“En la comunitat estrangera de Xangai s’ha respirat molta por. Si ets positiu de covid, t’envien a uns espais terribles”

D’ençà de fa catorze dies, Roger Simeon explica el confinament que viu a Xangai al seu compte a Twitter. Tot el que hi narra sembla ciència-ficció, però és real i passa a 12.000 quilòmetres i prou. Ara que Europa passa un dels millors moments d’ençà que va començar la pandèmia de la covid-19, a la Xina hi ha un dels brots de coronavirus més importants. La situació és especialment difícil a Xangai, on el govern ha imposat un confinament total que ha reclòs a casa uns vint-i-cinc milions de persones. Havia de ser un confinament de quatre dies, però de moment ja n’han passat una quinzena, i no se sap quan acabarà. Els aliments s’acaben, i comprar és tota una odissea. La qüestió que més angoixa són els camps d’aïllament que han organitzat per a tots els qui són positiu de covid. Espais molt grans on arriben a conviure unes deu mil persones sense que hi hagi ni tan sols dutxes. Gent malalta, en unes condicions terribles. Parlem de tot plegat amb Roger Simeon, que fa més de set anys que viu a Xangai amb la família.

—Ja fa tretze dies que esteu confinat. El confinament de Xangai no té res a veure amb el que vam viure el 2020 aquí, oi?
—Nosaltres sempre dèiem que ens havíem escapat del confinament. Fins fa tretze dies, no havíem estat mai confinats. Quan va començar tot, érem de viatge, i quan vam arribar aquí a la Xina, a casa, va semblar que tot millorava. Pensàvem que ens n’havíem deslliurat. Però ara tot ha canviat. Parlant-ne amb els meus pares, veig que és una vivència molt diferent. Ells m’expliquen que podien sortir a comprar. I la sensació era que quedant-se unes setmanes a casa passaria tot. A casa se sentien segurs. El funcionament del confinament aquí és molt diferent.

—Una de les diferències més clares és aquesta, que no podeu sortir a comprar?
—El missatge inicial va ser que no patíssim, que no tancaria res. A més, aquí majoritàriament ho comprem tot amb el mòbil. Pensàvem que no passaria res, que ens tancarien a casa, però que podríem continuar comprant. Pensàvem que ens arribaria l’aigua i el menjar, que era el més essencial. Després, els del comitè de voluntaris del nostre edifici ens van dir que tancaven. Malgrat tot, ens van dir que no patíssim, que ells s’encarregarien de pujar totes les comandes de menjar que ens anessin arribant. Tothom donava per fet que dins de casa podríem continuar fent vida normal. Però no. Ha tancat tot i no podem comprar. Entre els grups d’amics i coneguts va circular que quedava algun supermercat obert i que podien fer algun repartiment. Però tothom es va tornar boig. Heu d’imaginar-vos vint-i-cinc milions de persones volent comprar en un supermercat. És una bogeria. No durava res… Llavors, diverses aplicacions que funcionen a tota la Xina van dir que no podien assumir totes les demandes. Que tenien molt pocs repartidors i que no arribaven a tot arreu. Obren de bon matí perquè la gent faci la seva reserva i quan ja no poden repartir més, tanquen. Molts ens hem llevat a les sis del matí per provar de comprar, però de vegades ja no hi som a temps. És impossible.

—Com funcionen aquestes compres a domicili?
—Quan algú ens diu que ha aconseguit que li arribi una comanda, li preguntem on ho ha comprat i ho provem. La cosa varia segons el districte on siguis, de manera que no podem saber del cert si ens funcionarà, però és millor provar-ho. Pot ser que distribueixin en una zona de la ciutat, i més enllà no. És una cosa d’atzar. Has d’anar provant sort. Quan un amic ens diu que ha aconseguit aigua o verdura en un lloc, hi anem corrents i comprem. Però no arriba res.

—Res de res?
—Fa uns dies, ens va arribar una capsa d’una botiga especialitzada per a estrangers. Diguem que en aquest cas la competència és més petita. A Xangai, els estrangers són menys, per tant, és més fàcil d’aconseguir-ho. He de dir que, en aquest cas, la majoria d’amics que ha comprat en aquesta botiga ha rebut la capsa. Et diuen que triga dos o tres dies i n’acaba trigant cinc, però com a mínim arriba, que no és poc. Avui ens ha arribat la segona capsa. Per sort, perquè ja ens havíem començat a neguitejar.

