El coneixement (no sempre) és poder

Si el govern pensés, caldria sospitar que té por de les superioritats reals, que, una vegada desvetllades, posarien la societat sota el jou d’un poder intel·ligent. Les nacions anirien massa lluny massa aviat. Per això els professors reben l’encàrrec de fer babaus. Com podem explicar de cap més manera un professorat sense mètode, sense cap idea del futur? La universitat pogué ser el gran govern del món moral i intel·lectual; però recentment s’ha esmicolat en regnes de taifes separats.

Si alguna cosa demostra la gestió del Catalangate és que el govern espanyol no pensa ni sap què és el pensament. Aquesta activitat l’ha delegada a les clavegueres, que per aquest motiu s’anomenen Centre Nacional d’Intel·ligència. Però si en general el nom no fa la cosa, en aquest cas resulta del tot impertinent. D’intel·ligència, més aviat poca, però allò de “centre nacional” proclama, com tantes altres coses de la Villa y Corte, la passió centralitzadora de l’estat espanyol. En la lògica egocentrípeta del nacionalisme castellà, és natural acumular la intel·ligència a la capital, que per a alguna cosa és el cap del cos polític. Més insòlit –per la diferència espanyola– és no emplaçar-la a les altes esferes on s’emmiralla el país, sinó dipositar-la al subsòl, on proliferen, es mouen i tenen l’ésser tot d’animàlies que defugen la llum. L’estat decidí d’emmagatzemar el pensament en una cava subterrània, com l’or a la cambra del banc d’Espanya. Des de les profunditats del CNI, el Gran Germà escolta les remors cerebrals del país preparat per ofegar qualsevol brot d’idea.

I ben fet que fa, perquè un país governat per la intel·ligència, com somniava Plató i creia possible el positivisme, fàcilment podria degenerar en tirania: conservadora en el paradigma platònic, progressista en el cientista d’Auguste Comte. Difícil saber quina enclou més potencial d’horror, si la regimentació de la societat d’acord amb un esquema inalterable o l’adaptació obligada al materialisme que d’ençà de l’era revolucionària regeix la vida de les multituds. Però l’alternativa a la dictadura dels mandarins –com Chomsky definí els intel·lectuals orgànics– i dels integrats –com els anomenà Umberto Eco–, no és la disbauxa que temia Plató, sinó la dictadura dels mediocres. Avui a molts països la ximpleria causa autèntics estralls, però a Espanya –i també, com més va més, a Catalunya– la niciesa és un patrimoni perfectament regulat.

Durant dos segles, l’acceleració tecnològica ha preparat les catàstrofes que ens cauen al damunt, però la insensatesa les ha sobredimensionades. La industrialització de l’agricultura ha dut a la superpoblació mundial, i les polítiques de desenvolupament a la sobreexplotació dels recursos naturals. La tecnificació de la societat provoca l’anòmia i amb l’aïllament de les persones en un món ultraconnectat avança l’epidèmia de malalties mentals, sobretot als països més pròspers. Barrejant els pobles i les cultures sense transicions ni mediacions, la globalització exacerba l’instint defensiu (o agressiu) de la identitat. El desplegament d’arsenals “intel·ligents” allunya encara més el vell “teatre de la guerra”, que és substituït per la guerra total d’extensió planetària. L’anorreament de ciutats, la destrucció de les estructures necessàries a la vida, l’assassinat de la població civil, no són danys col·laterals –en la cínica expressió encunyada durant la guerra de l’Irac–, sinó objectius principals, com posa de manifest la invasió russa d’Ucraïna.

