El confinament, una prova de foc que ha cremat moltes parelles

Una de les bromes que més es va repetir a l’inici del confinament va ser que, en acabar-lo, augmentarien o bé els embarassos o bé les separacions. Tot indica que ha acabat guanyant la segona opció, i és que tants dies de convivència ininterrompuda amb la parella han passat factura i en alguns casos el desgast ha causat la separació o el divorci. Així ho indiquen tant terapeutes de parella com associacions d’advocats de família com AEAFA, que diuen que les consultes per a iniciar o reprendre els tràmits de separació o divorci han augmentat, malgrat que encara no hi ha xifres exactes. La crisi del coronavirus ha causat una situació molt semblant a la de després de les vacances, quan també es detecta un repunt de les separacions. És el que els experts denominen ‘efecte setembre’.

Una situació potenciadora de conflictes

Per a la sexòloga i terapeuta de parella Elena Crespi, la situació ha potenciat tant els elements positius com els negatius. Així, les parelles que estaven bé poden haver-ne sortit reforçades, mentre que les que estaven malament possiblement han empitjorat la relació. ‘Que et privin de llibertat no és gaire agradable, i això ho trasllades a casa. A més, no estem preparats per a estar vint-i-quatre hores diàries amb algú durant tant de temps’, explica. ‘En parelles amb crisis potents prèvies, aquesta situació ha incrementat el malestar personal, les prohibicions i la convivència, i això ha potenciat la ruptura.’ És el cas de la Marta, de vint-i-un anys, que ha acabat una relació de sis mesos: ‘La convivència ha agreujat els problemes previs. En passar tantes hores junts hi ha coses que es fan molt més òbvies.’ La Paola, de quaranta-tres anys, ha decidit de divorciar-se després d’una relació de setze anys en què també hi havia hagut crisis prèvies: ‘Hi havia problemes que arrossegàvem: que no ets feliç amb la persona, no tens interessos comuns…’

De fet, el sexòleg i terapeuta de parella Antoni Bolinches, defineix el confinament com ‘una prova de foc que ha cremat moltes parelles’ de diversos perfils i edats. Moltes persones han descobert coses negatives de l’altra quant a, per exemple, a la reacció davant d’una malaltia, a la cura dels fills i a la responsabilitat amb les tasques de la llar. La Paola explica d’haver-se adonat de concepcions molt diferents respecte de l’educació de la seva filla: ‘Una tarda que era jugant amb uns amics a prop de la carretera la va arrossegar de l’orella per a esbroncar-la, davant de tothom. Jo no vull educar-la en un estat militar, sinó en l’amor i l’afecte.’ Aquest moment, juntament amb una discussió forta i una falta de respecte molt greu, la van fer decidir-se.

Bolinches subratlla que una font de conflictes pot haver estat una gestió i una actitud discrepant de la pandèmia: ‘He detectat conflictes per com cadascú s’adaptava o no a les mesures de prevenció: discussions pel fet de sortir o no, pel fet de dur màscara o guants o no, pel fet de poder estar posant en risc l’altre… A tots els problemes propis de la convivència hem afegit una variable incontrolada i desconeguda en un confinament no desitjat que genera angoixa i hipocondria.’ La Marta explica que sí que ha tingut algun conflicte així, però no de manera directa: ‘Principalment sortia jo a fer els encàrrecs perquè tinc un gos, però tampoc no em feia gràcia ser l’única que m’exposava al virus…’

Crespi considera que, encara que el confinament tingui un efecte potenciador, no és el culpable d’aquestes ruptures: ‘Si no ens haguessin confinat, la relació hauria acabat explotant tard o d’hora.’ Bolinches, en canvi, creu que aquestes parelles no s’haurien separat forçosament. ‘Hi ha parelles que mai no s’haurien trobat en una problemàtica que les portés a aquesta saturació. Algunes no s’haurien separat sense la pandèmia. Això no vol dir que al cap de deu anys, per acumulació d’insatisfacció, podria haver passat el mateix. Ha estat un factor inductor i precipitant.’

Més hores junts, però no més sexe

Un dels elements que pot haver debilitat la parella són les expectatives frustrades en general, i també de les relacions sexuals. ‘Hi havia moltes expectatives sobre el fet que, en estar confinats, tothom aprofitaria per tenir més sexe, però això no ha passat, necessàriament’, explica Crespi. ‘Vivim en un món tan hipersexualitzat que sembla que aquest sigui el motor de la parella. Es diu que és un termòmetre de la relació, i no és cert. Hi ha parelles que tenen molt de sexe, però que potser no estan bé, i parelles que no tenen tant sexe com el que “se suposa” que s’ha de tenir i que estan molt bé. Els nivells de comparació sobre quant sexe hem de tenir són molt poc realistes.’

