07.05.2018 - 22:00
Confessió número 1: jo sí que alguna vegada havia pensat, fa un parell d’anys o tres, que algun dia la gent d’aquest país se’n cansaria i que no podíem viure en un estat de mobilització permanent. Que això nostre no era un suflé, però que fins i tot Rocco Siffredi necessitava moments de descans. Que tothom té prou feina a gestionar-se el dia a dia per a haver de sortir a penjar llaços grocs havent sopat. Que la gent vol viure en pau, encara que a quatre desgraciats no els doni la gana. No era hiperventilació, però patia una mica.
M’equivocava. Espriu ja ho sabia: indesinenter. I abans que ell, les Reials Guàrdies Catalanes: donec perficiam. Som un poble que va sempre endavant, de manera persistent, junts, sense defallir. Fins a reeixir, fins a aconseguir-ho. Amb la paciència, perseverança i perspectiva que ens recomanava el president. I jo hi afegiria: sempre amb visió positiva i amb una pulcritud, creativitat i enginy dignes de la millor agència publicitària i de la millor empresa d’organització d’esdeveniments.
Confessió número 2: a vegades, aquesta resistència de poble tossudament alçat m’emociona. Com ara quan sortim al carrer de manera multitudinària. I en molts altres petits gestos, com quan ma mare m’ensenya una carta de cal·ligrafia impecable i plena d’humanitat que ha rebut del conseller Rull. Com amb les notes del Cant dels ocells que ressonen a les trobades diàries de ‘Música per la llibertat’, a Arenys de Mar i a Terrassa, Sant Fruitós de Bages, Igualada o Vilafranca. Com quan veig la Txell Bonet amb la criatura als braços que s’enfila dalt d’un tren per anar a Madrid en un reportatge de la televisió suïssa.
També em va emocionar aquest vídeo de l’acció que es va fer a Montserrat fa uns dies en suport dels presos polítics i els exiliats. Aquí hi surt tot allò que descrivia abans, però és que aquesta acció va coincidir amb la cursa ‘Km per la llibertat‘, en què tot de corredors van unir fent relleus el parlament català i les presons espanyoles d’Alcalá Meco, Soto del Real i Estremera. No cal que passi llista, la sabeu tan bé com jo i a la vostra agenda és probable que darrerament també hi hagi més recordatoris de concentracions i manifestacions que no d’àpats familiars.
Confessió número 3: quan va sortir l’invent de Tabàrnia, reconec que em va sorprendre positivament. Acostumats que l’unionisme popular s’expressi mitjançant insults i amenaces, simbologia feixista, cotxes trinxats i escamots nocturns que arrenquen llaços amb la cara tapada, vaig pensar que, si més no, tenia una certa gràcia. El problema és que ells mateixos, poc acostumats a fer propostes positives, van caure en l’error de prendre-se-la seriosament, i aquí es va acabar la gràcia. A més, poc després va aparèixer el gloriós Sant Esteve de les Roures independentista i la golejada contra els de Tabàrnia ha fet història.
Confessió número 4: no he entès mai ni entendré mai quina és l’estratègia de l’unionisme, tingui la seu a Madrid o la subseu a Barcelona, més enllà de vèncer, destruir i humiliar l’adversari. Vèncer tothom sense convèncer ningú i fent arrufar les celles de mig món. No hi ha cap lingüista que els pugui explicar que cal parlar en positiu? Cap psicòleg que els doni lliçons bàsiques de seducció? Cap historiador que els digui que els canons de Montjuïc són cosa del passat? Cap arquitecte que els faci veure que no hi ha presons prou grans per a més de dos milions de persones?
Confessió final: sempre he estat optimista i ho continuo essent. Ens en sortirem i algun dia passarem factura (jurídica, aclarim-ho) als botxins i les víctimes seran rescabalades. Qui construeix, a banda de dur la iniciativa, acaba imposant-se a qui només destrueix. La repressió crea solidaritat i eixampla la base de manera automàtica. Les llargues lluites compartides serviran per a fer una societat millor i més justa, que al capdavall és allò que tots volem, des de Tabàrnia fins a Sant Esteve de les Roures. Som mil voltes rebels i tenim la força de la raó.