—Teniu problemes amb l’aigua, sobretot?
—Si, ara mateix és el problema més gros que tenim. Nosaltres tenim una màquina d’aigua amb garrafes. Fem servir garrafes de vuit litres, i justament abans del tancament vam comprar-ne quatre. Vam pensar que amb això en tindríem prou. Penseu que una garrafa, normalment, dura cinc o sis dies. Amb quatre vam pensar que no patiríem. Però ha passat el temps, i ja hem obert l’última garrafa.

—I no us en poden donar més?
—Quan ho vaig preguntar al comitè veïnal em van dir que ells no em podien ajudar. A més, els xinesos no tenen costum de beure aigua, ells beuen molt te. I em van dir que la bullís i prou. Per a nosaltres no és una solució, l’aigua de l’aixeta d’aquí no és bona. Dic que no, però potser al final ho haurem de fer… Farem el que calgui. Encara que serà l’últim recurs.

—El contingut de les capses que us arriben, el podeu triar?
—No, és un lot d’emergència. I per desgràcia és una capsa amb l’estoc que queda als magatzems de les botigues. Hi ha coses una mica al límit. Per exemple, hem aconseguit que ens enviïn aigua… però és amb gas. Que en aquesta situació, mira, ja ens serveix. Però no és aigua. No acostumem a beure aigua amb gas. Aquests dies és el que toca. No hi ha més remei. Tenim l’esperança que arribarà l’aigua. L’hem comprada a molts llocs, algun ens ho portarà. Segons l’última comanda que he fet, el dia 24 ens n’hauria d’arribar. A veure si hi ha sort.

—El 24 d’abril? Ja penseu tan enllà? No sabeu quan es pot allargar tot plegat, oi? Això només havia de durar quatre dies…
—No, no hi ha cap previsió. I nosaltres som afortunats. A Xangai hi ha un riu al mig que separa la ciutat, i a la banda més nova, que és on hi ha els negocis, estan molt pitjor que nosaltres. Van començar el confinament abans. Molts edificis ja feia dies que eren tancats, abans que fos oficial. Tenim amics que fa trenta dies que estan tancats. I amb aquestes circumstàncies, els comencen a faltar moltes coses. De fet, van apareixent moltes persones que fan trampes. Ja hi ha gent que et diu que si li pagues una mica més, t’aconseguirà el que vols perquè té un permís especial. Et demanen preus desorbitats. Nosaltres no ho hem fet, però tinc amics que sí. No els arriba menjar de cap manera, i només els queda aquesta alternativa. Hi ha un individu que hi va a les dues de la matinada i els deixa una capsa amagada.

—Qui controla que no sortiu de l’edifici? No hi ha prou policies.
—Als edificis tenim vigilants. De fet, ja hi eren abans. En el nostre edifici n’estem molt contents. És gent que té uns horaris terribles, que es passa més de dotze hores en una caseta molt petita, en uns torns llarguíssims. En general, en el seu dia a dia no passa res. Però de cop, la seva funció és més important. Vigilen que ningú entri ni surti de l’edifici. En realitat, qui té el control no són tant ells com els voluntaris del comitè. Són els qui estan en contacte amb el districte. Aquest són els qui tenen el poder de dir-nos: “Ara tots ens hem de fer una prova”. Són les persones que ens gestionen el nostre dia a dia, però que són veïns. Ara de cop els has d’obeir. És estrany.

—Aquesta gent en realitat rep ordres. Sap respondre què passa i dir com heu d’actuar?
—No. Mireu, l’altre dia va ser un dia complicat. I vam tenir moltes discussions inútils amb ells. Es va publicar oficialment que la nostra zona era oberta, que ja podíem baixar al carrer. Els voluntaris ens van dir que no, que no podíem baixar perquè ells no havien rebut l’ordre. Deien que havíem d’esperar… Això és el joc del telèfon. Les autoritats donen una ordre, però quan arriba al final cadascú en fa la seva interpretació. Per exemple, al meu edifici han decidit que no ens podem moure amb llibertat. Em diuen que el nostre edifici està molt bé i no hi ha cap cas, però que en el del costat hi ha casos. Tenen por que si passem per la vora ens contagiem i portem el virus a l’edifici. Que això voldria dir més dies de tancament per a tots els veïns. Guanya la por. Pensen que és millor tancar-nos ara que no després.

