25.10.2022 - 19:10
|
Actualització: 25.10.2022 - 19:35
Silenci a la premsa espanyola, pràcticament sense excepció. L’informe de la secretària general del Consell d’Europa, Marija Pejčinović, que duu per títol Llibertat d’expressió política: un imperatiu per a la democràcia ha estat amagat a Madrid. Encara cou l’informe del socialista letó Boris Cilevics que va aprovar l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa el juny del 2021 i que condemnava la repressió de l’estat espanyol envers els polítics independentistes, exigia l’alliberament dels presos, el retorn dels exiliats i una amnistia per a la resta de càrrecs polítics perseguits. Aquest nou informe, molt més breu, de nou pàgines, recull en bona part les principals conclusions de l’informe de Cilevics, sobretot aquesta: “Els polítics tenen el dret de fer propostes l’aplicació de les quals impliqui canvis […] d’una constitució centralista cap a una altra de federal o de confederal, o viceversa, o de canviar l’estatus legal i els poders de les entitats territorials, fins i tot per a concedir-los un alt grau d’autonomia o fins i tot d’independència.”
És un dels punts més importants d’aquell informe que va precipitar la concessió dels indults als presoners polítics la vigília de Sant Joan del 2021 i que ara, amb data del 6 d’octubre del 2022, és assumit formalment per la secretària general del Consell d’Europa i traslladat al comitè de ministres. El comitè de ministres del Consell d’Europa és l’òrgan de decisió d’aquest organisme suprastatal, constituït pels ministres d’Afers Estrangers del mig centenar d’estats que en formen part. Aquell intent de menystenir l’informe de Cilevics tot dient que tan sols l’havia assumit l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, i en una votació en què hi havia molts representants absents, té ara menys sentit que mai. Perquè és el conjunt de la institució que el fa seu i que el converteix en doctrina.
A iniciativa pròpia
I d’on ha sortit? D’ençà del 2020, la secretària general elabora periòdicament informes relatius a la llibertat d’expressió adreçats al comitè de ministres, amb el propòsit d’assessorar els estats membres i d’ajudar-los en futures discussions que tinguin a veure amb les activitats del Consell d’Europa per vetllar pel respecte a la democràcia i els drets humans. I és ella qui tria quina mena de reports fa i com els vol enfocar; no és pas que ho faci per encàrrec ni a instància de ningú. I en aquest cas, i en aquest moment, Pejčinović, una veterana política croata, membre de la Unió Democràtica Croata, com a secretària general ha decidit de fer aquest informe que conclou que defensar la independència és emparat per la llibertat d’expressió, sempre que es faci amb mètodes pacífics.
El moment en què es posa damunt la taula aquest informe és significatiu, perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), que depèn orgànicament del Consell d’Europa, té entre mans, de fa mesos, els recursos dels presoners polítics contra la sentència de Marchena per sedició i malversació. I perquè, tot i que Pejčinović no esmenta el cas català explícitament, hi al·ludeix constantment de manera indirecta, perquè les nou pàgines de guiatge sobre quan i on situar els límits de la llibertat d’expressió política són plens de referències a l’informe de Cilevics i a les conclusions a què arribava en relació amb el procés català.
No és que el TEDH hagi de tenir en compte aquest informe (que segurament també en prendrà nota), sinó més aviat que l’informe valida tota la jurisprudència del tribunal que Cilevics esmentava en el seu informe per a afirmar que no es podia empresonar els dirigents polítics catalans per haver defensat i haver dut a terme accions polítiques pacífiques en favor de la independència, per més que es qüestionés l’ordre constitucional vigent.
La secretària general no tan sols esmenta l’informe de Cilevics per fonamentar el seu, sinó que també cita tot un seguit de sentències històriques del TEDH que van en la mateixa línia. Cilevics afirmava en el seu informe que hi havia hagut una intromissió judicial en el dret de la llibertat d’expressió en el debat polític, recollit en l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans; que hi havia hagut una penalització als dirigents polítics independentistes per haver volgut debatre opinions polítiques inconstitucionals. I no és Cilevics que ho diu, sinó el Consell d’Europa com a institució, d’acord amb la doctrina del TEDH.
