El Congrés de Cultura Catalana o quan el país es va pensar a si mateix

La lluita contra el franquisme i per la construcció d’una societat democràtica oposada al model dictatorial té moments d’una força simbòlica enorme que han passat a la memòria. Parlem, per exemple, de la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda com la Caputxinada; de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, l’any 1970, contra les penes de mort del procés de Burgos, que va donar lloc a la constitució de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals; o bé de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, de la qual commemoràvem fa poc els cinquanta anys. Però hi ha un altre moment, d’una força simbòlica enorme i concreta, que potser ha passat una mica més inadvertida: el Congrés de Cultura Catalana, que s’allargà des de 1975 fins a la seva cloenda, l’any 1977.

La publicació del volum Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977) (Enciclopèdia), de la sociòloga i historiadora cultural Mariona Lladonosa Latorre i l’historiador Manuel Lladonosa Vall-llebrera –filla i pare–, hauria de servir per a ressituar en l’imaginari aquest “gran moment d’imaginació nacional”, en què es van posar les bases del model cultural i polític que es pretenia de construir després de la mort de Franco, i es va posar sobre la taula, com mai abans, un discurs de (re)imaginació, (re)definició, revisió, actualització i modernització de la cultura del catalanisme que va aconseguir un poder de mobilització difícilment assolit en altres moments. Només cal assenyalar, com fan els autors, algunes xifres: 15.000 adhesions individuals, 1.400 d’entitats, 12.400 congressistes, 3.400 persones que van participar en el treball dels diferents àmbits i 300 secretariats d’àmbit comarcal.

Els Països Catalans com a eix

La importància històrica del Congrés no es basa únicament en la seva capacitat de mobilització, sinó que, com posen de manifest els Lladonosa, és clau a l’hora de situar en la nova etapa de normalització que s’esperava d’obrir en un futur debats com el del paper públic de la llengua, la salvaguarda del patrimoni natural i l’ecologia, el model econòmic, el disseny sanitari o el paper de la immigració, en un país que ja no era ben bé el mateix que el que tenien al cap les generacions del catalanisme que havien resistit els primers anys del franquisme. Perquè, i això és especialment rellevant, el Congrés no tenia un abast limitat al Principat, sinó que explícitament tenia com a àmbit i eix tots els Països Catalans, amb activitats i presència a tot el país: del País Valencià a Catalunya Nord, d’Andorra a les Illes.

El seu origen és ben concret. El 28 de gener de 1975, amb un règim que cada vegada podia controlar menys una societat que més o menys clandestinament es preparava per a un futur de llibertat –amb manifestacions, vagues i iniciatives provinents d’àmbits polítics, culturals, sindicals, professionals, intel·lectuals, veïnals o eclesiàstics–, Josep Maria Pi Sunyer Cuberta, secretari del Col·legi d’Advocats de Barcelona i fill de qui havia estat batlle republicà de la ciutat, proposava als seus companys la creació d’una Comissió de Defensa de la Cultura Catalana. Com dèiem, en aquell context de ruptura, el franquisme havia perdut el control d’espais institucionals com els col·legis professionals, que es van convertir en espais d’assaig de democràcia i d’impuls dels canvis. La iniciativa, a més, s’emmarcava en un context de reclamació de l’ensenyament del català, que va tenir com a moment àlgid la votació en contra d’una majoria de regidors del consistori municipal de Barcelona d’una proposta presentada per a finançar el català a l’escola. L’èxit de la proposta dels juristes, que de seguida va rebre l’adhesió d’altres col·legis professionals i entitats, va anar fent veure la necessitat de convocar un Congrés en Defensa de la Cultura Catalana, que aviat va passar a anomenar-se, directament, Congrés de Cultura Catalana.

