Conchi Abellán: “Si Rufián vol venir a Podem, tenim els braços oberts”

Podem Catalunya i En Comú Podem, l’espai compartit amb els comuns, s’han ressentit de les tensions que tenen Podem i Sumar a l’estat espanyol que avui mateix s’han traduït amb la marxa de Podem al grup mixt del congrés espanyol. En parlem amb la coordinadora de Podem Catalunya, Conchi Abellán, en una entrevista a la seu del partit. Abellán destaca els seus orígens com a activista, argumenta que darrere de les discrepàncies hi ha també maneres diferents de fer política i marca les condicions per a la repetició de la coalició d’En Comú Podem, que creu que ara mateix no representa el seu partit. Abellán també veu intencionalitat política en l’actuació dels tretze membres de la direcció de Podem que van dimitir: “Una intencionalitat molt potent de donar l’espai als comuns.” Opina, a més, que no haurien d’anar plegats amb ERC i EH Bildu a les eleccions europees.

—Ara que Podem ha quedat fora del govern espanyol, els cinc diputats al congrés haurien de sortir del grup parlamentari de Sumar?
—Haurien de tenir autonomia pròpia, i en tindrem, com va marcar el full de ruta aprovat a escala estatal. Sortir-ne o no, no crec que marqui una gran diferència. Allò que serà determinant és què votarem i en quines decisions. Les cinc diputades de Podem seran determinants perquè els pressupostos i les mesures que es facin siguin d’esquerres o no ho siguin.

—Les negociacions seran directament amb el PSOE o dins Sumar?
—El PSOE va dir l’altre dia que no s’asseuria a parlar amb Podem i que ho faria a través de Sumar. Em sembla un error. Sumar ha decidit tenir la seva capacitat política al marge de Podem i, per tant, és un error no tenir interlocució també amb Podem, perquè tenim cinc diputats i els farem valer. En realitat, la majoria que hi ha ara al congrés és plurinacional però no és d’esquerres. Si volem que hi hagi mesures d’esquerres, haurem de posar tot el que tenim sobre la taula per a protegir els treballadors i la majoria del país. Si el PSOE no vol reunir-se amb nosaltres, ja sabran què fan. Però nosaltres prendrem la decisió que beneficiï el conjunt de la ciutadania, no el PSOE o Sumar.

—Que aquesta majoria no és d’esquerres, ho dieu pel PNB i Junts o per algun partit més?
—Junts, d’esquerres no ho és. I hi ha més forces que són independentistes però que no són d’esquerres. Són plurinacionals, democràtiques, però no d’esquerres. Aquí a Catalunya ho sabem força. També s’ha vist al congrés, on Junts ha votat en contra de lleis que eren per a protegir la majoria social. Res de nou. Puigdemont va dir que no li tremolaria el pols a l’hora de votar amb el PP. Ja demostra quina majoria tenim al congrés.

—Pablo Iglesias va acusar Yolanda Díaz d’haver treballat per a destruir Podem. Ho compartiu?
—Potser no seria tan dràstica. Ell també parla des de l’experiència que ha pogut viure personalment. Jo, amb Yolanda Díaz, hi he parlat tres vegades. Aleshores, no ho sé. Però els fets indiquen que ens deixen fora de tot. No és si volen destruir Podem o no, sinó que és evident que ens volen fora. No volen el soroll ni la gent que és valenta i que ha aconseguit la majoria de transformacions d’aquest país. El fet de no donar cap portaveu ni entrada al govern, ja indica una mica com volen fer l’espai del moviment Sumar. No sé si la seva intenció era destruir Podem, però també dic que no ho aconseguirà.

—Després de tot, En Comú Podem es troba en perill de trencament a Catalunya?
—Com totes les coalicions, sempre hi ha riscos, perquè parlem de dos partits diferents. Si tinguéssim un pensament únic estaríem junts des del començament. Quan hi ha negociacions que, a més, no deriven de Catalunya sinó de coses que no hi tenen a veure, sempre es generen tensions, i sempre fa la sensació que es pot trencar. Dependrà de Catalunya en Comú si trenquem o no. Nosaltres hem deixat clar en el nostre full de ruta estatal que volem autonomia, que no volem la doble militància i que volem continuar essent part de la política catalana i espanyola però que no acceptem vets, volem primàries i representació real a tots els espais. Ara necessitem que Catalunya en Comú respecti aquest acord. En Comú Podem no és Catalunya en Comú. És un espai compartit que actualment no representa els dos espais.