—Com és aquesta llibertat que ara representa que teniu?
—Si fos ben feta, si se seguís el protocol que han dictaminat, és una llibertat molt maca. Podem sortir i fer la volta a tot el districte. Està molt bé. Però és tot tancat, és a dir, que només podem sortir a estirar les cames i prou. Si mires pel carrer, en realitat no ha canviat res. La gent baixa a estirar les cames. I no surt gaire gent. A nosaltres, per exemple, només ens van deixar sortir a baix de l’edifici. I tota l’estona vam tenir un voluntari del comitè amb nosaltres.

—Com és un edifici com el vostre? Quanta gent viu en un edifici de Xangai?
—Xangai és una ciutat força especial pel que fa als edificis. Hi ha molts edificis alts, però al centre hi ha casetes baixes, d’un pis o dos. Tens un barri immens de casetes, que són com petits pobles. En canvi, els pisos acostumen a ser molt alts, hi ha unes divuit o vint plantes. El nostre en té vint-i-dos. I n’hi ha de més grans.

—Que surti un positiu en un edifici és relativament fàcil, doncs. Hi viu gaire gent, en aquests edificis?
—Per això la gent està tan enfadada. És molt fàcil que hi hagi un positiu a l’edifici, a més, si ens fan una prova cada dia… buf! De fet, hi ha molta gent que no surt al carrer per por, pensen que com més surtin, més possibilitats de contagiar-se tenen. Són dies estranys, hi ha gent que viu amb la por, n’hi ha que tenen ràbia…

—Què es respira més, por?
—En la comunitat estrangera s’ha respirat molta por. Si ets positiu en una PCR, t’envien a uns espais terribles. Per anar a la feina, jo passava cada dia per davant d’un d’aquests espais. Abans era un estadi, ara l’han reconvertit en un espai on hi ha 15.000 persones tancades. I tancades en unes condicions pèssimes. Ara s’ha fet famós un periodista italià que ha donat positiu i l’han agafat. Cada dia va explicant què es troba. Fa uns vídeos terribles. Hi ha llocs per a 7.000, 10.000 i 15.000 persones. Us els heu d’imaginar tots junts, en compartiments molt petits. No tenen dutxes! Et tenen tancat quinze dies sense cap mena de dutxa. Hi ha lavabos d’aquests portàtils de plàstic… És terrible. Els llums estan encesos nit i dia. La gent es queixa que allà no pot fer res. A més, els xinesos són força sorollosos, no respecten la intimitat. Posen vídeos a un volum molt alt i criden… Estar tancat quinze dies, com a mínim, amb aquestes condicions és terrible. A això, s’hi afegia el patiment dels qui som pares, perquè durant molts dies separaven els fills dels pares. Això feia pànic.

—Teniu un nen petit, això era el que més us preocupava?
—Sí, molt. Ara diuen que això s’ha solucionat. Que han habilitat uns espais d’aïllament on permeten que el pare o la mare vagi amb la criatura. És una millora. Malgrat tot, és lamentable que un nen hagi de viure una situació així. Si ja és terrible per a un adult. Fem veure que no pensem amb el fet de sortir positius, però tenim les imatges dels camps d’aïllament on s’enduen els positius gravades al cap.

—En aquesta situació deu passar pel cap: “Anem-nos-en!”
—Sí, hi ha un èxode general dels estrangers. En tots els grups que tenim amb estrangers, la gent comença a dir que se’n vol anar. Nosaltres pensàvem ser-hi més temps. Fa set anys que som aquí, hi estàvem molt bé. Però, per descomptat, ara passa pel cap d’anar-nos-en. Xangai ja no és el que era. La ciutat era molt bonica, però tot s’ha trencat.

—Suposo que la ciutat fa més temps que ha canviat, que no és una cosa d’aquests quinze dies. Com ha estat viure la pandèmia aquí?
—Nosaltres, en realitat, fa dos anys llargs que estem tancats a la Xina. Les dificultats que representa sortir i tornar a entrar són tan grans, que estàs tancat aquí dins. Al principi ho vam acceptar. Però aquest últim any s’hi ha afegit que han prohibit els viatges interns dins la Xina. O sigui, que d’alguna manera, ens han tancat a Xangai. És una ciutat molt gran, hi pots fer tot allò que vulguis, però cada vegada ens han anat confinant més. Per tant, el pensament d’anar-se’n sobrevola amb més força.

