L’activista que anirà a la presó arran d’un intent d’aturar un desnonament: ‘La policia pot mentir i no passa res’

Jorge Jiménez serà la primera persona de l’estat espanyol que anirà a la presó arran d’un intent d’aturar un desnonament. És activista de Distrito 14, un col·lectiu antifeixista, feminista i anticapitalista del barri madrileny de Moratalaz. Un col·lectiu que, segons que explica, ha estat víctima de força detencions, muntatges policíacs i problemes amb agrupacions ultres. Tanmateix, ell n’ha estat el membre més perjudicat. El gener del 2016 va participar en l’intent de parar un desnonament al barri de Vallecas i arran de la denúncia d’un dels agents que van aturar els activistes, va ser condemnat a pagar una indemnització de 1.200 euros i a set mesos de presó per lesions i atemptat contra l’autoritat. Jiménez no ha volgut pagar la indemnització a l’agent –que li faria evitar la reclusió, perquè no té antecedents penals– perquè diu que és completament innocent i víctima d’un muntatge policíac. Per tant, ara afronta l’entrada imminent a la presó amb fortalesa i amb la convicció que és un altre cap de turc d’una repressió que considera que ‘toca tots els pals’ i que persegueix qualsevol mena de dissidència política.

—Com van anar els fets el dia del desnonament?
—Al principi no hi havia cap dispositiu policíac muntat. Érem unes trenta o quaranta persones. A l’hora de la convocatòria va arribar una patrulla de la policia nacional. En veure que no podien accedir al portal, van demanar-nos la documentació a alguns de nosaltres. Després van demanar reforços, que van arribar al cap d’una estona. Ens van dir que, si no sortíem d’allà, procedirien a desallotjar-nos. Lògicament, com que no vam sortir, ens van desallotjar de manera violenta. Van ferir unes quantes persones, com ara una dona embarassada i un senyor gran. Van desallotjar les persones que vivien al pis i una dona va acabar al carrer amb els seus dos fills. L’endemà em van trucar de la comissaria fent servir la informació que havien pres de la identificació. Em van dir que havia trepitjat un policia. I allà va començar tot.

—Com va ser la càrrega policíaca?
—Crec que no van arribar a fer servir les porres. Ens van fer fora, bàsicament, amb cops de puny, empentes i pressionant-nos en algunes parts del cos: la cara, els braços, els dits… Hi havia gairebé un agent per cap. Tal com som els qui anem a aturar desnonaments, a mi em va semblar un dispositiu molt desproporcionat.

—L’agent de la policia que us va denunciar us acusa d’haver-lo trepitjat. Quin és el seu relat exactament?
—Al judici va dir que, mentre ell ajudava un senyor gran a aixecar-se –ells mateixos havien tirat a terra–, vaig arribar jo, el vaig mirar als ulls i li vaig trepitjar la mà. Arran d’aquesta presumpta trepitjada, el part de lesions del judici inclou lesions a la mà, al colze, a l’espatlla, al genoll i al turmell.

—És a dir, us acusa d’haver-li trepitjat només la mà, però en aquest document apareixen més lesions.
—Sí. A més, la perit forense no va poder afirmar que les lesions que presentava aquest agent es corresponguessin amb allò que ell deia que jo havia fet. Així i tot, finalment em van condemnar per la presumpció d’autoritat. Com que és un agent de l’autoritat, té presumpció de veracitat.

—Malgrat que era evident que no es podia provar res?
—Sí. A més, la jutgessa va esbroncar unes quantes vegades la perit forense perquè responia de manera molt ambigua, fins que ho va reconèixer. Quan va acabar el judici érem optimistes perquè tot havia sortit bé: Havíem explicat què havia passat i l’agent va dur policies de testimonis i cap no va afirmar que havia presenciat els fets. Només van dir que el policia els havia comentat que havia passat això. A més, hi ha hagut més casos en què alguns que han intentat parar desnonaments han estat encausats i els processos s’han acabat arxivant. Per tot això, quan va arribar la sentència i no van progressar els recursos va ser força dur.

—Del vostre cas també crida l’atenció que no us detinguessin al moment.
—I més atenent la situació. Hi havia pràcticament un policia per persona i, per tant, no es van veure sobrepassats. En una situació així, si algú realment hagués comès una agressió, hauria estat detingut al moment. En qualsevol manifestació o situació en què algú agredeix un policia, és immediatament detingut. Em van trucar a dit i podria haver tocat a qualsevol altre…

—Creieu que la vostra detenció pot tenir res a veure amb el fet que formeu part d’un col·lectiu com Distrito 14?
—En aquesta detenció no ho sé, en algunes altres n’estic convençut. En aquesta, probablement, quan van repassar les identificacions d’aquell dia i van veure els meus antecedents, devien pensar que potser jo els interessava més.