—No representa prou Podem?
—No. En Comú Podem no representa Podem. Només en té el nom. Cal que Podem hi tingui incidència, presència, i que no s’usin les xarxes socials al marge de Podem de manera injusta com ho hem vist aquests dies, dient que han aconseguit la llei del només sí és sí, però resulta que ha estat gràcies a la millor ministra que hem tingut, Irene Montero, que és qui es va barallar amb tothom per aconseguir que la llei avancés, i no ha estat gràcies al suport precisament de Yolanda Díaz. La utilització de les xarxes i de l’organització ha de ser coordinada i consensuada amb Podem, i també cal que en tots els espais d’En Comú Podem hi hagi representació de la gent de Podem. Ara no passa. Parlem perquè passi i es normalitzi la situació, una mica esperant què diuen ells.

—Si hi hagués un avançament electoral a Catalunya, les condicions que també poseu per a repetir la coalició són que hi hagi primàries i que la doble militància sigui incompatible?
—A Catalunya sempre s’ha respectat l’autonomia del partit. Nosaltres no som dins Catalunya en Comú. A Catalunya, sempre hem fet primàries, però no conjuntes, sinó separades. Falta respecte i representació. Això s’ha de millorar. Què passi de cara a unes autonòmiques, es decidirà en les negociacions i ho haurà de decidir també la militància, que està força caldejada: si hi anem o no, de quina manera, si s’arriba un bon acord o no. En les eleccions anteriors teníem un sol lloc de sortida dels vuit diputats que tenim ara. No pot tornar a passar. Cal més respecte a l’organització, que és també un respecte a la militància i al votant de Podem, que tenim una ideologia i una manera de fer política diferent. No és pels càrrecs.

—Aquest reenfocament com afecta els municipis i el grup parlamentari d’En Comú Podem?
—De moment, no l’ha d’afectar. Al grup parlamentari i al congrés continuen treballant, tot i que ja es nota una diferenciació al congrés. I als municipis, tampoc no hi ha d’haver tanta diferència. Hi ha gent que treballa molt bé amb l’aliança i n’hi ha que no hi està còmoda. A Catalunya, aquests mesos seran crucials per a veure cap on anem, però ho haurà de decidir la militància, igual com ho fem amb altres forces d’esquerres. No només hi ha Catalunya en Comú.

—Dirigents i militants de Podem van elaborar al juny un manifest on demanaven la unitat amb Sumar en les eleccions del 23-J. Per què els va obrir un expedient l’executiva?
—Quan es va fer el manifest, i vaig saber-ho, els vaig demanar expressament que no el publiquessin perquè aquell dia tancarien l’acord i no tenia gens de sentit fer soroll. Així i tot, unilateralment, van decidir de sortir i no ho van fer com a militants; van posar al costat dels noms les seves responsabilitats al partit, cosa que obligava tot el partit a expressar-se entre l’una cosa i l’altra. El manifest parlava de part: en contra de Podem i a favor de Sumar. Amb quin propòsit? En una negociació també se n’ha de treure alguna cosa, de representació i d’igualtat de condicions, i si només ho demanes al teu partit i no a l’altre hi ha una descompensació, sobretot amb els teus militants o amb la gent de la teva direcció. Fins a l’octubre hi havia una situació força encesa. Més de 25 militants van fer una denúncia a la direcció. Com a coordinadora, totes les denúncies que han arribat de la militància cap a altres càrrecs o militants, sempre he defensat que havien de tirar endavant, per dos motius: perquè la persona que denuncia té dret a ser escoltada i perquè la persona denunciada té dret a apel·lar i dir per què ha fet allò i si té sentit polític; i perquè no tothom qui és denunciat té la culpa de tot. Era donar a les dues parts l’oportunitat de defensar les seves posicions. Per tant, no expulsem: obrim un expedient d’incoació amb unes mesures cautelars…

—Són suspesos de militància.
—Perquè Garanties estatal actuï. Necessito que s’actuï de pressa perquè són tretze membres de la direcció i és molt difícil de gestionar la direcció amb gent denunciada per la militància. Una part dels denunciats eren a la reunió i ho van entendre. No entenc el comunicat que van fer després, dient que decidien dimitir de les seves responsabilitats. De les responsabilitats públiques no en poden dimitir, continuen essent representants del partit, i estem a l’espera del que dictamini Garanties estatal. No hi ajuda que publiquin manifestos contra el partit i, a més, mentint, dient que era per doble militància tot i que en realitat no ha estat així. Sobre la doble militància, crec que és important que no siguem als dos partits perquè es generen contradiccions. No és per la militància de base en si, sinó perquè no pots ser en dues direccions i decidir en totes dues. Perquè hi haurà un moment, sobretot si negociem, que hauràs de decidir on ets o fer un pas enrere i no ser-hi. Tenim gent inscrita de Catalunya en Comú però també de la CUP, o altres. No pot ser que altres partits intentin incidir internament en la vida política i en la presa de decisions de Podem. Ho ha de fer la gent de Podem.

