06.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 07.09.2021 - 00:44
Aquests darrers dies, els comuns han acabat de confirmar que abandonen la reivindicació del referèndum d’autodeterminació. Primer va ser Jaume Asens qui va dir que no hi havia condicions per a fer-lo i, ahir, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, hi va insistir categòricament. No sé per quina raó, ara a les polítiques els ha agafat la dèria d’insultar els votants; Colau es va afegir a la tendència: “La gent ja no està per a ximpleries”, va dir. Ximpleries…
Estic segur que ha sorprès pocs lectors de VilaWeb, aquest darrer tomb de guió. Una part de l’independentisme s’ha encabotat i ha perdut un temps preciós amb tot això de les lluites compartides amb aquest espai polític concret. Però cada dia les coses són més difícils de dissimular. En termes reals, ara mateix i amb la renúncia al referèndum, ja no hi ha cap diferència entre els comuns i Podem, el PSOE i el PP. El PPSOE s’ha transformat en la triple P.
No perdré ni un minut, per tant, a comentar la posició d’aquest entorn polític sobre Catalunya. Però sí que crec que val la pena de remarcar un detall significatiu molt sancionat i evidenciat amb els gests d’aquestes darreres hores. Em referesc al viatge, interplanetari, que va de l’eslògan “PPSOE”, popularitzat pel 15-M, a la satel·lització total i absoluta de Podem respecte del PSOE, que és això que vivim avui.
L’aprovació de l’anomenada llei Sinde, ara fa deu anys, i el moviment No les Votes, que es va crear per protestar-hi, són a l’origen del terme PPSOE. El joc de sigles volia plasmar gràficament que tots dos partits són la mateixa cosa en les qüestions fonamentals. La plataforma Democracia Real Ya, embrió del 15-M, va assumir amb entusiasme l’eslògan i la cosa va arribar al punt que durant la campanya de les eleccions europees el PSOE es va trobar obligat a crear una web que es deia nosomoslomismo.es.
Això va passar el 2014, i Podem, acabat de construir aquell any sobretot entorn de professors i activistes socials, va sorprendre aconseguint cinc escons a Brussel·les, pràcticament del no-res. Un milió llarg de ciutadans van donar suport a un partit que aleshores afirmava no ser un partit i que en aquell moment feia bandera que PSOE i PP eren la mateixa cosa: el règim, la casta.
Amb aquest discurs, el conjunt de grups i partits que donaven suport a Podem va créixer d’una manera extraordinària fins a arribar als 71 escons que va aconseguir el 2016 al parlament espanyol –contra només 85 del PSOE. Però les coses van començar a canviar poc després. Pablo Iglesias encara va capitanejar alguna intervenció sonada contra els socialistes, però Podem va caure en el parany més vell del règim del 78: creure’s que el PSOE representa l’esquerra i que hi ha una dreta que és molt pitjor. I de ser a prop de menjar-se els socialistes, van començar a caure i caure.
L’abraçada de l’ós que va dur Pablo Iglesias al govern d’Espanya era la maniobra definitiva per a destruir el partit que afirmava representar el 15-M. Però sobretot per a destruir allò que havia significat aquest moviment. De la crítica al PPSOE, Podem ha passat a ser un trist satèl·lit més del partit que és el partit central del règim del 78. I allò que vindrà d’ara endavant ho tenim més que escrit. Podem seguirà el camí de la marginació després d’haver donat aire a un partit socialista que era completament moribund. En el pecat tindran la penitència.
Però, mentrestant, aquest partit ha fet un paper essencial a Catalunya, desdibuixant l’independentisme, frenant-ne l’impuls i embolicant-lo en eternes polèmiques estèrils. El pacte de Colau amb el racista Manuel Valls per a impedir que Ernest Maragall fos el batlle de Barcelona va fer caure moltes caretes. A veure si la posició sobre el referèndum en fa caure unes quantes més.
PS1. Precisament avui entrevistem Àngels Martínez, l’ex-diputada de Catalunya Sí Que es Pot que va ser una de les protagonistes del ple del 6 i el 7 de setembre de 2017, en què el parlament va desmuntar magníficament les restes del franquisme. La seua opinió sobre Colau o sobre Coscubiela mereix ser escoltada. Com també la resta de coses que diu. Perquè, en definitiva, ella, amb la seua dignitat, demostra que no tots els qui en algun moment van creure en el moviment nascut del 15-M i en l’organització al voltant de Podem són iguals. Per sort. Us recomane molt aquesta entrevista: “S’han donat dos anys d’una treva que em sembla nefasta d’acceptar.”
Gairebé com cada dia, també, us he de recomanar l’article de Josep Casulleras, que analitza l’eixida de to de Lesmes ahir a Madrid: “L’Espanya autàrquica de Lesmes i Felipe VI fa el gall“. I, si m’ho permeteu, també l’entrevista a Cinta Arasa: “Si els Països Catalans fóssim un estat, la Rodoreda seria una escriptora d’abast universal“. Quant a les notícies d’ahir, vam explicar, i és un fet molt important i de conseqüències molt greus, això: “Universitats rectifica i acata l’ordre del TSJC d’eliminar la preferència del català a les PAU.”
PS2. Dijous a les set del vespre tornarem a fer un gran acte amb subscriptors a Barcelona. Serà hores abans de la Diada i per això tindrà de protagonista Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. L’acte es farà al CCCB i per les mesures anticovid només podrà aplegar en directe dues-centes persones. Les places gairebé s’han exhaurit i això ens fa molta il·lusió perquè veiem que podem tornar a organitzar grans actes com els que fèiem amb regularitat abans del coronavirus. De fet, a final de setembre en farem un altre també a Barcelona i al novembre serem a Perpinyà i a València amb les Assemblees de Lectors. Podreu seguir l’acte del dijous tranquil·lament on vulgueu perquè el retransmetrem en vídeo.
Per VilaWeb, aquest contacte permanent amb la comunitat de lectors és fonamental i la base del nostre projecte. Som un diari diferent i la nostra força naix dels més de vint-i-un mil lectors que s’han fet subscriptors. No em cansaré de demanar-vos que, si podeu i voleu, us en feu subscriptors. Per a créixer –i volem créixer molt–, per a fer forta aquesta veu diferent i allò que representa en el nostre país, necessitem més subscriptors.