—Heu estat detingut alguna altra vegada?
—Sí, per uns altres tres desnonaments. Perquè Hogar Social m’ha denunciat o també per haver protestat contra els desnonaments en un ple municipal del barri força sonat. Al cap de tres setmanes, van venir els antidisturbis a casa a detenir-me a mi i a més companys també. He estat detingut sis o set vegades per coses com aquestes.

—Hogar Social és un col·lectiu d’ultradreta que ocupa edificis. Quina influència té?
—La connivència amb la policia és força evident. Fa dos anys, quan eren en el seu màxim apogeu, denúncia que posaven, detenció que es feia. Sense passar cap mena de filtre. Donaven un nom o passaven una foto a la brigada d’informació i la policia detenia qui ells assenyalaven. Les causes sempre acabaven arxivades, però era força curiós.

—No heu volgut pagar la indemnització de 1.200 euros malgrat que això implica anar a la presó. Per què?
—Jo no tenia antecedents penals i, per tant, amb una condemna de menys de dos anys no hi hauria d’entrar. Però no vull pagar la indemnització al policia perquè jo no he agredit ningú. A més, no vull donar diners a algú que es dedica això, a desnonar persones i que, a més, és un mentider. També vull fer-ho servir políticament per a cridar l’atenció sobre dos fets: Primer, que continuen els desnonaments; no s’han parat per molt que diguin que sí. D’una altra banda, vull remarcar que la policia continua mentint per criminalitzar el moviment de lluita per l’habitatge, com ha passat amb més persones i algunes altres lluites. M’ha tocat a mi com podria haver tocat a qualsevol.

—Com es persegueix el moviment de lluita per un habitatge digne?
—Amb la llei mordassa, per exemple. Fent servir aquesta llei, dues de les persones identificades aquell matí van rebre una multa de sis-cents euros. Només a Madrid hi ha més persones víctimes de casos semblants al meu, amb detencions quan no passa res, simplement per haver justificat una actuació determinada de la policia. Detenen algú, diuen que ha agredit o que ha fet alguna cosa i després el cas sol acabar en no res.

—Un patró que recorda molts casos en què un muntatge policíac ha estat el començament de tot, com el de Nahuel. 
—Sí, jo hi vaig parlar quan va sortir a la llum el meu cas. Ell, al damunt, va estar un any i mig a la presó en règim FIES [Fitxers Interns d’Especial Seguiment] i al judici va ser clar que no hi havia cap prova per a inculpar-lo. És el cas d’Alfon, també, que va estar condemnat per una pila d’irregularitats. Ho fan perquè no té cap conseqüència. La policia pot mentir i no passa res. Crec que, amb la repressió, toquen tots els pals. Agafen sempre un cap de turc: dret de vaga, Alfon; dret d’habitatge, a mi; llibertat d’expressió, Valtònyc o Hasél; dret d’autodeterminació dels pobles, els presos catalans…etc. Els interessa de criminalitzar moviments determinats i d’evitar un contagi de mobilitzacions.

—Creieu que l’esquerra espanyola està prou mobilitzada contra tot això?
—A escala de partits com Esquerra Unida o Podem, no. No hi tenia pas cap esperança, però és cert que han decebut, ja sigui per motius electorals o què sigui. Jo no he rebut cap suport oficial, per exemple. L’esquerra espanyola, ni hi és ni l’esperem.

—Com afronteu el fet de saber que anireu a la presó?
—És força complicat, però com que ja me n’he fet una mica a la idea, intento treure’n la part positiva. He rebut moltes mostres de suport de persones del barri, fins i tot de persones que políticament no eren gaire afins a mi. A la meva família això ens ha unit força, malgrat la duresa de la situació. També faig xerrades per a divulgar el meu cas. No sé quan hi entraré, a més. Havia de saber-ne alguna cosa abans de Cap d’Any, i de moment res. És una manera de tortura psicològica.

—Com ha afectat tot això en la vostra vida?
—A mi m’han fotut la vida enlaire. He deixat la feina, probablement també perdré la casa de lloguer on estic i he hagut d’aturar la meva preparació per a unes oposicions. Una vegada hagi complert la condemna, hauré d’esperar dos anys per a poder tornar-m’hi a presentar. Evidentment, estar set mesos en una presó no pot ser gaire agradable.