Els condemnats d’Aturem el Parlament fan un pas important a Estrasburg contra Espanya

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha fet el primer pas per a admetre la demanda de quatre encausats del cas Aturem el Parlament que van denunciar vulneració de drets per part de la justícia espanyola. Malgrat que el seu recurs encara no ha estat formalment admès, ara el cas es troba en un tràmit en què el tribunal ha enviat una sèrie de preguntes a l’estat espanyol, a les quals ha tingut accés VilaWeb, sobre la legitimitat de les diverses sentències.

La defensa dels condemnats assenyala que la condemna constitueix una vulneració dels drets a la llibertat d’expressió, reunió i manifestació i que són víctimes d’una violació dels articles 10, 11 i 7 del Conveni Europeu de Drets Humans. “El nostre cas ha implicat una persecució explícita a la protesta i jurisprudència per a vulnerar drets posteriorment”, denuncia Rubén Molina, un dels condemnats que és present en aquesta demanda al TEDH.

Una protesta del 2011

Els fets es remunten a la manifestació del 15 de juny de 2011 davant del parlament, que volia aturar la sessió que havia d’aprovar noves retallades del govern d’Artur Mas. Uns quants diputats van ser insultats i increpats quan provaven d’arribar al parlament, mentre els Mossos s’enfrontaven amb els manifestants. Alguns diputats van entrar escortats per la policia o, directament, van aterrar en helicòpter, com el president Mas i l’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert.

Vint manifestants van ser encausats per un delicte contra les institucions estatals arran d’aquells fets i dinou van acabar essent jutjats. En un primer moment, van ser absolts per l’Audiència espanyola –amb un vot particular en contra de Fernando Grande-Marlaska. Ara bé, un recurs del parlament i de la Generalitat, juntament amb la fiscalia i l’organització ultra Manos Limpias, va comportar que hi intervingués el Tribunal Suprem espanyol i finalment condemnés vuit dels dinou manifestants a tres anys de presó, una pena que resta suspesa fins que no es resolgui l’indult demanat, tot i que igualment ha quedat prescrita. Aquesta sentència va venir, entre més, del jutge Manuel Marchena i la seva doctrina de la violència ambiental, que d’alguna manera també va acabar essent útil en la sentència contra el procés. En el cas d’Aturem el Parlament, finalment, el Tribunal Constitucional espanyol va avalar la condemna del Suprem el 2021, i ara només falta el pronunciament d’Estrasburg.

Les preguntes d’Estrasburg: el darrer recurs

El tribunal ja ha enviat una sèrie de preguntes a l’estat espanyol. Per una banda, es pregunta si les accions per les quals van ser condemnats els activistes constituïen un delicte al codi penal espanyol en el moment dels fets.

D’altra banda, exposa que els demandants van ser condemnats a presó, però que l’execució d’aquesta pena va ser suspesa, i pregunta si hi va haver una violació de la llibertat de reunió i expressió en el sentit en què queden recollides als articles 11 i 10 del Conveni Europeu de Drets Humans. Es pregunta si, en cas que hi hagués ingerència en aquests drets, aquesta presentava un objectiu legítim i necessari en una societat democràtica.

Per últim, el tribunal pregunta si l’equilibri establert pels tribunals espanyols entre el dret de reunió pacífica i el dret dels diputats a reunir-se al parlament s’ajusta a l’article 11 del Conveni, sobre la llibertat de reunió. El tribunal també pregunta si les penes han prescrit segons la legislació espanyola i si, en aquest cas, s’han adoptat les decisions judicials que estableixen la prescripció.

Amb tot, els demandants busquen una condemna a Espanya per la vulneració de drets fonamentals i consideren que els fets no van ser delictius segons la legislació espanyola. És un cas que va molt més enllà dels fets del 2011, perquè va representar un precedent perillós. El ponent de la sentència que condemnava a presó els manifestants va ser el jutge Manuel Marchena, i la seva doctrina de la violència ambiental, que establia una definició vaga i oberta de què és la violència en una protesta, li va servir per a posar les bases de la sentència contra el procés.

