30.12.2019 - 21:50
No funcionaven, eren inservibles. Els mateixos dits que feia unes hores m’havien salvat de caure al buit ara eren completament inútils. Ni els sentia, ni responien a les meves ordres. Feia tant fred que la sang havia optat per no circular en aquestes parts tan allunyades del cor. Abans d’aventurar-me a travessar l’Himàlaia sencer caminant, sabia que aquesta era una amenaça real, i així i tot no havia pogut evitar-ho: se m’havien congelat els deu dits de les mans.
L’error havia estat començar el dia tan aviat. L’experiència dels més de dos mesos d’expedició ens havia ensenyat que, de matinada, era quan caminàvem més i millor. Amb les pedres encara enganxades pel fred de la nit, l’estómac buit i unes temperatures completament suportables si anàvem ben abrigats. Però a Dolpo, una de les zones més remotes de l’Himàlaia, res és com a la resta del país. Ací l’hivern arriba abans i amb més força.
Vam desmuntar la tenda amb més eficiència que mai, com si es tractés de l’aturada a boxes d’un Fórmula 1. Era aquell moment exacte del matí en què es pot veure l’entorn, per primera vegada, sense necessitat d’utilitzar una llanterna. Érem a uns –25 graus. Era el cop que el termòmetre ens havia marcat la temperatura més baixa en setanta dies. En el poc temps que feia que era a l’exterior, les extremitats ja se m’havien començat a refredar. De fet, no havíem començat a caminar i ja tenia un cordó de la bota deslligat que em va ser impossible de tornar a cordar. Els dits estaven inflats i havien perdut l’agilitat i la precisió que tenen normalment. Com se’ns va acudir sortir de l’escalfor uterina del sac de dormir en aquelles condicions?
Ben mirat, ni tan sols havíem de ser allà, teòricament. La nostra idea havia estat fer nit a Chharka Bot, un poble que hi havia a l’altre costat del Niwala La, un coll de 5.120 metres d’altitud. Però, en compte d’això, ens havíem hagut de conformar a acampar al costat d’un riu i provar de superar el port de muntanya l’endemà al matí. No havíem sabut preveure que el camí fins allà es convertiria en el nostre contacte més directe amb la mort.
Tocant l’abisme
Havíem començat el dia a Santa, el primer poble de Dolpo o l’últim d’Annapurna, segons qui ho digui. De les vint famílies que habiten l’assentament, només hi quedava una persona. La resta havien marxat, amb l’arribada del fred, a altres llocs més càlids per passar-hi l’hivern. Un gèlid senyal d’allò que ens esperava. El primer.
El caminoi va resseguir muntanyes i valls fins que es va dividir en dos. El sender de la dreta apareixia al mapa com a camí principal. L’altre, tot i no estar representat en cap dels nostres mapes, era més curt i semblava més ràpid. Seguia el riu fins poc abans del coll, on s’ajuntava amb l’altra ruta. Com que no anàvem sobrats de temps i volíem assegurar-nos d’arribar a Chharka Bot per intentar acampar com menys vegades millor a la regió més freda del Nepal, vam optar per la segona alternativa.
Poc després d’haver-nos desviat, vam fer una pausa per a menjar alguna cosa. Vam asseure’ns a recer del vent en unes pedres grosses. Va ser llavors quan vam albirar un grup de bàrals, les cabres salvatges de l’Himàlaia, una mica més endavant, per on continuava el nostre camí. Vam menjar-nos la barreta energètica mentre els observàvem. ‘La naturalesa és increïble’, vaig pensar mentre ens meravellàvem amb l’habilitat que tenien els animals per a grimpar per aquell terreny tan empinat i relliscós. Era, de fet, el mateix per on havíem d’anar nosaltres. Segon senyal que rebíem i, novament, no en fèiem cas.
A partir d’aleshores, l’avanç es va complicar molt. El sender ens feia anar entremig d’enormes roques que, per la seva posició, ens colpejaven perillosament les motxilles, empenyent-nos cap al buit. També havíem de travessar despreniments de pedres que es desfeien als nostres peus. En un d’aquests trams, els calabruixos no van aguantar el meu pes i van causar una onada de roques que s’anava fent més i més gran i que em va arrossegar cap als peus de la muntanya, on ens esperava un amenaçador riu de gran força mig congelat. Mentre baixava impulsat per les roques com una maleta pel tram de cilindres giratoris dels escàners de seguretat d’un aeroport, vaig intentar frenar la meva caiguda amb mans i peus, però res no ho va aconseguir. No estic segur de quanta estona vaig anar relliscant per aquella rampa de 15 metres, però es va fer etern. Finalment, vaig arribar a l’extrem de la muntanya, a un pam del riu, on la gravetat i la fricció van decidir de posar el punt i final a aquell llarg desplaçament. Tot plegat m’havia deixat just al límit d’aquell tobogan en una posició molt estranya, i no va ser fins que em va socórrer en Dani, el meu company d’expedició, que em vaig poder impulsar amb la seva ajuda per sobre el gel i l’aigua cap a un lloc segur.
