28.03.2021 - 21:50
Els comuns han quedat desdibuixats en la nova legislatura que acaba de començar al Parlament de Catalunya. La proposta insistent de Jéssica Albiach de fer un tripartit amb ERC i el PSC no s’ha materialitzat, i el vet creuat d’En Comú Podem amb Junts ha impedit que ambdós partits formessin part del nou govern. A diferència de Lleida, el model que volia replicar ERC a la Generalitat, l’antagonisme entre ambdues formacions ha pesat més que la consolidació de l’anomenada “via àmplia” dels republicans.
Superats per primera vegada al parlament per la CUP, partit que sovint eviten d’anomenar, En Comú Podem afronta una legislatura en què haurà d’erigir-se en un partit d’oposició diferent del PSC o bé obrir-se a col·laborar amb el govern amb acords puntuals. El resultat del 14 de febrer no fou extraordinari, i els comuns tenen dificultats per a ampliar l’espai parlamentari que ja ocupava ICV. L’aprovació d’un nou pressupost amb la CUP serà, probablement, una de les proves de foc que tindrà el nou executiu. Si no hi ha acord amb els anticapitalistes i el PSC no s’avé a una negociació, En Comú Podem podrà tornar a tenir la clau dels comptes. Segurament, serà l’única oportunitat per a tornar a ser decisius al parlament i per a forçar el govern a negociar i assumir algunes de les seves demandes.
La poca capacitat d’influència que els comuns han tingut sobre el govern espanyol de coalició en relació amb el conflicte entre Catalunya i Espanya també ha llastrat En Comú Podem, que a més va abstenir-se en la votació de la proposta de resolució sobre l’amnistia que els partits independentistes van aprovar en el darrer ple abans de la dissolució del parlament el desembre passat. La proposició de llei d’amnistia registrada la setmana passada al congrés espanyol tampoc no té el suport dels comuns. El president del grup parlamentari a Madrid, Jaume Asens, va dir que a tot estirar s’abstindrien, i va reiterar que l’amnistia no era una via realista perquè no tenia la complicitat del PSOE.
Tanmateix, la proposta dels comuns per a treure els presos polítics de les presons i per a facilitar el retorn dels exiliats era la reforma del delicte de sedició al codi penal espanyol. Una reforma per la qual Asens ha jugat fort, però el PSOE continua resistint-s’hi. La Moncloa va incomplir el termini que s’havia fixat –final del 2020– i de moment no s’ha fet cap més pas. La campanya electoral del 14 de febrer, primer, i l’avançament electoral a la Comunitat de Madrid, ara, han endarrerit la reforma per interessos partidistes. A més, el govern espanyol tampoc no avança en la concessió dels indults ni veient la lentitud amb què el Tribunal Suprem espanyol aborda la qüestió.
Els incompliments del PSOE debiliten el rol dels comuns a Madrid, però també la defensa pel diàleg d’ERC, mentre que Junts ho aprofita per desgastar el seu contrincant i alhora soci de govern. Amb el pressupost aprovat i la gestió de la crisi econòmica i de la vaccinació en marxa, Pedro Sánchez no té pressa per restablir el diàleg amb el nou govern de la Generalitat. Això afecta tant ERC com En Comú Podem, que es troba atrapat entre la voluntat de resoldre el conflicte i la deslleialtat dels socialistes, que prioritzen els seus interessos partidistes. En aquest sentit, la manca d’avenç ha esquerdat la unitat que l’independentisme havia mantingut aquests tres anys amb els comuns en el front antirepressiu. El fet que Pablo Iglesias reivindiqués l’exili de Carles Puigdemont també va causar malestar entre els sectors més espanyolistes dels comuns i alguns dels seus dirigents actuals i d’etapes passades. Els equilibris en l’eix nacional sempre han estat fràgils a l’espai dels comuns.
Malgrat tot, els comuns conserven la joia de la seva corona, la batllia de Barcelona. Falten dos anys per a les eleccions municipals i Ada Colau, l’actiu polític més important d’aquest espai, roman en silenci respecte del seu futur. Colau va mantenir la batllia tot i la derrota davant Ernest Maragall, el candidat d’ERC, gràcies als vots del PSC i de Manuel Valls. D’ací al 2023, la situació encara pot canviar molt, però caldrà veure si aquesta decisió i el segon mandat li passen factura a les urnes. Perdre la batllia de Barcelona seria un cop molt dur per al projecte dels comuns, que també es quedarien sense el principal contrapoder interior a l’independentisme i a la Generalitat.
Quin paper tindrà Esquerra Verda, la refundació d’ICV?
En paral·lel a la ressituació d’En Comú Podem al nou tauler de joc, dissabte passat va culminar el procés de refundació de l’extinta ICV en una nova formació, Esquerra Verda, amb l’ex-dirigent d’ICV Joan Saura com a president d’honor. Els coordinadors de la nova formació, Andreu Mayayo –catedràtic d’història contemporània i ex-batlle de Montblanc– i Anna Martín –tinenta de batllia de l’Ajuntament del Prat– van assegurar que el nou partit recollia el llegat d’ICV i del PSUC i que formaria part de l’espai dels comuns.
ICV va entrar en concurs de creditors el juliol del 2019. El partit roman intervingut i ofegat per un deute de 9,2 milions d’euros, pendent de la liquidació i la dissolució definitiva. Catalunya en Comú, en la seva fundació, va refusar d’absorbir el deute heretat d’ICV, cosa que en aquell moment va causar alguns recels. La nova formació mantindrà un pes específic dins l’espai dels comuns i, segons que avançava l’Ara, això ha causat malestar en l’entorn de Colau, tot i que els dos coordinadors van expressar el seu suport a la confluència. “Ho hem donat tot per consolidar aquest espai i ho continuarem fent amb generositat i lleialtat”, va destacar Mayayo, qui assegura que la identitat política i ideològica d’Esquerra Verda coincideix amb la dels comuns. “Tenim davant un moment estratègic, difícil i amb molts dubtes però ple d’oportunitats, per a eixamplar les bases de Catalunya en Comú, enfortir-nos tots junts amb un espai polític que ens uneix i en el qual fa molts anys que treballem amb generositat i compromís”, va dir Martín.
Segons el manifest fundacional, l’objectiu és contribuir a enfortir Catalunya en Comú en l’àmbit municipal, on el partit de Colau ha tingut dificultats per a vertebrar-se, a més de les candidatures d’En Comú Podem i la seva presència institucional. Rere la fundació d’Esquerra Verda també hi ha la voluntat d’heretar els drets d’ICV i la vinculació amb el Partit Verd Europeu. A més de Mayayo i Martín, la direcció serà formada per Mireia Martín –organització i finances–, Júlia Boada –ideari i formació– i Lluís Camprubí –relacions internacionals–, i hi haurà una executiva amb 22 persones i un consell nacional amb 204 membres, òrgans on s’integraran dirigents i càrrecs d’ICV. Esquerra Verda es defineix com un partit “democràtic, d’esquerres, ecologista, catalanista, republicà, feminista, municipalista i internacionalista”. Són uns principis amb una gran coincidència amb Catalunya en Comú, però que formaran part d’una estructura de partit diferenciada, amb la seva pròpia personalitat, altaveu i ambició política. Caldrà veure fins a quin punt Esquerra Verda fa un paper subaltern al seu espai de referència o apuja el to baix que ha mantingut l’extinta ICV aquests darrers anys.