Aquesta capacitat d’un conjunt de persones per a dur a terme una violència subjectiva, no directa, ha servit per a condemnar més manifestants. Per exemple, el novembre del 2020, l’Audiència de Barcelona va condemnar a tres anys i mig i a un any de presó, respectivament, dos manifestants independentistes, una condemna que va ser revocada posteriorment. El tribunal va invocar la sentència contra el procés, que alhora heretava aquesta manera subjectiva d’entendre la violència en les protestes.

La doctrina de la violència ambiental

La sentència condemnatòria del 2015 que parla per primera vegada de violència ambiental, la del cas d’Aturem el Parlament, va ser signada per Manuel Marchena, Luciano Varela, Juan Ramón Berdugo i Francisco Monterde, amb el vot particular discrepant del magistrat Perfecto Andrés. Parlava de “clima coactiu”, “atmosfera intimidatòria”, “atmosfera de coacció”, “violència i intimidació”, “fustigació” i, fins i tot, “entorn tumultuari”, conceptes que després es van repetir en la causa contra el procés i que lliguen protesta amb violència de manera molt oberta i situen el focus de la violència en el conjunt dels manifestants en abstracte, i no en manifestants concrets fent accions individuals.

“Sempre hem intentat de lluitar contra aquesta jurisprudència pel perill que suposava en el dret de manifestació, pel fet que una persona pugui ser condemnada no pels seus actes personals, sinó per una cosa tan subjectiva com aquesta violència ambiental”, explica Molina sobre les raons per a anar a Estrasburg. “Nosaltres, de fet, som condemnats pel fet de ser part d’una manifestació, i això obre la porta a un model repressiu totalment totalitari. Això ha estat un dels elements que ens ha fet continuar lluitant.”

La sentència d’Aturem el Parlament, a més, feia comparacions amb situacions extremes, molt allunyades d’aquells fets, i arribava a banalitzar el feixisme: feia una referència a l’incendi del Reichstag, presumptament provocat pels nazis per a reprimir els comunistes: “La història europea ofereix exemples eloqüents en què la destrucció del règim democràtic i la bogeria totalitària va començar amb un acte violent contra l’òrgan legislatiu.”

El Tribunal Constitucional espanyol havia de pronunciar-se sobre la causa d’Aturem el Parlament abans que la sentència contra el procés es fes pública. Si el tribunal hagués discrepat d’aquesta definició de violència ambiental, Marchena no la podria haver utilitzat contra els presos polítics. Però la decisió sobre aquest cas va quedar finalment en un calaix més temps del previst. Poc abans de la sentència contra el procés, la premsa espanyola va engegar una campanya contra el magistrat del TC Cándido Conde-Pumpido, que era el ponent de la sentència d’Aturem el Parlament. Alguns mitjans van filtrar que el magistrat ja tenia a punt l’esborrany de la sentència, favorable a concedir l’empara als afectats, contra el criteri de Marchena. La premsa espanyola el va assenyalar per això, ja que implicaria desautoritzar la probable condemna de Marchena als presos polítics. Aquesta possible desautorització a Marchena no va arribar abans de la sentència, però tampoc després, i aquesta doctrina de la violència ambiental finalment va quedar avalada pel TC.

La desautorització d’Estrasburg que probablement temia Conde-Pumpido podria arribar aviat, tot i que cal tenir en compte que recursos anteriors han estat refusats per defectes de forma. Els demandants, de moment, són cautelosos: “No som gaire optimistes, donada la nostra experiència amb el poder judicial, que és subjectiu i ocupat pels grans poders econòmics i polítics de l’estat. No creiem que Europa sigui una alternativa gaire garantista, tot i que tenim esperança que ho sigui més que l’estat espanyol”.