—Creieu, per tant, que aquestes persones han treballat per a beneficiar Sumar i els comuns?
—És clar. Qualsevol comunicat que vagi en contra del teu espai polític beneficia la resta. Que hi ha una intencionalitat? Jo, com a Conchi Abellán, no com a coordinadora del partit, sí que n’hi veig: una intencionalitat molt potent de donar l’espai als comuns. No sé amb quina intenció. No es pot publicar un comunicat d’aquella manera i creure que no perjudicarà el partit. Això va fer que tinguéssim menys representació i menys capacitat de negociar en l’últim moment, que és quan s’acaben de tancar les coses. En les últimes hores, vam sortir a tots els mitjans de comunicació: una part de la direcció exigeix a Podem que s’entregui a Sumar sota qualsevol condició. Va condicionar en contra.

—Com està la relació de Podem amb el grup parlamentari, tenint en compte que la diputada que teníeu, Yolanda López, és una de les que va subscriure el manifest i ha dimitit?
—Va dimitir de la direcció del partit, però ha deixat clar que continua essent de Podem i militant, tot esperant la resolució de Garanties. Hi tinc una bona relació. Per part meva, no hi ha mala fe. Sempre hi he tingut bon tracte i l’hi continuaré tenint. No hi ha res personal. Podem tenir diferències polítiques. En tinc, fins i tot, amb el meu marit. És normal i és sa. Ens permet entendre que som una organització plural i oberta. No és un problema de diferents posicions polítiques si hi ha una bona coordinació i una feina, i entenem on som cada una de les parts. Ella passa informació del grup parlamentari, jo també li’n vaig demanant, i així treballem. Fins ara no hi ha hagut cap problema.

—Ara hi ha un equip tècnic que dirigeix el partit, que vós mateixa lidereu. Quan preveieu que es convoqui l’assemblea?
—No ho sabem perquè li toca al partit estatal convocar. Jo vaig demanar una assemblea ciutadana perquè la situació és insostenible, i hem de poder anar a unes eleccions europees i catalanes –si hi ha avançament electoral– amb una direcció estable. No teníem estabilitat. Esperem les dates. També entenem que la situació estatal, amb tota la formació del govern, ha estat una mica caòtica aquestes setmanes. Espero que no sigui tard, perquè l’equip tècnic és de transició. Permet anar gestionant el partit fins que hi hagi una direcció amb un document que expressi la voluntat dels inscrits. Hi ha equips tècnics a diversos llocs i és normal que ho convoquin tot alhora.

—Us tornareu a presentar a la coordinació general?
—Hi ha militants que m’ho han demanat i m’ho he de pensar.

—En Comú Podem hauria de tornar a negociar i facilitar l’aprovació del pressupost de Pere Aragonès?
—En Comú Podem hauria d’esperar a veure què vol fer el PSC. Perquè, per molt que nosaltres vulguem empènyer un pressupost amb ERC, ERC té 33 diputats i nosaltres, 8. També hem d’aprendre dels errors anteriors. L’any passat, en l’acord amb el PSC ens hi van ficar el Hard Rock i el quart cinturó, coses que van en contra del nostre ideari polític. Vam aconseguir que no tinguessin pressupost i, evidentment, no s’executa. Però hi havia una situació política contradictòria que s’havia de resoldre. Abans d’avançar-nos, esperaria que el PSC digués també si anirà en la deriva de negociar coses d’esquerres o de dretes. I a partir d’aquí, nosaltres també tenim la capacitat de forçar que el PSC i ERC vagin cap a l’esquerra, des de la humil posició de 8 diputats, però necessaris.

—I a Barcelona, creieu que Barcelona en Comú hauria d’entrar al govern de Jaume Collboni?
—No ho sé. Seria ideal que hi entrés per tenir capacitat d’incidència dins el govern però també és complicat amb un Collboni girat a la dreta, que té més sentit que governi amb Junts que amb nosaltres. O té molta capacitat per girar Collboni a l’esquerra, o ho veig molt complicat. Tot allò que hem fet estant vuit anys al govern, Collboni ho va liquidant. De moment, gira més cap a Junts que cap a nosaltres. Collboni és de l’ala més de dretes del PSC.

—Aquests mesos vinents, el moment clau per a veure com continuen les relacions amb Sumar i els comuns seran les eleccions europees?
—Per a Catalunya, no. Ho dic a tothom: s’ha de normalitzar que potser en algunes eleccions hi anem separats i no passa res, i en altres hi anem junts. Igual que ha passat anteriorment amb l’esquerra d’aquest país i s’ha normalitzat, igual que la separació del vot, que és una cosa molt comuna en els espais de coalició. Ho determinarà els mesos vinents el camí de cada espai polític. És a dir, no és igual els Verds que The Left. S’haurà de veure cap on hem de virar en polítiques europees, que marcaran molt l’agenda el ritme polític català i en el conjunt d’Espanya: si ens encarem a les retallades, amb pressions d’Europa perquè anem més cap a una recessió i veiem com ens volen implantar derives autoritàries… Però ara mateix no és una cosa que encaminem des d’aquí. A l’àmbit estatal, tinc total confiança en Ione Belarra i Irene Montero i els dirigents del partit. Sé que prendran la millor decisió per a tot l’espai polític i en benefici de la ciutadania.

