El concepte de la història de Benjamin

La setmana passada esmentava Walter Benjamin en relació amb l’escriptura del diari. Que hi ha una relació entre la recepció del text periodístic a l’era de les masses i l’estatus de “l’obra d’art a l’era de la reproducció tècnica” –títol de l’assaig més famós de Benjamin– sembla poc discutible. La novetat, per ell, era que l’art, reproduït mitjançant les noves tecnologies, havia perdut la condició d’obra irrepetible. Per aquesta raó, l’article anterior acabava amb una al·lusió a Baudelaire, i no pas a qualsevol text, sinó precisament al poema en prosa titulat “Pèrdua d’aurèola”, del qual Benjamin recordava que, en revisar-se el llegat del poeta després de la seva mort, havia estat considerat indigne de publicar-se. D’aquest text, Benjamin n’extragué la idea central del famós assaig esmentat suara: la pèrdua d’aura de l’obra d’art moderna, sotmesa al criteri d’accessibilitat, que era i és el motor de la producció i del consum d’art (i de les lletres) a la societat de masses.

També hauria pogut esmentar el paper que Hegel acordava a la lectura del diari en la formació del sentiment nacional. Al ritual de llegir-lo cada matí, el filòsof alemany hi veia una mena d’oració o de comunió secular que unificava les consciències. I és evident que el diari, com la ràdio i la televisió, genera un sentit de comunitat. Per això aquests mitjans acostumen a ser de propietat estatal, i quan són de propietat particular l’estat els coacciona amb decrets, com ara la llei de l’audiovisual que proposa el govern espanyol o, sense necessitat de marrades legalistes, amb la discrecionalitat d’imposar i disposar dels periodistes. A Catalunya La Vanguardia ha estat sempre el paradigma clàssic de la dependència, sense que pugui apreciar-se cap gran disparitat entre el dirigisme franquista i l’actual complaença borbònica. Però aquest diari “de referència” no és cap excepció. Majoritàriament, el quart poder fa servei de quarta roda a l’estat, amb els altres poders ventriloquant-lo darrere el retaule de la llibertat de premsa.

A la sisena tesi sobre la filosofia de la història, Benjamin avisava que cada època ha de tornar a lluitar contra el conformisme que subjuga la tradició. Durant dècades una versió acomodatícia del catalanisme, que ara pugna per reimplantar-se, maldà per domesticar aquest moviment que l’estat, d’ençà de començament del segle XX, sempre ha definit com a enemic amb tot de variants semàntiques segons la conveniència: roig, separatista, desafecte, nacionalista (en sentit pejoratiu), terrorista. La violència semàntica, preludi de la física, no és sols cosa de la dreta, car l’esquerra (d’allà i d’aquí) acostuma a despatxar el catalanisme identificant-lo amb l’enemic de classe. Darrerament aquesta antiga llegenda impulsada pel periodista i provocador a sou de l’estat Alejandro Lerroux ha arribat a l’extrem d’associar l’independentisme, la principal manifestació de democràcia radical a la península ibèrica, amb el populisme reaccionari de dreta. L’esquerra immobilista sols sap oposar-li “allò que interessa la gent”, com si “la gent” fos l’alfa i l’omega del materialisme vulgar, com si una vegada satisfeta la necessitat de nodrir, vestir i aixoplugar el cos, la gent no conegués cap necessitat d’ordre superior; com si li fos indiferent el dret a l’idioma, l’educació, la cultura i l’esperit de comunitat, la prova històrica de la rellevància del qual és justament la tradició.