De fet, Cilevics recollia tot de jurisprudència que dibuixava clarament els límits de les expressions i les accions polítiques considerades inconstitucionals: no poden ser violentes ni atiar el discurs de l’odi. És exactament això mateix que afirma la secretària general del Consell d’Europa. Cilevics, que durant la missió a l’estat espanyol per a recollir les dades i els testimonis necessaris per a fer l’informe es va entrevistar amb els presoners polítics, estava especialment preocupat per la condemna a Carme Forcadell, com a presidenta del Parlament de Catalunya. De fet, recordava una resolució del TEDH del 2019 que sovint és brandada per l’unionisme polític i publicada per a afirmar que els passos fets al parlament la tardor del 2017 no quedaven emparats pels drets fonamentals.
Era una resolució d’inadmissió d’un recurs de Forcadell (i el conjunt de diputats independentistes del parlament) sobre la convocatòria del ple parlamentari posterior a l’1-O, prohibit pel TC. La resolució deia que aquella prohibició era justificada perquè no es feia d’acord amb l’ordenament jurídic. Però Cilevics observa que la resolució no justificava pas el càstig contra Forcadell, l’empresonament aleshores preventiu, sinó que deia que podria ser justificada una sanció, però que s’hauria d’examinar cada cas separadament, cada acció concreta, i veure si hi havia hagut desproporció en el càstig.
Contra “el basament últim, nuclear i irreductible”
El polític letó, molt coneixedor del Tribunal d’Estrasburg perquè fou president de la Comissió d’Elecció dels Jutges del tribunal, esgrimia una jurisprudència molt contundent. Però no es va limitar a esmentar tots aquests precedents, sinó que va tenir una reunió amb tres ex-magistrats del TEDH a Berlín –un de belga, un d’espanyol i un de turc– i tots tres van validar la seva interpretació jurídica dels precedents que poden servir per a condemnar Espanya i Turquia a Estrasburg. Perquè aquesta doctrina topa absolutament amb la del poder judicial espanyol per a encarar el procés d’independència de Catalunya, verbalitzada per Carlos Lesmes el setembre del 2017 –quan engegava la repressió– i refermada recentment per Lesmes mateix: “El fonament constitucional de l’article 2 [de la constitució espanyola] és la indissoluble unitat de la nació espanyola, basament últim, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat.” La unitat d’Espanya per damunt dels drets humans, la doctrina de l’amic-enemic, és el llegat i la continuïtat franquista encarnada en Carl Schmitt. Ben a l’inrevés d’això que diu l’informe de la secretària general del Consell d’Europa.
El desplegament del dret de l’enemic contra l’independentisme encara dura, i es constata en la multitud de causes obertes encara contra activistes, molts pendents de judici per les protestes contra la sentència del Suprem; en l’espionatge a tot el moviment amb Pegasus, que afecta desenes de persones de tots els àmbits, tant de la societat civil com polítics; en l’existència encara d’exiliats; i en els judicis contra representants polítics per haver gosat debatre sobre l’autodeterminació o haver criticat el rei espanyol. Tot plegat és recollit en el segon informe de Cilevics, que detalla els incompliments de les recomanacions fetes en el primer i que va ser desclassificat enmig dels intents de boicot i els crits i escarafalls dels representants espanyols.
I després d’això arriba aquest informe de la secretària general, fet per iniciativa pròpia i que acaba amb una referència a les sentències condemnatòries que hi pugui haver en el futur per no haver respectat els drets invocats en aquestes nou pàgines. En les conclusions, Pejčinović recorda que el Consell d’Europa “està preparat per a assistir els estats que li ho demanin a examinar a fons les seves lleis i la pràctica” que en fan, de manera que no hi pugui haver condemnes ni restriccions “desproporcionades” de la llibertat d’expressió política. Si no fos el cas, acaba recordant que quan hi hagi sentències del TEDH per aquestes violacions el Consell d’Europa cooperarà amb els estats condemnats perquè no tan sols es repari el mal causat a una persona a títol individual sinó perquè no torni a passar, i perquè “hi hagi una cultura de debat oberta en l’esfera política […], sense l’ús o l’amenaça de sancions penals per a tractar fins i tot l’oposició fonamental com una part necessària i benvinguda d’una democràcia viva”.
En un horitzó cada vegada més acostat, hi ha les sentències del TEDH sobre els recursos dels presos i les del Tribunal de Luxemburg sobre la persecució política contra els exiliats.
