04.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.04.2023 - 23:03
Les eleccions al parlament andorrà han tingut un guanyador clar, Demòcrates, que governarà amb majoria absoluta. Però la gran sorpresa ha estat Concòrdia, un grup polític format bàsicament per joves que en les primeres eleccions en què es presentava –es va crear fa tan sols vuit mesos– ha aconseguit cinc diputats i s’ha situat, doncs, com a segon partit i al capdavant de l’oposició.
Concòrdia és un fenomen molt interessant del punt de vista polític. És un grup marcat per l’edat. Per entendre’ns, els seus dirigents es mouen en la franja dels trenta anys i són gent que no havia estat present en la política fins ara; gent nova. Són joves professionals, politòlegs, economistes, molts dels quals han estudiat a fora i s’han amerat de les maneres de fer de diversos països. I que han sabut crear en molt poc temps un projecte polític que no és tòpic. No són l’esquerra sectària que es perd en disquisicions esotèriques ni tenen por d’adoptar mesures que en alguns països serien considerades de dretes, però que ells creuen que s’adapten millor a la peculiaritat del país. I, alhora, es mantenen clarament ancorats en la cohesió i la justícia socials i en la millora de vida de tothom, i mantenen un sistema horitzontal i assembleari de funcionament que els distingeix del dirigisme dels partits tradicionals.
Evidentment, ja veurem quin camí segueix tot plegat. Acaben d’arribar a la política i ara hauran d’enfrontar-se als condicionaments institucionals i a les temptacions que acompanyen sempre l’entrada en el circuit professional de la política. Però l’èxit que han tingut, això sol, ja és significatiu i cridaner. Probablement, Concòrdia té bona part de la culpa de la desfeta dels socialistes i, si és així, segurament és perquè en són l’antítesi. Contra el vell partit tancat en el partidisme i farcit de gent que no sap fer res més que viure de les institucions, Concòrdia es presenta amb una cara fresca, una imatge nova, gens contaminada pel passat recent –per bé que, com és lògic en un país petit com és Andorra, els vincles familiars siguen inevitables.
La qüestió, la pregunta que em faig és si és possible de repetir un fenomen com el de Concòrdia a la resta dels Països Catalans i molt específicament dins el món independentista. És a dir: seria possible un projecte de recanvi polític generacional radical, no amb les joventuts d’aquest partit o aquell, sinó amb gent nova? O, si més no, en aquest rum-rum que hi ha entorn de la possible consolidació d’una alternativa als partits polítics actuals, el relleu generacional nítid pot tenir-hi un paper clau? Tots sabem que hi ha gent jove, preparada, cosmopolita, desintoxicada de les maneres de fer espanyoles, ferma i allunyada del caïnisme i les baralles personals que tant ho han empastifat tot aquests darrers anys. Poden ser una força política que ens ajude a girar full i a anar avant?
Si els interessa, és evident que són ells que ho han de fer. Com també és evident que ho faran, si ho fan, a la seua manera. Jo ja sóc un vell que no m’hauria de ficar on no em criden. Però part de la meua faena és fer veure connexions, suggerir coses, posar sobre la taula possibilitats, i és amb aquest propòsit que ho faig. Per què no un relleu que és un trencament amb el passat, com aquest de Concòrdia a Andorra?
PS1. VilaWeb va fer una entrevista electoral al cap de la formació, Cerni Escalé: “S’ha de legalitzar l’avortament a Andorra”.
PS2. El govern de Catalunya va anunciar ahir, casualment, que obria una delegació a Andorra, que dependrà del Departament d’Acció Exterior. Va tractar Andorra, per tant, com si fos un país estranger. És lamentable, i un indicador del tomb autonomista, que l’actual govern siga incapaç de seguir la política que va definir temps enrere el conseller en cap Carod-Rovira, que féu que delegacions com la Casa de la Generalitat a Perpinyà o la de l’Alguer no depenguessen orgànicament de l’acció exterior, sinó de la presidència. Per una raó tan simple com és que eren en ciutats catalanes; tan catalanes com Barcelona. O fins i tot, en el cas d’Andorra la Vella, més catalanes que Barcelona i tot.