—És possible que Podem vagi a les europees amb ERC i EH Bildu?
—En dubto. S’està fent un relat que tampoc no acabo d’entendre. ERC no és Rufián. Ho veiem amb lleis que blinden la col·laboració público-privada, ho veiem amb la sanitat, l’educació, amb els bombers voluntaris… Tenim agendes polítiques diferents. ERC també és als Verds. Tenim agendes europees diferents. És una cosa que ha de dirimir el partit estatal, però veig complicada aquesta relació perquè ERC és un partit totalment diferent de Podem i governa a Catalunya. Per tant, sí que genera una mica de contradicció que puguem pensar a anar conjuntament a unes eleccions.

—Personalment, per tant, no en seríeu partidària.
—No. Rufián encaixa més amb nosaltres que amb ERC. No encaixa gens amb ERC. Si vol venir a Podem, tenim els braços oberts.

—Totes les disputes entre Podem i els comuns i Sumar són una lluita pel poder?
—Per part de Podem, no. Venim del carrer i sabem que només empenyent des del carrer no es poden fer canvis ni transformacions. També necessites tenir un espai dins la institució que tingui una incidència per a traslladar les demandes del poble al BOE. No és una qüestió de lluites de poder, és d’ideologia i de respecte. La majoria de la gent de Podem ve del 15-M i de la indignació, del “no ens representen”. Quan vaig decidir entrar-hi, la meva mare em va dir: “Què fas tu entrant en un partit? Tu estàs indignada!” El que genera una contradicció és això. La manera diferent de fer política. No volem cadires. Volem fer política i canviar el BOE. La manera, per desgràcia, és estant en una cadira. És a dir, no vull una agenda 2020-2030 si no puc incidir-hi políticament perquè les competències són transferides a les comunitats autònomes, la majoria governades pel PP, i el PP amb Vox. Vull fer política que realment canviï l’estructura de país que tenim. Això ho fas des d’un ministeri d’Igualtat o Treball, on les competències no són plenes però sí que tens capacitat d’incidir.

—Va ser un error la manera com Pablo Iglesias va nomenar successora Yolanda Díaz?
—Ho hauries de preguntar a ell… Un error? Ho podem veure ara. En aquell moment, ell tenia claríssim que era una bona opció. Crec que l’error va ser la humilitat de la Ione i la Irene de dir que elles no hi anaven. El fet que dos actius polítics grandíssims decidissin fer un pas al costat perquè l’espai comú el liderés la Yolanda. Potser l’error va ser pensar que tot l’espai ens volia, i que n’érem part, perquè ens volien només per interès. Al final, en política, dels errors se n’aprèn. No pot ser un error ser una bona persona i creure en les persones. En Pablo ho va fer amb la millor intenció. No hi ha ningú que hagi cregut més en les confluències, i demostrant-ho. No com ara, dient que sumem, sinó de debò. Ha estat generós, pel bé de la unitat. Entenc l’emprenyament i la indignació que pugui tenir. Ha treballat incansablement i ha tingut nazis a la porta de casa, boicotejant la seva vida, intentant influir en els seus fills i en la seva família, per la unitat i per haver defensat la gent treballadora. I ara, com que no ets útil, et claven una puntada de peu o et critiquen.

—Les declaracions públiques que fa últimament, no compliquen encara més la relació amb Sumar?
—Depèn. Ara és fora, és un militant més.

—Però hi té influència, no?
—Hi té influència com en té l’Ada, i també fa declaracions fora de to. Les tindrem en compte? Crec que no. Al final, cadascú, personalment, es pot expressar com vulgui. Que té influència? És clar, ha estat secretari general. Té influència l’ex-alcaldessa de Barcelona? És clar que en té. Té influència la Yolanda? És clar que en té. La diferència entre les persones que he dit i en Pablo és que ell no té cap càrrec ni orgànic ni públic al partit. La influència que pugui tenir és pel que ha estat i perquè potser la militància i els votants estan d’acord amb el que diu. I si la gent se sent identificada amb el que diu, potser caldria fer una reflexió. Potser no tan sols està indignat en Pablo, sinó més gent. I no parlo de la militància activa sinó del votant. En Pablo no parla en nom de la direcció ni cap càrrec públic, i no té cap necessitat de mesurar les seves paraules. Sí que és cert que altres persones s’hi haurien de mirar més, perquè sí que tenen càrrecs de responsabilitat des d’on poden perjudicar l’espai de la coalició.