Confiar, no controlar

Ahir es va presentar el model de la futura hisenda nacional catalana. És un format realment avançat, sorprenent per als qui tota la vida hem pagat a la hisenda espanyola. S’inspira sobretot en les hisendes sueca i australiana, ben allunyades del model imperant a Madrid. I s’hi destaca el fet que significa un canvi de paradigma radical i sensacional. Joan Iglesias ho va resumir ahir en una frase que hauria de ser la divisa de la república catalana: passarem de controlar la gent a confiar en la gent.

L’actual sistema fiscal espanyol, efectivament, ens tracta tots de sospitosos. I el nou sistema català simplement vol trencar amb això. A base de transparència, a base de posar-se al servei de la gent, a base d’oferir eines participatives i decisòries, a base d’apoderar els ciutadans. La via no és desconfiar de la gent, sinó confiar-hi. I confiar-hi assumint que ningú no posarà traves a pagar si els serveis que rep en canvi són adequats i eficaços i si tothora sap en què es gasten els seus diners.

Ja he dit algunes vegades que el fet que em preocupa més de tot allò que puga passar després de la proclamació de la independència és que acabem espanyolejant nosaltres. Que no sapiguem imaginar un estat diferent del que hem hagut de suportar durant dècades. Un estat millor, més modern, més eficaç, més obert, més just, més net, més cívic, més responsable. Si hem de fer cas d’això que ens van explicar ahir anem per bon camí, perquè una de les estructures clau de la república ja s’allunya d’antuvi del model que hem hagut de sofrir i que clarament no ho és gens, ni d’eficaç, ni d’amable, ni de convenient. És un magnífic indici. Ni que, ara com ara, no siga sinó un indici…