Tot està per fer i tot és possible

“Nombroses veus s’han alçat, darrerament, reclamant la celebració d’un Congrés de Cultura Catalana”, s’afirmava en la declaració de principis del Congrés, que deia: “La consciència de l’anormalitat en què es desenrotlla, des de fa més de trenta-cinc anys, aquesta cultura, i el problema profund d’identitat individual i col·lectiva que planteja als pobles dels Països Catalans la manca de coneixements i seguretats elementals sobre la història i l’àmbit geogràfic propis, sobre la pròpia entitat nacional i, fins i tot, sobre la llengua pròpia, en la qual la major part dels ciutadans no han estat mai ensenyats, són, ben segur, les causes de la coincidència d’intencions de les persones i de les Institucions que reclamen una reflexió en profunditat sobre aquest aspecte fonamental de la nostra vida comunitària.”

En aquell moment en què, com deia el poeta, tot estava per fer i tot era possible, l’èxit del Congrés –fruit de debats i discussions intensos– va ser no quedar-se en el marc estricte del món acadèmic o culturalista, sinó entendre la cultura en un sentit ampli i tenir una pretensió eminentment popular. En aquest sentit, la llista dels vint-i-cinc àmbits del Congrés dóna la dimensió de la seva ambició: llengua; estructura educativa; història; estructura social; dret; institucions; ordenació del territori; economia, estructura sanitària; indústria; agricultura; navegació i pesca; turisme; música; cinema; producció literària; arts plàstiques; teatre; arquitectura i disseny; lleure i esport; antropologia i folklore; mitjans de comunicació; fet religiós i projecció exterior de la cultura catalana.

A més, el Congrés no va comptar únicament amb la complicitat dels principals intel·lectuals –amb una notable presència dels vinculats al PSUC i el PSAN, contrapesats per altres figures com Joan Triadú o Maria Aurèlia Capmany– coordinats per Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver, i dels partits polítics que, tot i reunits en estructures unitàries com l’Assemblea de Catalunya, també volien evidents les seves hegemonies, sinó que va ser capaç de fer un esforç inèdit a l’hora de sumar complicitats territorials. Els actes de cloenda de cada àmbit es van distribuir per tots els Països Catalans, però, alhora, es van activar comissions locals i comarcals i es van emprendre campanyes, com la que es va fer per a catalanitzar carrers i places, que van desbordar les tímides autoritats municipals del tardofranquisme. A Cornellà, una de les primeres poblacions que va organitzar actes del Congrés, van tenir un èxit inesperat. Els actes van coincidir amb una vaga dels obrers de LAFORSA, que van anar a vendre clavells vermells decorats amb les quatre barres i el lema “amnistia” i que es fonien amb les senyeres que tornaven al carrer després d’anys de clandestinitat.

L’hora de la política

Tot i que els diferents àmbits van tenir una força desigual, el Congrés de Cultura Catalana va deixar una bona herència. En el context de les reunions d’escriptors, per exemple, es va impulsar la constitució de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i els treballs en l’àmbit sanitari van tenir una aplicació directa en la reformulació del sistema de salut ja en el primer govern Tarradellas –el seu responsable, Ramon Espasa, havia treballat intensament en el Congrés. D’altres, com la definició del que es podia considerar cinema català, encara romanen pendents.

El Congrés de Cultura Catalana va cloure el 27 de novembre de 1977, amb un acte presidit per Josep Tarradellas, que acabava de tornar de l’exili. El 15 de juny, s’havien fet les primeres eleccions democràtiques des de 1936, i era el torn de la política. Dos anys abans, en la declaració de principis esmentada, ja s’hi deia que: “El Congrés de Cultura Catalana podrà, si més no, presentar, ordenats i estructurats, els camins de política cultural que, demà, un govern que obeeixi a plantejaments democràtics haurà de seguir, i les línies mestres que hauran de conformar-lo.” Si els governs posteriors van fer cas a les idees del Congrés o no, i si aquest és un model encara vigent per a continuar redefinint el país de demà, pot ser motiu d’un debat interessant després d’haver llegit aquest llibre imprescindible.