Conclusions equivocades

A les darreres eleccions catalanes els independentistes van obtenir els millors resultats de la seva història perquè per primer cop van superar el 50% del vot en unes eleccions. Històric, no havia passat mai en unes eleccions. Per fi, allò que s’havia aconseguit el 9-N i el Primer d’Octubre, també es veia dins el parlament. El 50% dels vots. Innegable. Però que aquest fet no amagui l’altra cara de la moneda, l’altra realitat dels resultats: els independentistes van perdre molts vots. Passa que els unionistes encara en van perdre més. No és que els independentistes ho fessin bé, és que els altres ho van fer pitjor. Ciutadans tots sols en van perdre més de 900.000.

Recordem, un moment, les xifres. Les del 2017 i les del 2021. Els tres partits independentistes van perdre exactament 624.953 vots. Junts en va perdre 377.694; ERC 330.280 i la CUP 5.322. En conjunt, comptant-hi el PDECat, Front, Primàries i Moviment Roig, l’independentisme va passar de tenir més de dos milions de vots (2.079.340) a no arribar al milió i mig (1.454.387). Junts va passar de 948.233 a 570.539; ERC, de 935.861 a 605.581 i la CUP de 195.246 a 189.924.

Per això, cada vegada que aquests dies sento dir que Junts va aguantar prou bé els resultats, penso en els 375.000 vots que va perdre. D’això, en dius aguantar? Quan sento dir que la gent, aquesta vegada, va validar l’aposta d’ERC pel diàleg, miro els 330.000 vots que va perdre. Aposta, quina aposta? I quan de la CUP em diuen que aquests darrers quatre anys ho han fet tan bé que ara tenen més força que mai, miro els vots que va perdre. La primera conclusió equivocada és, doncs, de fixar-se en el 52% dels vots i no pas en els més de 600.000 vots perduts. O dit d’una altra manera: creure que els votants els han premiats. Això, senzillament, és fals. Som el 52% no perquè nosaltres ho hàgim fet bé, sinó perquè l’equip rival ho ha fet pitjor.

La segona conclusió és veure l’abstenció d’una manera negativa i prou. Ho és, però no únicament. Abstencionista durant dècades, sempre em resultava xocant l’anàlisi que es feia de nosaltres: apatia, menfotisme, despreocupació, vida solucionada, vida sense solució. La politització de l’abstenció no hi apareixia mai. No es veia possible que alguns dels abstencionistes (jo mateix) seguíssim la política diàriament, amb detall, que ens interessessin, amb passió, moviments i propostes polítics. La nostra abstenció ho podia ser tot, menys menfotista. No crèiem que tot comencés o acabés amb el vot als partits. Perquè hi ha més camins. La política és més que no pas això. Sense anar més lluny, les consultes locals per a fer un referèndum.

Dels 624.953 votants que el 2021 no han abonat els partits independentistes, n’hi deu haver que la Covid va frenar. També n’hi deu haver de superats per la decepció que ja no creuen ni en els polítics ni en la política. Però bé n’hi deu haver milers, i dic milers, que segueixen la política diàriament, amb detall, que s’interessen, amb passió, per moviments i propostes polítics. I que creuen que no tot comença o s’acaba votant partits. Ves que aquests anys vinents no siguin alguns d’aquests milers els qui no acabin marcant el camí de la política, sempre més important que no pas els partits.