Com el confinament ens va desvirtuar la percepció del temps durant la pandèmia

La percepció del temps és un fenomen, en essència, psicològic. Això vol dir, per tant, que factors externs poden modificar la manera en què experimentem el pas del temps. Per exemple, quan estem ben acompanyats pot semblar que el temps passa volant, mentre que si som en un lloc en què no volem ser ens sembla que el temps passa molt més a poc a poc.

La pandèmia de la covid-19 va ser una font d’estrès psicològic a tot el món, tant per la por del virus com per les mesures preses per a contenir-lo. Diversos estudis han documentat les distorsions causades en la percepció del pas del temps durant la pandèmia.

En un nou estudi publicat a PLOS ONE, la meva alumna Daria Pawlak i jo hem descobert que el confinament probablement va dificultar que recordéssim amb exactitud el moment dels grans esdeveniments que van passar durant la pandèmia.

El nostre punt de partida van ser els comentaris anecdòtics dels nostres companys, que sovint deien que els resultava difícil de determinar exactament la cronologia dels quadres mèdics dels seus pacients. Més concretament, deien que tenien la sensació que els pacients no informaven correctament de fets, com ara l’aparició de símptomes, si havien passat durant la pandèmia.

El maig del 2022 vam fer un sondatge en línia amb 277 participants del Regne Unit. Els vam demanar que indiquessin l’any en què havien passat diversos esdeveniments notables de la història recent, com ara l’any en què van acabar les negociacions del Brexit i l’any en què el vaixell portacontenidors Ever Given va estar encallat al canal de Suez. Tots els esdeveniments a què es feia referència van passar entre el 2017 i el 2021, però es demanava als participants que els ubiquessin en una cronologia que anava del 2016 al 2022. També hi vam incloure un qüestionari sobre factors relacionats amb la salut mental, com ara l’ansietat, la depressió, la càrrega mental i física, l’avorriment i la resiliència.

Vam comprovar que la memòria dels participants era més dolenta en el cas dels fets que van passar l’any 2021 que no en el cas dels de l’any 2019 i 2020 –però semblant a la dels del 2017 i el 2018.

Nosaltres esperàvem que els records dels participants de fets que van passar fa més temps fossin menys acurats. Però vam comprovar la seva percepció dels fets que van 2021 (és a dir, un any abans de l’enquesta) va ser igual d’imprecisa que no la dels fets passats tres anys abans o quatre.

És important de destacar que els participants que més errors van cometre a l’hora d’ubicar temporalment els fets a què l’enquesta feia referència també van dir que havien experimentat més episodis de depressió i ansietat durant la pandèmia, alhora que van declarar ser menys resilients –en aquest context, el terme “resiliència” es refereix al grau en què hom és capaç de trobar formes creatives d’afrontar situacions difícils, controlar les seves reaccions i mantenir-se positiu enfront de l’adversitat.

La clau d’aquests resultats pot anar relacionada amb la manera en què el nostre estat psicològic altera la percepció del pas del temps, com ara la percepció que el temps s’alenteix quan hi ha poca cosa amb què ocupar la ment.

Un “paisatge temporal” alterat

A banda de la qüestió de la salut mental, molts dels participants en l’enquesta van dir que tenien dificultats per a recordar el moment exacte dels esdeveniments que van coincidir amb el confinament. Curiosament, aquests resultats sobre la mala percepció de la cronologia d’allò que va passar durant el confinament són semblant a resultats registrats entre presos.

De la mateixa manera que ens situem en un paisatge amb l’ajuda marcadors espacials (per exemple, sabem que en una carretera hem de tombar immediatament després de deixar enrere un arbre concret), la nostra ment també empra esdeveniments (com ara aniversaris i vacances familiars) com a marcadors que ens ajuden a orientar-nos en el nostre “paisatge temporal”.

Per això, creiem que les restriccions derivades de la pandèmia, i, especialment, els confinaments, van eliminar aquests marcadors que ens “ancoren” en el paisatge temporal. L’absència d’aquests marcadors, de retruc, va desvirtuar la percepció del temps. Recordem els esdeveniments, sí, però no sabem exactament quan van passar.

Les nostres investigacions es basen en estudis anteriors sobre l’alteració de la percepció del temps durant la pandèmia i demostren que la percepció de la cronologia i de la durada (és a dir, la sensació que el temps avança més a poc a poc o més de pressa) dels esdeveniments va ser alterada. Cal continuar investigant per determinar si, ara que hem superat el punt culminant de la pandèmia, el record de la cronologia dels esdeveniments d’aleshores ha millorat o no.

Arash Sahraie és catedràtica de psicologia a l’Escola de Psicologia de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.