Comunitat de paisans

El mateix dia que Societat Civil Catalana ha fet un pas més en la seva línia manolimpista (demanar als ajuntaments que retirin les estelades) es compleixen dos mesos d’una magnífica ocurrència del seu braç parlamentari, Ciudatans (esplèndida metàtesi del pepaire Rafael Hernando, que confirma que el català és una llengua feta per complicar-te la vida). Es tractava d’una proposició de llei per evitar que la Generalitat, quan malbarata els nostres calers amb l’Acció Exterior, faci servir el terme ‘país’ per referir-se a Catalunya. Segons ells, aquest terme s’associa a ‘un estat que té capacitat per a actuar com a subjecte polític sobirà l’exterior’. A més de la vis còmica, cal reconèixer que els Ciudatans mantenen una coherència ideològica envejable.

M’ha sobtat molt això d’estat que pot actuar ‘com a subjecte polític sobirà’ perquè a casa meu un país sovint és una cosa molt més xicarrona, territorialment quasi insignificant. De nanos ens duien de vacances a la Conca de Barberà perquè ‘és un país molt tranquil’, però mon germà aviat es va desmarcar i pujava al Pallars perquè li agraden més ‘els països de muntanya’. Al meu entorn l’expressió ‘quin país més ben parit’ és perfectament habitual per referir-se a una zona, generalment allunyada de la pròpia, de dimensions fins i tot inferiors a la comarca. N’hi ha que els sona estrany, però després se’n van de vacances a Itàlia i els fa molta gràcia descobrir que paese designa dues realitats tan diferents com ’país’ i ‘poble’ (en el sentit urbanístic). I fins ara a ningú se li ha acudit prohibir la segona (i això que de personatges polítics pintorescos allà no n’han faltat mai). No és balder fixar-se que entre els ibèrics, en canvi, aquesta associació es produeix precisament amb el segon dels termes: el ‘poble’ és alhora la vila i el conjunt dels habitants, tal vegada perquè en terres de domini borbònic els morts de gana no hem merescut mai gaire més que la consideració de plebs o populatxo.

‘País’ deriva de ‘pagès’, i en última instància de pagus, ‘camp’ (teniu present un veïnat de nom estrany, el Pago, que es travessa per la carretera de Vilafranca, just després de l’Ordal? Doncs ve d’aquí). Alguna cosa em diu que els Ciudatans, faltant al seu bilingüisme equilibrístic, només consulten el diccionari de la RAE (cosa, d’altra banda, comuna a molts patriotes. Dels nostres, vull dir. Us heu fixat a les cartes al director de can Godó, que sovint, fent ús d’aquest recurs tan suat de començar amb la definició d’un mot determinat, el denunciant catalanoescrivent copia l’entrada del María Moliner?). Però resulta que el ‘diccionariodondeloshaya’ es queda a mig camí etimològic i assegura que el mot prové del francès pays. Cosa que és certa, però només a mitges, perquè n’amaga l’origen rural. ‘Molt millor un referent tan prestigiós com el gavatx, que d’aquestes coses en saben’, devien pensar en redactar l’entrada. Llàstima que la llengua francesa conservi ben viu el mot paysan amb la seva enorme càrrega despectiva (tot i que els veïns, famosos pel seu poliglotisme, segurament ho ignoren i el tradueixen per paisano, que en la cosmovisió sergioràmica del món, aquella que celebra un triomf futbolístic amb quatre manoletines, no té pas connotacions negatives. Al contrari).

No sé si s’ha entès la giragonsa. És l’etimologia, que em perd. Ho torno a provar: si els Ciudatans sabessin que ‘país’ ve de ‘pagès’ segurament no haurien presentat aquella proposició, ans al contrari. Seria molt més coherent amb la consideració d’aldeans envers els qui parlem llengües de forca i paller. Res de més eficaç per ridiculitzar-nos davant dels europeus que presentar Catalunya com ‘le pays Catalan’, que per a monsieur Hollande i companyia és pràcticament sinònim de reducte apatxe i botiga d’àrea de servei. Però res. L’hispanocentrisme està convençut que el món comença i s’acaba allà on arriben els dominis del DRAE.

No som ni serem un estat, això ja ens ho han deixat clar. De nació tampoc en podem parlar. Ara també ens desposseeixen de la condició de país. Com que la correcció política els impedeix recuperar (de moment) el bell concepte de ‘regió’, tot indica que, si d’ells depengués, aviat ens afegiríem a la via valenciana, que també fou despullada del ‘País’ (i ja no diguem del ‘regne’, encara més controvertit) per assumir orgullosament l’etiqueta de ‘comunitat’. Com els veïns de la meva escala.