Però això no va ser res més que el preludi de les coses que encara havien de passar. No ens va caldre caminar gaire per trobar-nos en un lloc on, de sobte, el camí es topava amb una muralla formada per una única pedra gegant. Mirés on mirés, no semblava que hi hagués cap opció per a avançar. Les roques s’elevaven davant nostre i a mà dreta. A l’esquerra hi havia el riu. Per on havíem d’anar?
De sobte, vam veure allò que semblava impossible. Les petjades d’algunes persones enfilant-se per les pedres i que s’alçaven desenes de metres cap al cel. No formaven un camí, ni de bon tros. Ni tan sols indicaven lleugerament per on era més segur d’anar. Però per allà hi havia escalat algú, això era clar.
Vam començar a ascendir, primer amb l’ajut dels pals, després amb les mans, gairebé com si fóssim quadrúpedes. La roca es va anar empinant, i quan ens en vam voler adonar fèiem escalada en tota regla. Arribats a aquell punt, anar enrere ja no era una alternativa viable. Era massa perillós.
Mai fins llavors no ens havíem trobat en una situació tan difícil. Una sola patinada, una pedra desprenent-se o qualsevol accident, evitable o no, ens faria caure per l’abisme cap a una mort segura. Tenia el cap a punt d’esclatar, tant, que gairebé vaig desistir (tampoc és que tingués cap més opció). La impotència era majúscula. No volia pujar, perquè allò m’aterrava, però tampoc podia baixar. Havia de continuar escalant. Sense experiència, sense cordes i amb una motxilla de prop de 25 quilos a l’esquena. A aquell ritme, però, no tindríem més remei que buscar un lloc on acampar abans d’arribar al coll.
Com una papallona nocturna
L’única manera que tenia d’agafar els bastons de senderisme era fent pinça amb els palmells de les mans. Els dits no havien sinó empitjorat, i ara eren només deu apèndixs que penjaven de les mans. Per sort, hi havia un motiu per a ser optimista: no hi havia ni un sol núvol, i això volia dir que no podia faltar gaire estona fins que el sol comencés a sortir i a escalfar aquella part del planeta.
De mica en mica, es van començar a il·luminar les puntes dels cims que s’aixecaven davant nostre. Com si retiressin una manta, la muntanya va canviar el seu pigment pel daurat que tenyia el sol. En un primer moment, el bany de color era només a la part més alta dels pics, però lentament es va anar estenent cap a les faldes. Ja només tenia un objectiu: arribar com més aviat millor a la zona on el sol escalfava amb la claror.
Com una papallona de nit, ens vam dirigir tossudament cap a la llum. No havia parat mai tanta atenció al moviment del sol, que anava escampant la seva obra arreu. Quan finalment hi vaig arribar, encara amb el cordó de la bota deslligat, vaig deixar-me impregnar pels raigs. La diferència de temperatura era espectacular. Quan vaig treure’m els guants, em vaig trobar els dits blancs com la llet i amb una textura similar a la de la fusta. Era la primera fase de la congelació. Continuava sense sentir-me’ls i amb prou feines reaccionaven a les meves ordres. Ràpidament me’ls vaig col·locar a sota les aixelles, amb molt de compte de no lesionar-me’ls si s’encallaven amb alguna peça de roba, perquè estaven tan insensibles que algú me’ls podria haver tallat sense que jo me n’hagués adonat. Col·locats allà, a la zona més calenta del cos, de seguida em van ensenyar que el més dolorós de congelar-se alguna extremitat és descongelar-la.
Al final, aquell dia tampoc no vam aconseguir dormir calents. Vam passar la nit en un dharamshala, un dels refugis de l’Himàlaia, recuperant-nos i descansant, ja a l’altra banda del Niwala La. Ho vam fer juntament amb una quinzena de nepalesos que anaven en direcció contrària: se n’anaven de les muntanyes amb una caravana de mules per hivernar lluny del fred extrem de Dolpo. Allà ens vam adonar que era igual si ens havíem trobat en aquella situació per haver-nos llevat massa d’hora o pels obstacles que ens havien sorprès al camí alternatiu que a última hora vam decidir d’agafar. El Gran Camí de l’Himàlaia té això, és imprevisible i letal. És un curs intensiu de supervivència a la muntanya i, també, de saber treure les coses positives de cada situació. L’endemà, per fi, vam arribar a Chharka Bot, un remot poble tibetà que viu congelat en el temps. Però aquesta ja és una altra història.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
—(53): Sobreviure a l’infern al cel
