13.03.2025 - 21:40
Un dolor que tots passem diverses vegades a la vida és la davallada d’alguna cosa que estimem –un familiar, un amic, un artista admirat, una institució que respectàvem. És una experiència inevitable que ens pot afectar més o menys, i segur que tots tenim el cap ple d’imatges amb el procés de dol i com ens va canviar. Molts catalans, a més, ara ho patim amb un dels pilars fonamentals de la identitat humana, la nació.
La llista de la decrepitud del nostre país és tan bèstia que no sé ni per on començar. O sí: les queixes de molts ciutadans que han vist com algú proper es moria i no podia parlar en la seva llengua, perquè una colla de consellers impresentables o insensats (Geli, Ruiz, Comín, Vergés, Argimon, Balcells, Pané) han castellanitzat el servei de salut. Rodalia ha convertit una acció tan bàsica com agafar un tren en una tortura, i a l’Aeroport de Barcelona et pot caure un tros de sostre al cap si plou una mica. Quan repassem els mitjans hi veiem el balanç setmanal i imparable de tirotejos, apunyalaments i assassinats, resultat d’un enorme mercat de la droga. El sistema educatiu, sobretot la primària, és una fàbrica de ciutadans incomplets per culpa de l’acció d’uns pedagogs fanàtics. El preu de l’habitatge expulsa les famílies de les ciutats i impedeix que les parelles joves tinguin fills, perquè les nostres elits econòmiques en tenen prou amb un model social de turistes i immigrants. Tampoc no som aliens als trasbalsos del món: l’amenaça dels imperis autocràtics, l’urpa dels senyors tecnofeudals, la crisi laboral que vindrà per la intel·ligència artificial, les catàstrofes del canvi climàtic. Molts pares es pregunten si els fills i néts parlaran en català, si podran guanyar-se la vida al país, si la nostra herència mil·lenària existirà d’aquí a mig segle.
Sé que la nostra nació és plena de coses meravelloses i que en algunes hem avançat, però davant d’aquest paisatge és natural que s’estengui un sentiment negatiu. Que cadascú hi posi un nom: por, inquietud, basarda, tristesa. Per no caure en el pou de la desesperança, podem tenir la temptació de tornar-nos feréstecs i aïllar-nos, o de refugiar-nos en la cultura i l’oci, o de no mirar més enllà de les qüestions domèstiques. Hi pot haver moments de fúria, però no passen de la imaginació. Per sort, una eina de protesta que (de moment) no ens poden prendre és el vot.
Cada vegada que visito Girona tinc més clar que el vent de la nostra política bufa cap a Ripoll. Sé que només és una col·lecció d’anècdotes, però la quantitat de gent del meu entorn que m’ha dit que votaria Aliança Catalana (o que el seu entorn els votaria) és extraordinària. Ex-votants de Junts, d’Esquerra i de la CUP, joves i grans, acadèmics i pagesos, tots entusiasmats pels missatges i els vídeos que fan córrer per WhatsApp i la resta de xarxes socials.
Sílvia Orriols no triomfa perquè els catalans hàgim canviat d’ideologia, sinó perquè és l’única que diu: “Jo us escolto, us entenc i comparteixo el vostre dolor”, i a més amb un discurs ben estructurat expressat amb un català impecable. La novetat d’Aliança Catalana és que parla de la realitat diària que viuen molts ciutadans, però que no troben ni a la boca dels polítics tradicionals ni encara menys en uns mitjans públics que presenten un país de coloraines. Com passa amb els moviments mal anomenats populistes, les preguntes que formula són vàlides –les respostes que ofereix, és clar, són tota una altra cosa. A vegades són inacceptables en una societat democràtica, a vegades profundament tramposes, però molta gent ho accepta a canvi d’una promesa de millora. Aliança Catalana també té l’avantatge que cap més espai polític no està disposat a acceptar el retrat de l’estat de la nació i a competir-hi pels votants, i això els ha deixats una autopista immensa (la mateixa que van regalar a Xavier García Albiol a Badalona).
El missatge del govern de la Generalitat és que al país no hi passa res de greu, i que amb un president immòbil i submís ja fem. Davant d’això els castellans se n’aprofiten per a humiliar-nos, més benzina per a l’incendi del descontentament (la reunió de la consellera Paneque amb els responsables de RENFE i ADIF n’ha estat un bon exemple). La insistència del PSC a dir que tot va bé també du a situacions que insulten la intel·ligència dels ciutadans, com l’entrevista recent en què el director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va dir que “cinc homicidis en cinc dies no és indicador de res”.
El bàndol que s’anomena independentista no surt de la bombolla. Esquerra Republicana ha decidit de convertir-se en una franquícia del PSOE, i els seus militants viuen amb por que si fan enfadar el líder messiànic quedaran fora de les llistes electorals. La CUP continua perduda en un laberint ideològic de difícil sortida, i només té ressò quan els grupuscles afins fan uns actes de protesta que més aviat semblen dissenyats per la policia espanyola. Respecto els integrants d’Alhora, però de moment la seva recepta és oferir dissertacions acadèmiques per a guarir els problemes emocionals, i això no ha funcionat mai.
Queda Junts per Catalunya, un espai que podria vendre un missatge que competís amb Aliança, però que viu tenallat per dues dinàmiques. La primera, l’estèril nostàlgia convergent que els porta a jugar a la política espanyola, tot i que no en trauran gairebé res, i a defensar uns interessos empresarials nocius per al país. La segona, el llarg i brutal exili del líder. Potser el dia que el president Puigdemont pugui tornar a voltar per Girona, i parli amb gent al marge del seu entorn i de les xarxes socials, s’adonarà dels canvis de fons i imposarà un canvi de rumb.
Queden uns quants anys per a unes noves eleccions al parlament, i el món va tan de pressa que tot pot capgirar-se. Ho veiem ara mateix: les polítiques erràtiques del president Trump comencen a trinxar els partits europeus que se li van acostar massa, i està reforçant les marques tradicionals. No puc preveure què passarà a Catalunya, però tinc clar que hi ha una oportunitat per a qui la vulgui aprofitar, i que Aliança no té cap monopoli garantit. Molts catalans passen un dol, i si algú altre els ofereix una esperança real, sense lemes buits ni idees caducades, pot triomfar.