—Com expliquen les autoritats que a la resta del món es relaxin les mesures i, en canvi, a Xangai, on la pandèmia gairebé ni s’havia notat, ara s’hi visqui el moment més complicat?
—És el gran dubte que tenim tots. La cosa és que a la Xina hi ha molt poca gent de més de vuitanta anys que es vulgui vacunar. No entenien per què s’havien de vacunar, si aquí no hi havia cap virus. Aquí estàvem molt bé. Ho teníem força controlat. Penseu que no anàvem mai amb màscara. Feia dos anys que fèiem vida més o menys normal. També heu de pensar que aquí arriba molt poca informació de l’exterior. Aquells que volen saber què passa sí que ho saben, però els qui no, creuran això que diuen, que a fora s’ha fet tot malament i a la Xina s’ha fet tot bé. En realitat, no se sap. De vegades, pensàvem que haver viscut la pandèmia aquí era bo. Ja us dic, tret d’algunes coses, durant aquest temps hem fet una vida molt normal. Ara hem anat a l’altre extrem.

—La política de covid zero els ha funcionat fins ara. L’arribada de l’òmicron, que és molt més transmissible, ho ha complicat tot.
—Sí, és exactament això. A veure si ara, de mica en mica, podem tornar a la normalitat. Però estem convençuts que serà molt lent. Jo sóc mestre i, si passa com en l’altre confinament, trigarem molt a tornar. En el primer confinament, les escoles no van obrir fins molt tard. No vam tornar fins a final de maig. Ara ja diuen que quan tot estigui bé encara s’esperaran uns vint dies abans de començar a obrir les escoles de mica en mica.

—Ara treballeu?
—Sí, continuem fent coses en línia. El gran dubte és si passarà com l’altra vegada i ens tornaran a retallar el sou. Ara tothom espera que arribi la retallada.

—I el fet de ser estranger us afecta d’alguna manera, aquest confinament?
—És molt estrany, perquè ha canviat molt la manera de relacionar-se amb els estrangers a la Xina. Quan vam arribar, hi havia admiració pels estrangers. Això s’ha perdut. Amb la covid-19, l’estranger és qui porta la malaltia. Ens ho sentim dir constantment. Si pugem a un ascensor,  hi ha gent que en surt perquè hi som nosaltres. Ens trobem en situacions així. També he de dir que de vegades és beneficiós. Per exemple, la primera vegada que ens vam fer una PCR aquí baix de casa, el mòbil no ens reconeixia el passaport, i llavors una voluntària ens va fer passar al davant de la cua. En aquest cas va funcionar i ens va anar bé. També et pots trobar el contrari, que et facin esperar al final.

—Com funcionen aquestes proves que fan en massa? Quantes n’heu fetes, darrerament?
—Nosaltres, per sort, poques. De fetes oficialment per un metge, només ens n’han fet dues, a l’edifici. I a mi me n’havien fet dues a la feina. Quatre en un mes. I de proves d’antígens, ens en fan fer una cada dia. Ja n’hem fet tretze. Però tenim molts amics que els fan fer les dues proves cada dia. És a dir, els fan baixar cada dia a fer la PCR i després els fan fer una d’antígens a casa. Tinc amics que en un mes els han fet vint o trenta proves. Al principi, quan et criden per fer una prova estàs content. És l’únic moment que pots sortir al carrer. Però al final, quan ja n’has fet moltes, no fa tanta gràcia. A més, no tenen horaris. Ho fan quan apareix l’autobús carregat de metges i munten la paradeta. Et criden siguin l’hora que sigui. L’última vegada que ens van cridar, a nosaltres, eren les cinc de la matinada.

—I si no baixes, què passa?
—Està penalitzat. Al principi era més fàcil escapar, però van veure que la gent no baixava i s’amagava, i van posar mesures més extremes. Hi ha, fins i tot, penes de presó. Aquí tots anem amb un codi QR que va amb colors. Si és verd, pots entrar i sortir dels llocs. Si el tens groc, ja no et deixen entrar. I si és vermell, se t’emporten directament. I ara diuen que si no baixes a fer-te les proves, et canviaran el codi i et posaran groc. Per tant, quan surtis del confinament no podràs anar enlloc. I si no baixes dos dies, el codi es convertirà en vermell i cap a la presó. Són mesures que han pres per obligar tothom a fer-se les proves.

—Amb aquests centres per a positius, suposo que la gent, si es troba malament, l’última cosa que vol és que li facin una prova…
—Exacte, hi ha molta gent que s’amagava. I ara corren vídeos de gent amagant-se al balcó. De cop es veu que hi entra la policia i se l’emporta com si fos un criminal. Només és algú que ha donat positiu en una prova i es vol quedar a casa. És terrible.