’actes arreu del territori, a les vint-i-sis circumscripcions, perquè cada votant fos conscient així de què significava el seu vot. De Pedreguer a Figueres i per videoconferència també arreu del món.
Finalment han votat unes vint-i-dues mil persones i ja tindrem temps de parlar dels detalls, de qui ha estat més votat, d’on s’ha votat més, de tot plegat. Però ara vull remarcar que, per damunt de tot, això que s’ha fet aquest cap de setmana és un salt en la definició, en la concepció de la via unilateral i en l’apoderament ciutadà. L’eina més important per a aplicar-les és feta i preparada. I funciona. Enmig de l’entrompada de poder del neoautonomisme, del menysteniment d’una Espanya que es creu tan victoriosa com Napoleó s’ho creia després de Borodinó i contra la prepotència desbocada dels partits independentistes, uns quants milers de ciutadans han –hem– practicat una democràcia molt més directa, un sistema electoral propi obert i participatiu, una altra manera de fer i de compartir la política. En un gran exercici tolstoià de paciència; d’aquella paciència, per tant, en absolut peresosa sinó constructora i persistent.
I ara caldrà mirar de sumar això a la lluita reeixida i constant dels exiliats, a la capacitat de resistència que ha demostrat l’ANC –encarant-se a totes les pressions que han intentat de domesticar-la– a la insistència del procés deliberatiu del Debat Constituent i a tantes i tantes altres iniciatives que trobem en centenars de pobles i ciutats. Que tinc la sensació que aquests són els elements clau, ja veurem combinats de quina manera, que ens preparen i ens fan forts, per al pas que haurà de venir aviat.
Qui són els 121 membres electes de l’Assemblea de Representants del Consell per la República?