Una societat intel·ligent és més refractària a la propaganda i més impermeable a les teories de conspiració que no pas una societat intel·lectualment deficitària. Per això l’escola no aspira a desenvolupar tot el potencial dels joves sinó a immergir-los en el conformisme amb el dogma o correcció política regnant. Es tracta de produir persones tallades pel mateix patró, cofoies amb la suposada virtut de l’igualitarisme, consistent a escapçar els caps més elevats. És per aquesta raó que els governs, sobretot els més progressistes, confonen igualtat d’oportunitats amb igualtat de resultats. Que solen ser devastadors. Durant l’època daurada de l’educació, a principi dels anys setanta, Ivan Illich proposà de desescolaritzar la societat, argumentant que la ximpleria d’una persona era directament proporcional al temps que romania al sistema escolar.

A El conflicte de les facultats, Kant posà els fonaments de la llibertat acadèmica defensant l’autonomia de la Facultat de Filosofia, que a la universitat prussiana del segle XVIII comprenia les humanitats. Aquella concepció unitària de les coses humanes disposà d’un darrer aixopluc en la idea de les Geisteswissenschaften de Dilthey, però durant el segle XX les “ciències de l’esperit” s’atomitzaren en facultats, departaments i programes molt diversos, cada un amb una agenda sovint desconnectada de les altres. I, malgrat l’intent de revertir-ho amb la interdisciplinarietat en aquest segle, la universitat és avui una emulsió de projectes personals o grupals que ni encaixen ni gairebé dialoguen els uns amb els altres. L’ideal del coneixement, fonament de la idea d’universitat, s’ensorra sota una impedimenta de curiositats sense articulació visible, fins que de l’antic ideal no en resta res més que la carcassa.

He començat l’article amb un paràgraf que no és meu, sinó una cita que he amagat fins ara per mostrar que algunes coses no han canviat i que els clàssics poden il·luminar el present tant com els astres que lluen mil·lennis després d’extingir-se. Així com el temps que triga a arribar la llum d’un estel apagat ens informa de la profunditat de l’espai, la intel·lecció del passat aporta la perspectiva necessària per a situar el present.

La cita és de Louis Lambert, un dels “estudis filosòfics” de Balzac. És la història d’un jove superdotat que acaba en un estat de catatonia i d’alienació encara més extrema que la de Monsieur Teste. La capacitat d’abstracció aïlla Louis de la vida material i li permet de copsar el futur in statu nascendi. Al paràgraf sols he canviat “Institut” per “universitat” i he substituït “acadèmies separades” per “regnes de taifes”. Balzac es referia a l’Institut de France, creat per Napoleó el 1803 i dividit més endavant en cinc acadèmies, una de les quals, l’Académie Française, ja existia d’ençà del segle XVII malgrat haver estat clausurada durant la revolució.

Si no hi ha cap idea acreditada d’intel·ligència i se n’abusa fins a confondre-la amb l’espionatge més groller; si no hi ha cap compromís de promoure-la en tant que bé social de primera necessitat, com se’n pot demanar als polítics? Amb quin criteri i sobretot amb quina credibilitat n’exigiríem de personatges com més va més grisos, més vanitosos, més viscerals i més irresponsables, que tanmateix han rebut l’encàrrec de pensar per tots nosaltres?

El Maig del 68 instaurà la consigna “la imaginació al poder”. Era un lema difícil de fer efectiu, fins i tot perillós. La imaginació, necessària a l’art, no hauria d’experimentar gaire amb el poder. Només cal rumiar què hauria pogut fer l’imaginatiu Marquès de Sade si, en compte d’estar en una masmorra, hagués estat al lloc de Robespierre, home d’escassíssima imaginació. El problema dels polítics no és que els falti fantasia, sinó que no tinguin substància pensant. Del moment que representen el mínim denominador comú de l’electorat, esdevenen una caricatura dels llocs comuns dominants. Per això aquestes canyes buides comparteixen la superstició dels màsters i altres certificats d’intel·ligència absolutament inútils, fins al punt de falsificar-los o fer-se’ls a mida. La clau de la incapacitat espanyola (i catalana) per a concebre alguna idea genuïna de futur bé podria trobar-se en la corrupció del sistema universitari, amb la conseqüència, ja advertida per Illich, que com més màsters i més galindaines acadèmiques, més mediocritat.