Però encara resulta més actual la desena tesi. Benjamin hi blasma la prostració dels polítics en qui havien dipositat les esperances els oponents del feixisme. Benjamin es referia als socialdemòcrates; l’equivalent a l’actual context català serien els partits proclamats republicans, car els socialistes ja fa temps que es convertiren en repressors i còmplices imprescindibles de la corrupta monarquia espanyola. Els partits republicans, com la socialdemocràcia alemanya dels anys trenta, “confirmen la seva derrota en trair la pròpia causa”. Benjamin sostenia que la fe d’aquests polítics en el progrés, la convicció que la seva base eren les masses i l’abjecta integració en un aparell incontrolable eren tres aspectes d’una mateixa realitat. D’aquesta combinació d’errors n’inferia que caldria pagar un preu molt alt per una idea de la història que evités la complicitat amb el concepte que en tenien aquells polítics.

La fallida històrica del progressisme era indestriable del fracàs de la concepció lineal (o en espiral ascendent) de la història. Encara que en un sentit arcaïtzant, el feixisme era més trencador, i doncs més modern, que no la socialdemocràcia, producte al cap i a la fi del positivisme del segle XIX. Als anys trenta, la socialdemocràcia encara païa la vella idea d’Auguste Comte que amb l’arribada de l’era científica la humanitat havia entrat en l’última fase de la història, la del progrés il·limitat. Lúcid com pocs en aquells anys de crisi del continent europeu, Benjamin s’adonava que, investint la classe treballadora amb la missió de redimir les generacions futures, els socialdemòcrates havien cegat la deu de la seva força principal: l’odi i l’esperit de sacrifici. Car aquests impulsos s’alimenten del record dels avantpassats esclavitzats més que de la idea dels néts alliberats (tesi dotzena).

La imatge dels qui han patit opressió és molt més nítida i per tant més eficaç per provocar rebuig que no pas els abusos futuribles de víctimes inexistents. Puix que allò existent és superior a allò inexistent, és més senzill i comprensible, més humà, solidaritzar-se amb les víctimes reals, per remotes que siguin en el temps, la geografia, la nacionalitat, la raça o el gènere, que no pas amb uns descendents imaginaris, dels quals no sabem res ni tenim cap motiu racional d’esperar-ne correspondència.

Benjamin exposà la idea d’una història redemptora –ell en deia messiànica–, que s’esforça per protegir els morts de l’embat de l’enemic. De la salvació del passat ell creia possible extreure’n una espurna d’esperança per a revoltar-se en el present. De la tradició dels oprimits calia aprendre’n que l’excepcionalitat en què vivim –que ara no em cal detallar, car tothom sap la violència que practica això que el poder anomena justícia– no és cap excepció sinó la norma (tesi vuitena).

Políticament, el preu a pagar per instaurar una idea messiànica de la història seria força alt, i aquesta és la principal raó que els intel·lectuals afins als partits en defugin. El culte del progrés és tan dogmàtic a Catalunya, que atacar la tradició ha esdevingut la tradició per excel·lència. Però aquest despotisme del progrés es mossega la cua i devorant-se ell mateix acaba sempre en una política de terra cremada. De la insolidaritat amb les víctimes de les passades lluites, fins i tot de les més recents, ve la feblesa actual dels partits. La impotència creix amb les claudicacions, que són fruit de la insolidaritat amb la causa que defensaven quan l’enemic els semblava menys enèrgic o més primmirat.

La prostració també prové de la insolidaritat d’algunes conspícues individualitats amb elles mateixes, amb els seus relats personals i les seves biografies. De la insolidaritat, pública i privada, deriva l’engany dels partits que, pensant-se tenir la base en unes masses fidelitzades, es prometen d’ampliar-la indefinidament. Aquests partits són víctimes d’un miratge, fiats com estan en una imatge gràfica i demogràfica de la fe en el progrés. Res no hi ha més inestable que els grans de sorra de la voluntat popular. Com les dunes al desert, la voluntat es trasllada d’ací cap allà quan el vent de la història canvia. Havent traït les víctimes i anul·lat el sacrifici que els inspirà el rebuig, els responsables dels partits han acabat posant-los al servei d’un aparell estatal que mai no han controlat i que cada dia que passa controlen menys. Són els exponents visibles d’un concepte de la història que magnifica els vencedors i que ells revaliden sotmetent-se als seus hereus.