Bolinches sosté que l’augment del desig només ha crescut en les parelles que han viscut el confinament separades, que han millorat la fusió afectiva i han practicat sexe cibernètic. ‘La convivència és inhibidora del desig, i més en situacions ansiògenes com aquesta. No és el mateix la convivència continuada en un viatge de nuvis o unes vacances que en un confinament forçat en un pis de seixanta metres quadrats’, explica. ‘Una petita part de les parelles han millorat la fusió afectiva, però tampoc en aquests casos això no s’ha traduït en una millora sexual.’

Una crisi real en tots els casos?

En qüestions com aquesta, així com en el fet que puguin aparèixer discussions, cal diferenciar entre una crisi de parella real i l’obsessió o prejudici que es pot arribar a tenir perquè tots els aspectes d’una relació funcionin a la perfecció. ‘Quan no estem bé totes les hores amb la parella ens qüestionem si és l’amor de la nostra vida, però no té res a veure. És normal que sorgeixin fregaments’, explica Crespi. ‘És curiós perquè mai no qüestionem allò que sentim per la nostra família o amics encara que passem per crisis, però, en canvi, amb la parella això sempre està en risc perquè tenim un model imposat que no és gens real, aquest ideari que diu que tot ha de ser perfecte.’

Que pugui haver disminuït la freqüència sexual i puguin haver augmentat una mica les discussions no són necessàriament símptomes que hi hagi una crisi. ‘Que no puguem conviure tot el dia no vol pas dir que siguem una mala parella. Les persones no estem fetes per a tenir una única vinculació afectiva, però amb el model d’amor romàntic no queda bé dir “T’estimo, però no et suporto les vint-i-quatre hores”’, reflexiona Crespi.

Bolinches també diu que la millor parella és la que té un espai propi i un espai comú i que sap gaudir dels dos: ‘L’excés és un defecte. La convivència gairebé sempre resta, perquè a les coses bones, t’hi habitues, i de les dolentes, te’n satures.’

Consells per a crisis i ruptures

També hi ha parelles que s’han debilitat molt sense arribar a separar-se. En aquests casos, el més recomanable és demanar ajuda. ‘No ens han ensenyat a tenir un model de relació sexo-afectiu saludable, i per això és normal que no ens en sortim per nosaltres mateixos’, explica Crespi. ‘Hi ha coses que es poden resoldre, i algunes altres són irresolubles, però adonar-se’n permet de tenir una ruptura pacífica’. És el que li ha passat a la Marta: ‘El fet que la separació hagi estat acordada i molt parlada ha reduït molt el dol.’

Bolinches hi coincideix, i diu que els problemes que es queden a dins ‘es podreixen’, i els que es comparteixen ‘s’oxigenen i es dilueixen’. En aquests casos, ell és partidari de fer allò que denomina ‘separació cautelar’, que consisteix a deixar de conviure durant dos o tres mesos i que cada membre de la parella es treballi de manera individual i, a poder ser, amb ajuda externa, per tal de fer un procés d’autocrítica i millora. ‘En la meitat dels casos, l’absència regenera el desig de presència i aleshores es torna amb més il·lusió de conviure i amb una nova actitud’, diu.

En cas de ruptura, Crespi recomana de buscar suport en la xarxa familiar i d’amistats, encara que el distanciament social ho dificulti. ‘També cal aprofitar les estones de solitud per entendre què ha passat i permetre’s de sentir en el dolor. Això no està ben vist, però un procés de ruptura és molt dolorós i és normal no recuperar-se ràpidament’, explica. La Paola diu que el distanciament social li ha anat bé en certa manera: ‘A la feina no vull explicar-ho perquè sóc força reservada i el fet d’estar treballant des de casa m’ha ajudat. Quan m’incorpori amb normalitat estaré més forta. No trobo a faltar la gent, perquè ara necessito el meu propi espai.’

Crespi alerta, però, que cal no fer una ‘introspecció mal feta’, on la persona s’encalli en el dolor, sinó que cal enfocar-la cap a l’autocura: ‘Hem d’alimentar-nos bé, fer exercici, dedicar-nos espai…’ Per últim, convida a entendre col·lectivament les ruptures com oportunitats, no com fracassos, encara que reconeix que és quelcom molt difícil de fer quan la persona s’acaba de separar. ‘És dur perquè són molts records i molts sentiments. És com si marxés una part de tu, i és molt trist’, diu la Paola.

Quant a les qüestions legals, els advocats de família recomanen d’arribar a acords per a evitar la via judicial, perquè preveuen un col·lapse important del sistema en veient l’augment dels divorcis. ‘En els procediments contenciosos en què no hi ha acord és probable que els judicis siguin entre octubre i desembre essent optimistes, perquè la justícia ha de reorganitzar totes les vistes que no s’han pogut fer i sumar les que ja hi havia’, diu l’advocada Marina Mas. ‘Val més arribar a acords escrits com més aviat millor per a establir les pautes de la nova vida’, afegeix. ‘Jo sempre dic als clients: “Què preferiu, ser vosaltres els qui decidiu els efectes de la ruptura o que ho faci un jutge?” Però hi ha casos en què les tensions i la mala convivència han derivat en violència, i aquí ja es fa molt difícil acostar postures.’