Confiança en l’ANC

Jordi Borràs és un excel·lent professional. Els seus dos darrers llibres són un fidel reflex del seu treball fotoperiodístic d’investigació i, tal com diu  el periodista Andreu Barnils en el pròleg d’un dels seus llibres: ‘En molts casos les seves fotografies expliquen més coses que no pas molts texts escrits.’

Llegeixo en l’entrevista que li fa VilaWeb amb motiu de la presentació dels seus darrers llibres algunes crítiques a l’actuació de l’ANC aquests darrers dos anys. No és la primera vegada que les sento en boca de persones que no coneixen les interioritats de l’Assemblea i que, com no pot ser de cap més manera, jutgen mitjançant la seva particular visió de la realitat o per versions interessades de tercers.

És cert que els partits –determinats partits– han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a partir del 2013, quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per a garantir l’èxit del procés d’independència.

Els intents, doncs, de tenir una ANC ‘domesticada’ hi són des de fa anys i es van fer particularment evidents, no ara, com diu Jordi Borràs, sinó en l’anterior mandat, el que va anar de l’abril del 2015 fins a les darreres eleccions al secretariat nacional (SN) del mes de maig d’enguany.

Jo mateix vaig ser força crític amb l’estratègia del SN de l’ANC del passat mandat, sobretot amb la inhibició i el silenci que va mantenir en el darrer període, des de les eleccions del 27-S fins al final del mandat.

Tot i això, l’ANC (més aviat el seu president) va ser un dels elements clau en la assoliment de la candidatura unitària i la consolidació de la candidatura de Junts pel Sí. També, i de nou per iniciativa del seu president, es va decidir a intervenir després de la negativa de la CUP a investir Artur Mas com a president de la Generalitat. Segurament va ser una de les persones que més van influir en el sorprenent acord que va comportar l’elecció de Carles Puigdemont.

El passat mandat del SN va ser, segurament, el de més baix nivell polític de l’ANC. Ara, després de les eleccions d’enguany moltes coses han canviat en el si de l’Assemblea. A principi d’any, després d’un exhaustiu treball conjunt entre representants de més de quaranta assemblees territorials implicades (del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Gironès, el Maresme, el Pallars, el Penedès, el Pla de l’Estany i el Vallès) es va redactar una proposta de modificació dels estatuts i del reglament de règim intern, amb l’objectiu d’enfortir l’Assemblea i fer més transparents els processos d’elecció i votacions del secretariat nacional. Aquests canvis, aprovats en l’assemblea general de Manresa, han significat un canvi i una millora important que, precisament i contradient el que manifesta Jordi Borràs, han fet de l’ANC una organització més difícil de controlar per part de determinats partits o interessos polítics partidistes.

‘L’ANC ja no fa agitació’. Malgrat que personalment no utilitzaria aquesta paraula per a definir la feina de l’Assemblea, si l’ANC ha deixat en algun moment de fer ‘agitació’ va ser precisament en l’anterior mandat, quan el SN es va mostrar massa sovint dividit, massa sovint indecís, dubtós, per l’excés de responsabilitat que implicava el moment polític i, malauradament, per ingerències més que partidistes.

Enguany ha estat força diferent. En un moment clau d’incertesa com va ser el desacord amb el pressupost, l’ANC va ser decisiva impulsant la incorporació del referèndum en el full de ruta del govern. Un element clau que molts ja havien arraconat i que, no només va servir per a retornar novament la unitat d’acció entre les forces polítiques independentistes, sinó també per a reforçar la il·lusió i el convenciment de les nostres bases.

Més enllà de l’èxit de l’11-S, del qual alguns dubtaven, el 13 de novembre l’Assemblea torna a comandar la mobilització ciutadana en una concentració multitudinària i força diferent. El país sencer, i també l’estat espanyol, van poder visualitzar una imatge d’unitat com feia temps que no es veia. La fotografia de l’escenari, ple de representants polítics d’ideologies diferents units per la repressió de l’estat espanyol, cantant amb els concentrats en una simbiosi gairebé perfecta, és de les que desperten tota mena d’emocions i sentiments. És, a més, un missatge molt clar i rotund que ens enforteix a nosaltres i que debilita l’estat.

L’AMI ha engegat l’Assemblea de Càrrecs Electes. Tots sabem, però, que darrera aquesta iniciativa hi ha hagut sempre l’ANC, que n’ha estat la inspiradora, la impulsora i la que hi ha treballat per fer-la realitat des de fa anys.

I no tot és ‘agitació’… L’ANC és una organització política que va néixer per aconseguir la independència i, per assolir-la, cal intervenir en política. Hem estat i som un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en només quatre anys. Ho hem fet al carrer, que és el que ens ha donat la força per a parlar de tu a tu amb totes les organitzacions polítiques. Una força que ens ha permès negociar punts molt importants del procés, que ens ha permès, quan ha calgut, pressionar uns i altres per redreçar el rumb del procés en moments de desorientació política.

Confiança total, doncs, en l’ANC que, enguany, amb les forces i la il·lusió renovades, ha tornat a assumir el seu paper capdavanter en el procés cap a la independència. Confiança en l’ANC perquè ha arribat el moment d’estar preparats per a defensar els nostres representants, les institucions i el govern. Confiança en l’ANC per a mobilitzar la societat civil quan calgui exercir les accions de sobirania ciutadana i d’obediència a les nostres lleis i institucions.