Conquerir l’opinió pública alemanya

Fa uns quants anys, no gaires, que el moviment sobiranista català ha entès que guanyar-se l’opinió pública europea és imprescindible per a avançar. Davant el blocatge espanyol, cal teixir aliances i crear empaties arreu del món que puguin derivar en simpaties, especialment a Europa. Després, aquestes empaties, simpaties i aliances donen múltiples fruits. Poden servir per a aturar la violència policial en un determinat moment, per a propiciar una mediació internacional o per a exercir suficient pressió sobre l’estat espanyol perquè es vegi obligat a acceptar un referèndum, que com diu Carod-Rovira tindrà més de referèndum forçat que no pas de referèndum acordat.

Que hàgim entès això, lamentablement, no vol dir que hi dediquem prou recursos, i el mateix govern a vegades no sembla que en sigui prou conscient. Només un exemple: la web del president té un botó de versió anglesa que redirigeix a la web del govern… en llengua catalana. La versió anglesa de la web del govern, incomprensiblement, no existeix. A hores d’ara! Tampoc som els únics que hem entès això de la projecció internacional: entre les primeres mesures de l’aplicació del 155, destacaven les destinades a silenciar la veu de Catalunya al món, amb el tancament de les delegacions i del Diplocat.

Malgrat tot, el camí recorregut és enorme. Des que, fa sis anys o set, vam anar-nos convencent entre tots que sense coneixement mai no tindríem reconeixement, hem avançat moltíssim tant en quantitat com en qualitat. La manera més directa d’arribar a l’opinió pública és mitjançant l’opinió publicada, és a dir, els mitjans de comunicació. Des del punt de vista quantitatiu, més fàcilment mesurable, farem curt si diem que la presència de Catalunya s’ha multiplicat per 10 només aquests darrers cinc anys. L’evolució qualitativa és més difícil de valorar, tot i que hi ha diversos grups d’acadèmics (a la Universitat Pompeu Fabra i a la de Leipzig, per posar només dos exemples) que fan feina molt interessant en aquest sentit.

Ara que és moda parlar de relats, jo crec que Catalunya té perdut el de la independència i, com a molt, podem mirar de reduir les reticències. Amb algunes excepcions, les ganes internacionals de celebrar la independència de Catalunya són minses, per dir-ho en positiu. En canvi, ja abans del 9-N i malgrat el contra-relat espanyol, vam guanyar clarament el relat del ‘volem votar’, que ens va acompanyar fins a l’1-O. Malgrat l’obvietat democràtica, no va ser pas fàcil. Alguns editorials de les principals capçaleres del món van marcar un abans i un després amb el potent títol de ‘Let Catalans vote’. I ara, amb el judici que s’acosta i les escandaloses sentències que molt probablement el clouran, tenim una altra oportunitat de guanyar simpaties i aliances, i l’hem de saber aprofitar.

En aquest procés de donar-nos a conèixer i fer reconèixer la legitimitat de la nostra causa, de mostrar al món el caràcter pacífic i inclusiu del nostre moviment i els dèficits de la democràcia espanyola, arribar a Alemanya és cabdal, òbviament. Encara no sabem del cert si la trucada que va aturar els cops de porra el dia primer d’octubre venia de Berlín, però sí que sabem que si mai aconseguim el referèndum acordat-forçat, serà perquè Alemanya haurà arribat a la conclusió que és la solució. Per tant, cal forçar Alemanya a forçar-lo.

Sobre com fer-ho, se’n va parlar a la interessant trobada a porta tancada que va organitzar l’altre dia Sobirania i Justícia, amb el títol de ‘Catalunya i Alemanya després de Slesvig-Holstein’. Els ponents eren Krystyna Schreiber, incansable periodista, traductora i escriptora que fa anys que fa una gran feina, i Klaus-Jürgen Nagel, politòleg i professor de la UPF, sempre encertat quan explica Catalunya al públic alemany des del rigor acadèmic. Entre el públic, representants del govern català, del Goethe Institut, dels empresaris alemanys (KDF), dels nous emprenedors alemanys (NeDeNa), l’eurodiputat Ramon Tremosa, i el vice-president d’Òmnium i germanòfil Joan Vallvé, entre d’altres.

La lectura positiva dels discursos que s’hi van fer és que el discurs sobre Catalunya als mitjans alemanys ha deixat de ser escàs, uniforme i ple de tòpics i prejudicis. Ara hi ha de tot, que no vol dir que tot sigui bo. La lectura negativa és que un país que té en la pròpia reunificació el moment polític clau dels darrers anys difícilment mirarà amb simpatia un moviment europeu com el català que va en direcció contrària, oimés quan encara és percebut sovint com a ètnic, egoista i antieuropeista. El got mig ple, el got mig buit. I debat obert sobre com podem acabar-lo d’omplir.

Ahir, a Berlín, no vaig poder resistir la temptació de demanar a un taxista què en pensava, de Catalunya, si és que en pensava alguna cosa. ‘Quan vam detenir el vostre president fa uns mesos, em vaig entretenir a llegir una mica sobre això de Catalunya i Espanya. I saps què penso? Que els ocells no han nascut per estar engabiats. I que Espanya és un país autoritari i franquista per molt que ens diguin la contrària. Si jo proposo de fer un homenatge a Hitler, me’n vaig directe a la presó, i allà molts tracten Franco d’heroi! O sigui, que no m’estranya que vulgueu la independència.’ Quan vaig baixar del taxi vaig pensar que potser sí que l’opinió pública alemanya va canviant.